Videotrucada amb el meu pare: el seu rostre consumit és el reflex de Cuba

No veig el meu pare en la foscor. Només l’escolto: espera’t, buscarem algun lloc amb llum. Em porta a la seva mà esquerra, dins la pantalla del telèfon, que no ha fet servir en les últimes 18 hores per poder fer aquesta videotrucada. El Cerro, el seu barri, porta tot aquest temps sense electricitat. Caminem junts per casa seva, i encara que tot està a les fosques, aconsegueixo distingir la silueta del gerro de porcellana de la meva àvia al moble de la sala, el tapís del cavall a dues potes penjat a la paret, els dos testos amb unes tiges de taro que cauen dels macramés i la foto que ens vam fer el dia que ens vam acomiadar a Cuba. És migdia i el meu pare fa anys, 67, els mateixos que la Revolució.

Sortim a fora perquè aquí dins no hi ha solució, diu el meu pare. Obre la porta i el sol li il·lumina el rostre. La seva cara està més als ossos que l’última vegada que li vaig trucar. Està més trist, més opac. És el reflex del país.

L’illa s’enfonsa en una crisi total. Entre les dècades d’ineficiència governamental, que han provocat que el país no produeixi res; la ressaca de la pandèmia i la baixada del turisme; Donald Trump i les seves mesures d’asfíxia econòmica, i, ara, la cancel·lació per decisió dels Estats Units dels enviaments de cru del principal proveïdor, Veneçuela, després de la captura de Nicolás Maduro, Cuba es troba a la vora d’un col·lapse.

Els establiments que abans brindaven subministraments bàsics a tot el poble per igual ara estan buits. Igual que les farmàcies, els mercats i les botigues. L’únic lloc on els cubans poden aconseguir alguns béns bàsics per sobreviure és a les botigues de l’estat, en dòlars, però l’estat paga als seus ciutadans en pesos cubans, i als petits negocis també fan servir dòlars, tenint en compte que han florit amb el capital de les remeses i els emigrats. El transport públic funciona sota mínims. Els camions d’escombraries triguen setmanes a buidar els contenidors que es desborden i impedeixen el poc trànsit dels carrers. I les llars, les escoles i les indústries passen més de la meitat de les seves jornades sense electricitat.

Percebo la calamitat quan el meu pare em diu, des de la porta de casa seva: “T’ensenyaré el barri, a veure si te’n recordes”. Gira la càmera i desapareix la seva imatge. En un escombrat lent i en silenci observo l’edifici de davant. Ha perdut el color blau, ara és grisenc. En un dels balcons hi ha l’Alfredo recolzant els colzes a la barana amb la mirada perduda. Ha envellit. Jo era un nen i ell era el jove famós del veïnat, perquè era dels que caçaven gats pels terrats durant les nits en les quals no hi havia res per menjar en la dècada dels noranta, quan va desaparèixer l’URSS i el país, una altra vegada, va quedar penjant d’un fil.

“Avui la situació és pitjor”, em respon el meu pare quan li pregunto pel que Fidel Castro va encunyar com a “període especial”, aquella època passada. I és cert. En aquell moment, almenys el govern aconseguia lliurar a cada nucli familiar pollets vius per criar-los a les cases i així després tenir alguna cosa per menjar. Recordo que els meus pares van col·locar els nostres dins d’una capsa de cartró que tenia un escalfador a sobre.

A més, com molta gent, a les nostres banyeres hi vam criar porcs durant mesos, uns animals que els nens estimàvem com si fossin mascotes, i fins i tot els hi posàvem nom. Recordo la Macorina. Però la misèria en la qual vivíem, la necessitat de sobreviure, obligava que fossin un àpat mesos després. Per sort, almenys a mi, mai em van dir que tenia davant la Macorina.

“Mira, la Juanita”, m’alerta el meu pare. M’ensenya la Juanita, amb els seus més de vuitanta anys, travessant el carrer. A l’esquena porta el que sembla una cadira de fusta trencada. La Juanita és la presidenta del Comitè de Defensa de la Revolució(CDR) del barri des de fa 35 anys. Els veïns l’odien perquè durant tot aquest temps s’ha encarregat de vigilar cada pas, cada conversa, de la gent. Aquesta informació l’apunta en una llibreta que després dona a algun oficial de la Seguretat de l’Estat, la policia secreta. La Juanita tira la cadira que carrega sobre una pila de fusta que hi ha a la vorera. Després encén un misto i el llança al damunt. Allà, a la intempèrie, és on cuinarà avui, com molts cubans, perquè fa setmanes que la distribució de bombones de gas està paralitzada per la falta de combustible.

Comença a ploure. Abans que el meu pare entri a casa, veig que dos nens alegres, descalços i en calçotets surten al carrer amb una pilota de bàsquet mig desinflada a jugar a futbol i gaudir del xàfec. Sento un crit d’una dona que entre riures es dirigeix als nens: miren cap al cel i obren la boca, que l’aigua està freda i a casa no n’hi ha. És un consell en forma de broma.

Mentre tanca la porta, el meu pare m’explica que li han trucat per participar en un exercici militar. Ell és un oficial retirat del ministeri de l’Interior i Cuba ha decretat “l’estat de guerra” com a resposta a les insinuacions de Trump d’atacar l’illa.

Ja és dins de casa. El meu pare torna a ser una veu que surt d’una taca negra dins de la pantalla. Sense veure-li el rostre, li canto “Moltes felicitats”. Penjo després de sentir-lo sanglotar.