Abans que els talibans ens deixin a la foscor

KabulEren les quatre de la tarda quan un amic periodista em va escriure per WhatsApp: "Probablement l’internet per fibra òptica quedarà tallat a tot l'Afganistan". Seria una molèstia, però no em va preocupar. L’internet del mòbil continuaria funcionant i podria mantenir-me connectada al món.

Una hora i quart més tard, però, em dirigia en taxi a casa amb el meu germà i, de sobte, em va preguntar: “Et funciona l’internet del mòbil?". Quan vaig mirar el telèfon, cap de les meves dues targetes telefòniques tenien cobertura i la connexió d’internet també havia desaparegut. Vaig activar i desactivar ràpidament el mode avió amb l’esperança que hi pogués ajudar, però res va canviar.

El cor em va començar a bategar ràpidament. El silenci d'un telèfon desconnectat em va semblar més fort que qualsevol so. Al taxi, una estranya barreja d'incredulitat i por em va envoltar. Què significava que no hi hagués internet ni connexió telefònica? Per què ara?

Quan vaig arribar a casa, vaig encendre la televisió ràpidament. Els canals locals es van anar apagant un a un: Televisió Ariana ja havia mort, Tolo i Lemar repetien anuncis antics, i a poc a poc tots els canals es van anar fonent a negre un rere l’altre. L'únic mitjà que encara continuava emetent era el canal de notícies 24 hores Tolonews. Dos periodistes van informar en directe que el tall d’internet afectava tot l’Afganistan, però minuts després la pantalla també va esdevenir negre.  

Aquella nit fins i tot la ràdio va deixar de funcionar. No hi havia so, ni freqüència, ni notícies. En un país on la ràdio sempre ha estat l'última veu en temps de crisi, ara també quedava silenciada.

Vaig sentir que les nostres vides esdevenien negres com la pantalla del televisor. Era com si algú hagués tallat el nostre cordó umbilical amb el món. Un silenci pesat omplia la casa, un silenci que cap so podia trencar.

Confiava que al vespre el senyal d'internet i de telèfon tornaria, però a les nou de la nit tot continuava igual. Vaig anar a dormir angoixada i em vaig despertar diverses vegades per consultar el mòbil. Esperava trobar un senyal de connexió, però l’únic que hi havia era una pantalla sense vida. Em vaig sentir buida i desolada, i vaig tenir la sensació que l’Afganistan havia desaparegut del món.

Va arribar el matí i no sabia què fer: anar a la feina o quedar-me a casa? Després de mesos sense feina perquè moltes dones hem estat acomiadades des que els talibans van arribar al poder, no podia arriscar-me a faltar-hi un dia. Quan em preparava per marxar, el xofer de la meva empresa va picar a la porta de casa, perquè no tenia cap altra manera de contactar amb mi. Al segle XXI, havíem tornat a l'era anterior al telèfon.

Una imatge surrealista

La imatge de la ciutat era surrealista. Els carrers de Kabul estaven buits malgrat que a la capital viuen més de cinc milions de persones. Moltes botigues també havien tancat, i fins i tot els check-points dels talibans estaven inusualment tranquils: gairebé no aturaven els vehicles. Semblava que haguéssim tornat al 15 d’agost del 2021, quan els talibans van arribar al poder, i la por, la incredulitat i el silenci van envair la ciutat.

Van començar a córrer tota mena de rumors. Alguns deien que el règim dels talibans havia caigut. Altres creien que els talibans s’havien dividit en diverses faccions per rivalitats internes i que una nova guerra estava a punt de començar al país. Els que confiaven en el col·lapse del règim es mostraven estranyament alegres, i esperaven celebrar-ho aviat. Els que, en canvi, temien un nou conflicte tenien por de sortir al carrer.

El gerent de la nostra oficina ens va dir que tornéssim a casa i que no anéssim a treballar fins que la connexió telefònica i d’internet s’hagués restablert. Després de mesos sense feina, ara que en tenia una, tot es tornava a enfonsar.

Fins i tot els principals operadors de telefonia mòbil del país, com ara Etisalat, Roshan i Afghan Wireless, van enviar els seus treballadors a casa i els van dir que no tornessin fins a almenys quatre dies perquè no tenien ni idea del que passava. Ningú, ni tan sols aquestes empreses, comprenien el motiu de l’apagada.

Els vols a Kabul es van cancel·lar i el país va quedar paralitzat. L’activitat bancària també es va congelar. No tenia diners en efectiu i la resposta del banc va ser: "Fins que no es restauri internet, els pagaments són impossibles". Em sentia indefensa, atrapada en un sistema indiferent a les nostres necessitats.

El segon dia, els ànims van canviar. Si el primer dia hi havia una certa esperança que el règim col·lapsés, el segon tot era esgotament i desesperació. La gent es va adonar que l’apagada no era el preludi de la caiguda del règim dels talibans, sinó una altra manera de controlar-nos.

Ja feia quaranta-vuit hores que no teníem notícies, ni connexió, ni so. De sobte, el meu germà va entrar radiant a l’habitació: “Ha tornat internet!”. Em va semblar que les portes del cel s’obrien. Vaig activar les dades mòbils, i el meu telèfon es va inundar de missatges d'amics, familiars i periodistes a l'estranger. Una allau de veus i imatges després de dos dies de silenci. Per fi vaig respirar alleujada.

L'endemà, la gent va córrer als bancs per treure diners, i als aeroports per consultar els vols. Els carrers van tornar a vibrar, però la gent continua tenint por. Tothom es fa les mateixes preguntes: per què hi ha hagut l’apagada? I podria tornar a passar?

Preguntes sense resposta

Fins i tot després del restabliment de la connexió, els talibans no han donat cap explicació oficial. El mutisme és total. Abans de l'apagada nacional, però, ja van tallar la connexió de wifi a deu de les trenta-dues províncies de l’Afganistan. El governador de la província de Balkh ho va justificar per combatre "comportaments immorals". Aquesta setmana la connexió per fibra òptica ha quedat tallada a Kunduz, al nord del país, i a Kandahar, al sud. I l’accés a Facebook i Instagram ha estat bloquejat a tot el país.

¿Quin futur ens espera si tallen internet? Per a mi i per a milers de noies afganeses que cursem estudis online perquè els talibans ens han prohibit l’accés a l’educació secundària i superior, internet era l’única opció que ens quedava. Si perdem la connexió, perdrem també la nostra única finestra al món.

Els talibans ens han prohibit als periodistes afganesos treballar per a mitjans estrangers. Per això faig servir un pseudònim, perquè informar em pot costar la vida. Però del que no tinc cap mena de dubte és que no em puc quedar callada. He d’explicar al món què passa al meu país abans que els talibans intentin deixar-nos completament a la foscor.

*Madina Ayar és una periodista afganesa que viu a Kabul. Escriurà a l’ARA dues vegades al mes.