En una perruqueria clandestina a Kabul: “Si els talibans ens descobreixen, totes serem considerades culpables”

KabulQuan fa dos anys els talibans van ordenar el tancament de totes les perruqueries i centres d’estètica per a dones a l’Afganistan, les nostres vides també van quedar clausurades darrere d’aquelles portes. Recordo l'última vegada que vaig anar a una perruqueria a Kabul. L'espai feia olor d’estar a les acaballes, com el dia que t'adones que alguna cosa a la qual t'has acostumat està a punt de ser esborrada per sempre de la teva vida. La meva esteticista havia recollit totes les seves eines. Els petits pots de cremes i colors, els pinzells, els raspalls... Tot ho havia col·locat en una caixa vella.

Malgrat això, li vaig demanar que em fes les celles i, tan bon punt va començar, em vaig adonar que no estava bé. Li tremolaven les mans i les llàgrimes li regalimaven per la cantonada dels ulls, malgrat que ella intentava dissimular amb un mig somriure. "Demà tancaran la perruqueria. Avui amb prou feines he aconseguit que m’hi deixessin treballar", va acabar confessant amb veu afectada. Era vídua i tenia tres fills. El seu marit treballava a l’exèrcit i havia mort anys enrere, i era ella qui s’encarregava de mantenir la família. Sense la perruqueria, no sabia què seria de la seva vida. “No sé com trobaré pa per als nens”.

Després del tancament dels centres d’estètica, les dones ens vam veure obligades a arreglar-nos en soterranis i habitacions sense cap rastre del món exterior, amb finestres cobertes amb cortines gruixudes i amb els assecadors dels cabells a velocitat baixa perquè ni els veïns sentissin el soroll.

La meva primera visita

La primera vegada que vaig anar a una perruqueria d’aquest tipus vaig tenir la sensació d’haver entrat en un lloc on, si els talibans ens descobrien, totes seríem considerades culpables, no pas pel nostre maquillatge, els nostres pentinats o la nostra bellesa, sinó pel simple fet que érem dones i hi estàvem reunides.

La perruqueria era en una casa que des de fora semblava un domicili convencional, no tenia res de diferent als altres. Vaig obrir la porta sense fer soroll i vaig entrar al pati interior, on una dona amb un mocador fosc al cap es va encarregar de tancar ràpidament.

Em va semblar que havia entrat a la casa d'un matrimoni que tot just s’hagués casat. Tot era tan íntim i acollidor que no semblava una perruqueria, sinó un bonic lloc per viure. A l'habitació gran hi havia un llit al costat del tocador, i a la cantonada, ben ordenats, els articles que normalment es preparen per a l’aixovar d'una núvia. La perruquera ho havia arranjat tot perquè, si els talibans hi entraven, l’espai semblés una casa normal i corrent, i no pas un centre d’estètica clandestí.

No obstant això, darrere d'aquesta façana de tranquil·litat, una por constant recorria l'espai. A l’entrada de la casa hi havia una petita càmera de seguretat, no pas per evitar robatoris, sinó per vigilar el carrer. Una pantalla situada a la tauleta del costat del llit mostrava una vista clara de l'exterior. Totes les dones que hi entraven miraven instintivament aquell monitor, com si totes busquéssim signes de perill.

L'esteticista, cansada i en silenci, anava mirant a la pantalla cada pocs segons. Si hi apareixia la imatge d’un home vestit de blanc, el color de l’uniforme dels agents de la policia de la moral talibana, abaixava la veu i deia: “Si venen els talibans, tothom ha d’anar a la sala del darrere i farem veure que això és una reunió familiar”. A la sala del darrere hi havia unes quantes tasses de te preparades i una caixa de pastissos per fer creure que nosaltres érem les convidades.

Mentre no arribava el perill, però, totes nosaltres ens arreglàvem els cabells però amb el vel preparat a la mà per si de cop i volta ens havíem de cobrir ràpidament. Els assecadors funcionaven al ralentí per no fer massa soroll i els miralls estaven col·locats de manera que no es veia la nostra imatge des de fora.

Ara, mesos després de la meva primera visita a una d’aquestes perruqueries clandestines, he de confessar que m’agrada anar-hi malgrat els riscos. Allà és com si el temps s’aturés. Quan m'arreglo els cabells o em maquillen, sento que m’aferro a com era la meva vida abans del retorn dels talibans al poder. Per un moment torno a ser jo mateixa, sense prohibicions ni restriccions.

En aquests llocs petits i amagats també puc riure o parlar amb altres dones que tenen històries de resistència i esperança. Una explica que les seves filles no poden anar a l'escola, una altra es lamenta que s’ha quedat sense feina... Compartir el nostre patiment, però, ens alleuja, i estar juntes sobretot ens dona força, malgrat les moltes dificultats.