"A banda dels talibans, ara ens bombardegen a Kabul, però ja no importem a ningú"

KabulEren gairebé les deu de la nit, quan dues explosions van trencar el silenci de Kabul. El soroll va ser tan fort que em vaig quedar glaçada. Per un moment vaig pensar que la guerra havia tornat. Vaig córrer a comprovar que els meus familiars estiguessin bé. Quan els vaig veure sans i estalvis a casa, vaig sentir un alleujament. A fora, la ciutat estava massa tranquil·la, com si tothom contingués la respiració.

Vaig activar la VPN per consultar Facebook, perquè amb les restriccions dels talibans a internet no hi ha una altra manera per accedir a les xarxes socials. Al nord, sud, est i oest de Kabul tothom havia sentit la mateixa explosió eixordadora. I també arreu hi havia la mateixa confusió. Alguns deien que potser les tropes nord-americanes havien tornat per alliberar-nos dels talibans. D'altres temien una nova guerra. Fins que vam saber la veritat: no havien estat els Estats Units, sinó el Pakistan.

Aquella nit, mentre llegia les notícies dels atacs aeris sobre Kabul i sobre la província de Paktika, a l’est de l’Afganistan, vaig sentir que alguna cosa es trencava dins meu. Durant anys, els enemics eren entre nosaltres. Ara el perill venia del cel i de l’exterior. Kabul tornava a tremolar.

Els enfrontaments van començar a la frontera. Les forces dels talibans van atacar diversos punts de control pakistanesos a sis províncies frontereres com a resposta als projectils del Pakistan contra territori afganès. I gradualment el conflicte es va anar estenent fins que els bombardejos van arribar a Kabul.

Un fum espès cobria la capital. Inicialment molts pensaven que era un simple accident. De fet, el portaveu dels talibans,  Zabihullah Mujahid, va informar que un "camió cisterna amb combustible" havia explotat i que no calia preocupar-se. Però jo sí que em vaig amoïnar. Era al balcó de casa meva, mirant el fum que s’elevava a la llunyania, i no me’l vaig creure. Durant els últims quatre anys, hem après a no confiar massa en les declaracions dels talibans, que arriben tard o no s’ajusten a la veritat.

I, efectivament, hores més tard els mateixos talibans van confirmar els atacs aeris. Les bombes havien colpejat diverses zones residencials de Kabul, a més de les províncies de Nangarhar i Kandahar. Segons fonts locals i internacionals, almenys 64 persones van morir i més de 619 van resultar ferides. La majoria eren civils, incloent-hi dones i nens.

Aquell dia els talibans no van permetre que ningú visités el lloc de l'atac. Però l'endemà al matí, jo mateixa hi vaig anar. Hi havia una casa amb el sostre esfondrat, i una habitació completament destrossada que semblava d’una jove estudiant. Miraculosament, ni ella ni la seva família hi eren durant l'atac. Van salvar la vida, però la casa era ara una pila de maons i metall retorçat.

A tocar hi havia una petita escola privada amb tots els vidres de les finestres trencats i marques de metralla a les parets exteriors. De fet, els vidres de totes les cases del voltant també estaven fets miques i la majoria dels ferits havien patit talls. En altres zones de Kabul, l'escena era similar: nens amb els ulls com unes taronges per la por, i homes excavant entre les runes amb les mans nues i amb cara desesperada. Un d'ells em va dir en veu baixa: "Teníem esperança en la pau dels talibans, però ara ens bombardeja el Pakistan".

Una falsa seguretat

Quan els talibans van tornar al poder fa quatre anys, ens van prometre "seguretat". I durant un cert temps ens ho vam creure. Els bombardejos van cessar, els segrestos es van esvair i les nits a Kabul semblaven més tranquil·les. Podíem tornar a respirar, tot i que sota un règim de control i repressió.

Durant els anys de presència de les tropes internacionals, els helicòpters sobrevolaven constantment la ciutat, però Pakistan mai ens va atacar. Ara, per primera vegada, el perill sí que ve de l’altra banda de la frontera, d’un país que sempre hem considerat el nostre enemic, però que del qual depenem totalment.

De fet, la relació entre l'Afganistan i el Pakistan sempre s’ha basat en la desconfiança. Vaig créixer sentint que el Pakistan ha participat en totes les guerres que han esquinçat el meu país, però, d'altra banda, el Pakistan també ha estat sovint el nostre salvavides. Per exemple, el sistema sanitari de l'Afganistan gairebé ha col·lapsat i, quan necessitem una operació quirúrgica d’envergadura o un tractament especialitzat, ens hem de traslladar al Pakistan. El meu oncle hi va anar i, com desenes de milers d’afganesos més, va haver de fer cua durant hores i hores a l’ambaixada pakistanesa a Kabul per aconseguir l’anhelat visat mèdic. Altres no tenen tanta sort i no els queda més remei que comprar-lo al mercat negre, pagant més del que guanyen en mesos.

Un amic meu va viure a la ciutat de Karachi, al sud del Pakistan, durant anys. Hi estava legalment, amb tota la documentació en regla, però una nit la policia va fer una batuda al seu barri i el van acusar de ser "un afganès il·legal". El van apallissar i el van llançar a l’altre costat de la frontera. Quan el vaig veure a Kabul, encara li tremolaven les mans. És la ironia més cruel: fugim al Pakistan per sobreviure, però allà ens tracten com si no tinguéssim dret a la vida.

De vegades em pregunto si el món simplement ha deixat d'escoltar-nos. Les bombes que han caigut sobre Kabul a l’octubre no només han ensorrat cases, sinó que també han trencat la il·lusió que la pau finalment havia arribat a l’Afganistan. Vaig veure nens sota les runes, dones cridant els noms dels seus éssers estimats i vides truncades en segons. Més enllà de les nostres fronteres, però, els mitjans de comunicació internacionals gairebé no se’n van fer ressò.

Cada nit, quan el cel s'enfosqueix sobre Kabul, miro amunt i em pregunto quan arribarà la propera explosió. La por s'ha convertit en part de les nostres vides, silenciosa, constant. El que fa més mal, però, és el silenci d’un món a qui sembla que ja no els importem gens.