Ruth Bader Ginsburg: un fenomen de masses progressista

La jutge del Tribunal Suprem dels EUA ha mort als 87 anys convertida en un referent del feminisme

LINDA GREENHOUSE (The New York Times)

Ruth Bader Ginsburg era moltes coses als Estats Units. La segona dona que va ocupar una de les nou cadires del Tribunal Suprem. Un referent del feminisme per la seva lluita des dels anys 70 per la igualtat de drets de les dones. Una llegenda i una de les veus més que respectades de la justícia nord-americana. I, sobretot, una autèntica icona cultural d’una generació molt més jove, que sobtadament i particularment els últims anys ha entès la figura de Ruth Bader Ginsburg, jutge de més de 80 anys, com l’encarnació de l’esperança d’un futur empoderat i lúcid.

Aquest dissabte se n’ha anunciat la mort, als 87 anys, a causa de complicacions derivades del càncer de pàncrees que arrossegava. Els últims mesos, als carrers de Washington, on ella residia, van començar a aparèixer cartells en què es demanava a la població que es posés la mascareta contra la pandèmia per ajudar a preservar la vida de Ruth Bader Ginsburg. Se sabia que estava delicada de salut. Va ser una mostra més de la simpatia que s’havia guanyat la jutge, convertida en un autèntic referent cívic.

Mor als 87 anys Ruth Bader Ginsburg, icona del feminisme i segona jutgessa del Tribunal Suprem

Ginsburg havia lluitat contra la malaltia des del 1999, quan va ser tractada d'un càncer de còlon. Havia rebut tractament i havia passat pel quiròfan unes quantes vegades. Al juliol, en plena pandèmia, va anunciar que el càncer havia tornat, una galleda d’aigua freda per a la causa progressista. Però Ginsburg es mostrava forta i va acompanyar l’anunci amb una promesa: continuaria al Suprem fins que la salut l'hi permetés. “He dit sovint que continuaré sent membre del tribunal mentre pugui fer la meva feina a tot drap, i continuo sent totalment capaç de fer-la”, va dir. Però, al voltant seu, les veus crítiques miraven de generar dubtes sobre les seves capacitats.

No era gens nova, la situació. Menuda i prima, la seva aparença fràgil havia sigut el blanc de comentaris de tota mena durant les dècades que va ser a la primera línia política. Però era forta i fins i tot treballava regularment amb un entrenador personal que va acabar publicant un llibre sobre l’exigent rutina d’exercicis que feia Ginsburg. Els comentaris de tota mena també van ploure per la seva condició de dona al Tribunal Suprem. Quan la jutge Sandra Day O’Connor es va retirar, el gener del 2006, ella es va quedar sola. En una entrevista el 2014, Ginsburg va parlar d’aquells anys com els pitjors. “La imatge per al públic que entrava a la sala del tribunal era de vuit homes, de dimensions importants, i després hi havia una dona petita asseguda en un costat. No era una bona imatge pública”.

 

La seva fortalesa i el seu discurs afilat, poderós i sense pèls a la llengua va atreure ben aviat l’atenció de la ciutadania del país. Fins al punt que, sobretot aquesta última dècada, el seu nom i la seva imatge es van convertir en un referent als carrers dels Estats Units, però també a la xarxa. Sobre ella se n’han fet documentals, pel·lícules i obres de teatre, i la seva imatge –la seva expressió serena però dura– es pot trobar en tota mena de productes de marxandatge, des de samarretes fins a pins. “No es pot lletrejar veritat sense la Ruth”, deien moltes d’aquestes samarretes o adhesius que alguns nord-americans enganxaven al cotxe. No és estrany trobar-se noies joves que porten la cara de la Ruth tatuada a la pell. Més exemples: una biografia sobre la seva vida, The life and times of Ruth Bader Ginsburg ('La vida i els temps de Ruth Bader Ginsburg') va arribar a la llista d’obres més venudes l'endemà d'haver-se publicat, el 2015. 

El fenomen de Ginsburg ha sigut objecte d’estudi per experts de la cultura de masses. Dahlia Lithwick escrivia el 2019 a The Atlantic: “Avui, més que mai, les dones, amb ganes de models d’influència femenina, autenticitat, dignitat i veu, enalteixen una jutge octogenària com l’encarnació de l’esperança d’un futur empoderat”.  Els afalacs a la seva figura, a més, es van multiplicar arran de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca.

Cursa de fons

Nascuda al barri novaiorquès de Brooklyn el 1933, enmig dels anys grisos de la Gran Depressió, segona filla d'un immigrant jueu arribat de Rússia, Ruth Bader Ginsburg va passar per les universitats de Cornell, Harvard i Columbia, on es va llicenciar en dret. Durant els primers anys com a jurista –un món eminentment masculí–, va combinar la docència amb la lluita com a advocada pels drets de les dones. Ja abans d’arribar al Tribunal Suprem, doncs, havia defensat amb èxit davant els magistrats, i enmig del moviment pels drets civils dels anys 70, una sèrie de casos que van contribuir a trencar el mur de la discriminació de gènere. 

Quan Bill Clinton la va nomenar per al Tribunal Suprem l’any 1993, pocs es van imaginar que aquella discreta jutge de 60 anys, que despertava fins i tot recels entre algunes líders feministes per les seves bones relacions amb col·legues conservadors, es convertiria en una autèntica llegenda de les causes progressistes. Al jardí de roses de la Casa Blanca, en el seu discurs després de ser ratificada per Clinton, va tenir paraules de record per a la seva mare. "Reso per poder ser tot el que ella hauria estat si hagués viscut en un temps en què les dones haguessin pogut aspirar i aconseguir el que volien, i les filles haguessin estat tan valorades com els fills”. Era la seva carta de presentació.

Copyright by The New York Times