Àpats als restaurants de Kabul: menjadors separats per a homes i per a dones
KabulNo fa gaire, per a mi, anar a un restaurant no suposava només menjar fora, sinó una manera de respirar. Amb la flaire de l'arròs calent i del pa acabat de fer, i el soroll de les culleres i les rialles, podia oblidar durant hores el que passava fora d'aquelles parets. Per a la meva generació –tinc 25 anys–, els restaurants eren un espai a mig camí entre la llar i el món exterior, on la família, les parelles i els amics podien seure junts i tenir una vida normal.
Durant els darrers vint anys, anar a un restaurant es va convertir en una de les poques opcions d’oci disponibles en un país com l’Afganistan. Fins i tot després del retorn dels talibans, durant un temps, els restaurants van continuar sent un dels pocs llocs a Kabul que no van canviar: noies i nois seien junts, les famílies menjaven una al costat de l'altra, i la policia de la moral dels talibans –coneguda amb el nom d’agents de la promoció de la virtut i la prevenció del vici– rarament entraven en aquests establiments. Encara no sé ben bé per què. Potser estaven massa enfeinats fent complir les restriccions en altres llocs, o potser eren certs els rumors que asseguraven que els amos dels restaurants pagaven als talibans perquè no molestessin els seus clients. Sigui quina sigui la raó, el fet és que durant un temps els restaurants van ser els últims espais seminormals a la capital afganesa. Però fins i tot això ara també ha canviat.
A l’estiu, després de molt temps, vaig anar a un restaurant del barri de Shar-e-Now de Kabul, on abunden els establiments d’aquest tipus. Des del moment que hi vaig entrar, em vaig adonar que l'espai havia canviat completament. La zona del jardí, que abans era on seien les famílies, s'havia convertit en un espai "només per a dones" i els homes no hi podien entrar. Hi vaig anar amb la meva família, i al meu pare i als meus germans se’ls va prohibir seure amb nosaltres al jardí. Els cambrers van dir: "Senyores, quedeu-vos aquí. Senyors, heu d’anar a la secció dels homes".
Sense sentit
Em va semblar estrany. Érem una família. No tenia cap sentit que haguéssim de seure separats. Vam protestar i aleshores el personal ens va suggerir: "Aneu al segon menjador, que és per a famílies". Però aquell "segon menjador" era un espai tancat. Amb la calor de l'estiu, preferia seure amb la meva família entre flors, sota l'ombra dels arbres i gaudint de l'aire fresc. Però vam haver de triar entre l'aire fresc i estar junts. Així que al final vam escollir el menjador tancat.
El menjador de les famílies estava dividit en compartiments de parets de fusta, que no només separaven l'espai, sinó també les persones. És a dir, una família no podia veure les altres. "Els talibans de promoció de la virtut també venen aquí a controlar?", vaig preguntar. "Sí, venen cada setmana. No sabem mai quan, així que hem d’estar sempre alerta", va contestar un dels cambrers. Si una dona estava amb un home que no era un familiar seu, o sigui el seu pare, el seu germà o el seu marit, era obligada a asseure’s en un altre lloc i a mantenir la distància. I no només això: fins i tot els homes i les dones que pertanyien a la mateixa família ho havien de demostrar amb un document d’identitat o amb una foto del casament. Els talibans ho anaven comprovant taula per taula.
Aquesta setmana, per insistència d'una amiga, he tornat al mateix restaurant. Feia fred, així que aquesta vegada vam anar directament al menjador de les famílies. Mentre estàvem assegudes parlant, dues noies i dos nois van arribar amb un pastís al compartiment del costat. Era l'aniversari d'una de les joves. El seu xicot volia seure al seu costat per fer-se una foto, però el cambrer ho va impedir ràpidament: "No us assegueu junts!", va cridar enfadat. La seva veu va ressonar amb força dins el menjador i s’hi va fer un silenci sepulcral. "Per què no podem seure junts?", va replicar el noi sorprès. "El mes passat, un altre restaurant d’aquesta mateixa cadena va haver de tancar perquè algú va publicar una foto a Facebook d'una noia i un noi asseguts junts", va contestar l’home. No m’ho podia creure. Una simple foto havia obligat a tancar un restaurant i deixar un munt de gent sense feina.
Quan vaig sortir de l’establiment, l'aire era fred, però més que la fredor, el que em pressionava el pit era un sentiment difícil d’explicar: un sentiment d’opressió, de control. Kabul continua sent la mateixa ciutat: els mateixos carrers, els mateixos edificis... Però hi ha una cosa que ha canviat: ens sentim constantment vigilats.
Potser, algun dia, podré tornar a seure amb la meva família en un restaurant tranquil·lament, i gaudir d’un bon àpat i d’una estona de felicitat. Ara, però, cada vegada que vaig a un restaurant, més que gana, sento el buit de no tenir una vida normal.