AMÈRICA LLATINA

Xile recorda el cop de Pinochet en ple debat per la memòria històrica

Familiars de les víctimes critiquen la falta de voluntat política per avançar en la reparació, 45 anys després

Aquell dimarts, Alicia Lira, una jove comunista de 21 anys, recorria la ciutat en un autobús interurbà. L’havia agafat en una de les zones perifèriques de Santiago, on vivia, i al cap d’uns vint minuts, ja al centre de la capital, diverses patrulles militars van aturar el vehicle. La van fer baixar i la van retenir. Era l’11 de setembre del 1973. Al cap d’uns moments, a les 12 de migdia, començava el bombardeig al Palau de la Moneda, la seu del govern, on el president Salvador Allende esperava la seva sort.

Avui fa 45 anys d’aquell episodi. Augusto Pinochet, llavors comandant en cap de l’exèrcit, va dur a terme un cop d’estat que va marcar l’inici de 17 anys de dictadura, violència i repressió a Xile. No ho tenia planejat. De fet, va sumar-se al pla dissenyat pels seus còmplices just un dia abans de posar-lo en pràctica, però va aconseguir l’objectiu. “Va ser un dia tràgic, violent i molt trist”, recorda Lira, que va perdre el seu marit i un germà executats pel règim.

La dictadura pinochetista (1973-1990) va deixar més de 40.000 víctimes. D’aquestes, més de 3.000 van ser detingudes i fetes desaparèixer en una campanya sistemàtica d’aniquilació de l’oposició per part de les forces de seguretat. Les restes dels desapareguts, en la majoria dels casos, avui encara no s’han trobat. “On són els desapareguts?” Els familiars exigeixen respostes. Com les Madres de Plaza de Mayo argentines, des de fa més de dos anys les famílies xilenes convoquen una manifestació cada divendres per exigir justícia.

Pacte de silenci

Lira, que des del 2009 presideix l’Agrupació de Familiars d’Executats Polítics (AFEP), parla de “falta de voluntat política per posar fi a la impunitat”. Es queixa dels pactes de silenci dels perpetradors dels crims de la dictadura: cap d’ells ha revelat què va passar amb els cossos de les víctimes. L’activista xifra en més de 1.500 les causes obertes que encara s’estan investigant i s’oposa que mentrestant s’acordin beneficis penitenciaris als condemnats per aquests casos.

A finals de juliol el Tribunal Suprem va atorgar la llibertat condicional a sis oficials retirats de les forces armades i policials que complien penes d’entre 5 i 10 anys a Punta Peuco, un centre destinat exclusivament als culpables de violacions de drets humans de la dictadura, dotat de tota mena de privilegis i comoditats. “Els jutges han dictat condemnes que corresponen a delictes comuns, que no superen els dos anys i mig de presó. És un precedent nefast per a l’avenç de la veritat i la justícia, però també per a la memòria de les víctimes”, critica Lira. La decisió de la justícia ha provocat una resposta contundent d’un grup de diputats de l’oposició. Liderats pel Partit Comunista, han impulsat una acusació constitucional contra els jutges responsables de l’alliberament. Si el Congrés ho avala, podrien ser inhabilitats.

Un dels impulsors de la iniciativa és el diputat comunista Hugo Gutiérrez. Advocat i històric defensor dels drets humans durant la dictadura, va liderar la primera querella contra Augusto Pinochet. “L’acusació es basa en el dret internacional, en el punt que estableix que els tribunals xilens tenen el deure de complir les convencions de drets humans que Xile ha firmat i ratificat. No se’n poden desentendre”, explica. Les organitzacions de defensa dels drets humans critiquen que cap govern no hagi promogut fins ara les iniciatives ja existents per fer justícia. Es refereixen, per exemple, al projecte de llei que impedeix que els condemnats per causes de violacions de drets humans siguin tractats com a presos comuns i tinguin accés a beneficis penitenciaris; o a la proposta per “degradar” els militars condemnats per crims de lesa humanitat, prohibint-los l’ús de l’uniforme, rebre condecoracions i medalles o exercir a les forces armades o en qualsevol càrrec de l’administració pública.

Xile arriba a la commemoració del 45è aniversari del cop d’estat amb el debat sobre memòria històrica més viu que mai. Fa unes setmanes el president, Sebastián Piñera, va nomenar l’historiador Mauricio Rojas nou ministre de Cultura, sense tenir en compte unes polèmiques paraules que Rojas havia escrit en un dels seus llibres el 2013: “El Museu [de la Memòria i els Drets Humans] és un muntatge que té com a objectiu impactar l’espectador, deixar-lo atònit, impedir-li raonar, és una manipulació de la història”. L’allau de crítiques que van caure sobre Rojas va obligar el president a acceptar-li la renúncia només quatre dies després d’haver-lo designat.

La pugna pel relat

Des d’aleshores, tant la dreta piñerista com els condemnats de Punta Peuco han proposat crear els seus propis espais de memòria per exhibir altres versions dels fets. “És una agressió de la dreta conservadora, que es pensa que està legitimada per canviar la història recent del país, crear un nou relat i fer passar les víctimes com a terroristes que van provocar un cop d’estat”, opina Hugo Gutiérrez. El relat de les víctimes, però, avui estarà més present que mai. En una jornada tradicionalment marcada pel record i l’exigència de justícia, la mirada sobre la història agafa pes i protagonisme en la reivindicació.

Etiquetes

Més continguts de