La incerta transició cap a la democràcia a Veneçuela
No s'havien refredat encara les cendres de la destrucció que va deixar a Veneçuela l'atac militar dels Estats Units que ja vam començar a sentir a parlar d'una possible transició cap a la democràcia. Hem sentit aquestes paraules tantes vegades que s'han convertit en una lletania, especialment a partir del 2013, l'any que Nicolás Maduro va reemplaçar Hugo Chávez com a president de Veneçuela. No hauria de sorprendre'ns. Les elits del país no han pogut resoldre la crisi política que es va aprofundir a partir del 2004, any en què la reforma constitucional, impulsada per Chávez com a eix del seu projecte polític, va naufragar a les urnes.
Molt pocs van reparar en el fet que al deixar el chavisme al capdavant del govern i del control territorial, el president Donald Trump anul·lava o minimitzava el paper que podia tenir l'oposició en una hipotètica transició. Un procés que sembla incert, perquè les peces perquè cristal·litzi no estan completes, ni de bon tros. Maryhen Jiménez, doctora en ciències polítiques per la Universitat d'Oxford, recorda que els sectors d'oposició a Veneçuela es van obstinar a treure Hugo Chávez del poder, per diferents vies, legals o no, sense èxit. El chavisme va demostrar una gran capacitat per mantenir-se en el poder. És probable que l'administració Trump hagi arribat a la conclusió que el canvi polític no depèn exclusivament d'una intervenció militar o de la substitució fast track de l'executiu (de la persona a càrrec de la presidència), sinó d'una reconfiguració més complexa d'equilibris interns que inclogui actors del sistema.
Tinguem en compte que les transicions, en bona part, són processos monitorats i a vegades vigilats. El cas més emblemàtic és el de Xile, on el dictador Augusto Pinochet es va encarregar d'aquesta tasca, en reservar-se la comandància general de l'exèrcit. Una transició política, pactada pels Estats Units i el chavisme no podria funcionar, entre altres coses, perquè falten peces per resoldre el trencaclosques. Aquestes peces són sectors de l'oposició política i actors representatius de la societat civil. Falta molt camí per recórrer.
David Smilde, professor i director de l'Escola de Sociologia de la Universitat de Tulane (EUA), va més enllà a l'afirmar que la intervenció militar ordenada per Trump no necessàriament conduirà a una transició democràtica. Encara no és clar el que volen els Estats Units a Veneçuela. Trump, bàsicament, ha parlat de petroli i de la indústria petroliera. En la seva campanya del 2024, no va parlar mai de democràcia ni de drets humans, sinó d'immigració i de bandes criminals. El rellevant és la geopolítica i l'estratègia de seguretat nacional. Potser la visita de María Corina Machado a Washington aquesta setmana ajudarà a aclarir aquest assumpte. "Crec que podrien parlar sobre com podria dur-se a terme la transició a Veneçuela", diu Margarita López Maya, historiadora i doctora en ciències socials.
Desmuntar l'autoritarisme i reconstruir-se institucionalment
En l'horitzó hi ha més interrogants que respostes. Jiménez l'encerta quan es pregunta: "¿Està Veneçuela davant la possibilitat d'una obertura del sistema liderada pel mateix govern o, per contra, s'acosta una nova fase de consolidació de poder sota un chavisme 3.0?".
L'atac militar dels Estats Units va deixar un disgust en els veneçolans. L'"extracció" de Maduro va escombrar la figura del dictador, però l'ordre i la dominació chavista es van mantenir intactes. Trump no ens va tornar la democràcia, tampoc va obrir la porta de la transició. Potser perquè aquest procés no implica que un actor estranger pugui dissenyar o dirigir la transformació del país. "Per a ser viable i sostenible, aquest disseny continua depenent de decisions polítiques internes i d'acords entre actors veneçolans", adverteix Jiménez.
El procés de transició política exigeix, a més, alguna cosa que a Veneçuela no hem vist des de fa anys: confiança entre els actors polítics. Smilde assenyala que l'alliberament d'un petit grup de presos polítics apunta en aquesta direcció, però queda molt per fer. Del que es tracta és de desmuntar l'autoritarisme, i una mesura peremptòria podria ser aixecar totes les restriccions que limiten la llibertat d'expressió.
L'assumpte electoral és un tema d'enorme dificultat. Si es materialitza l'inici d'una transició cap a la democràcia, potser l'objectiu de fer valer el resultat de les eleccions del 28 de juliol no sigui part de la solució sinó del problema. A més, no seria conseqüència d'un procés de transició. El que treu el cap en l'horitzó són unes noves eleccions, però no podrien organitzar-se a curt termini. “No hi ha condicions mínimes per celebrar unes eleccions raonablement democràtiques”, afirma López Maya. Veneçuela necessita reconstruir-se institucionalment. Això és fonamental. “Per avançar cap a una democràcia és important orientar les converses cap a les regles del joc i institucions, i així construir acords inclusius sobre el funcionament d'un nou sistema”, assenyala Jiménez.
Tot això va en contra de la llarga tradició que hi ha a Veneçuela al voltant dels lideratges personalistes. Un fet: “Aquest tipus de lideratge resulta seductor, i en contextos de crisis prolongades, pot fins i tot tenir un efecte calmant, perquè desplaça la càrrega de la incertesa de l'individu cap a algú que promet resoldre-ho tot”, sentencia Jiménez. I d'això no ens hem curat.