El pols geoestratègic entre la Xina i els Estats Units a l'Iran
La guerra a l'Orient Mitjà té l'objectiu de reforçar la presència dels EUA a la regió però pot debilitar la seva influència a l'Àsia
PequínLa Xina és una força estabilitzadora i de pau davant d'uns Estats Units que sembren el caos arreu del món… O almenys aquest és el missatge que transmet Pequín davant l’atac a l'Iran. El gegant asiàtic fa equilibris per criticar l'operació militar dels Estats Units i Israel, però no ofereix res més que declaracions de suport al seu aliat, el règim dels aiatol·làs.
En canvi, pel que fa als efectes econòmics de la guerra Pequín s'ha mostrat molt més contundent. Ha exigit l'obertura de l'estret d'Ormuz i ha advertit que el tancament d'aquest pas vital per al trànsit marítim de petroli perjudica el comerç mundial. Wang Yi, el cap de la diplomàcia xinesa, va deixar clara la posició del seu país afirmant que “aquesta guerra mai no s’hauria d’haver produït” i demanant un alto el foc per evitar que el conflicte s'ampliés. Ho va fer el 9 de març a l'única roda de premsa que ofereix a l'any i que serveix per fixar la posició diplomàtica de la Xina en l’escena internacional.
El caos desfermat per Donald Trump que empeny el món a una crisi econòmica permet a Xi Jinping defensar que la Xina és un exemple d'estabilitat i no pas una amenaça per al món, en contraposició als EUA. Ara bé, la bona reputació de què presumeix Pequín no impedeix constatar que la guerra no li suposa una bona notícia.
L'Iran és un soci estratègic per a la República Popular perquè li ha permès ampliar la seva presència a l'Orient Mitjà. I és un important subministrador de petroli: Pequín compra el 80% del cru que exporta l'Iran i ho fa a preu rebaixat a causa de les sancions que li han imposat els països occidentals. El tancament de l'estret d'Ormuz l'afecta especialment, ja que al voltant del 45% de les importacions de petroli xinès passen per aquesta via marítima. I, tot i que la Xina té importants reserves de petroli, la crisi també afectarà la seva economia.
El preu de la cistella de la compra
Des de Pequín, la Yun, que és informàtica, es queixa que la gasolina va pujar a principis de setmana i que la guerra provocarà una alça generalitzada de preus. Creu que la guerra està relacionada amb l'intent de Washington de mantenir el valor del dòlar i controlar els recursos naturals. I, per descomptat, defensa l'actitud pacifista de la Xina. Assegura que als xinesos sobretot els preocupa el preu de la cistella de la compra i és del que parlen.
Tot i així, la guerra contra l'Iran no és tan present a la Xina com a les societats occidentals. Quan a les set de la tarda totes les cadenes de televisió xineses connecten amb la primera per emetre el principal informatiu, Xinwen lianbo, les notícies internacionals no apareixen fins al final i són breus. L'informatiu comença sempre explicant les activitats de Xi Jinping i els seus discursos.
El que es destaca als mitjans xinesos és la posició de la Xina defensant la via diplomàtica. Els comentaristes xinesos en diferents programes insisteixen en la decadència dels Estats Units i la seva actitud imperialista. La premsa, tota estatal, manté la mateixa línia crítica amb els Estats Units. A les xarxes socials, també controlades per la censura, al principi hi va haver suport a l'Iran i crítiques a Donald Trump, però l'interès ha anat baixant.
La posició de la Xina, que defensa la integritat territorial i el dret internacional i qualifica la guerra contra l'Iran d'il·legal, contrasta amb el mutisme sobre la invasió russa d'Ucraïna. No l'ha condemnat mai i fins i tot els mitjans xinesos segueixen parlant d'“operació militar especial” russa, mai d'invasió o guerra.
La lluita per l'hegemonia
Una guerra llarga a l'Iran debilitaria els Estats Units, especialment la seva influència a l'Àsia, on Corea del Sud i el Japó poden témer que rebaixi el compromís amb la seva seguretat. Moviments del Pentàgon com els d'aquesta setmana, que ha traslladat defenses antiaèries de Corea del Sud a l'Orient Mitjà, reforcen aquest temor. També provocaria que la venda d'armes als seus aliats asiàtics, com ara Taiwan, s'alentís davant les necessitats de subministraments per a la guerra. A llarg termini, la situació pot beneficiar la Xina, ja que l'Iran pot ser més dependent de la seva ajuda econòmica i el mateix Xi podria enfortir la seva posició a l'Àsia.
Darrere de la guerra contra l'Iran hi ha un pols geoestratègic. Els Estats Units en poc temps han atacat Veneçuela i l'Iran, i estan negociant un canvi a Cuba. Tots tres són socis preferents de la Xina. Veneçuela i l’Iran són dos subministradors de petroli que, a més, utilitzaven la moneda xinesa (el iuan), i no el dòlar, per a les transferències comercials. Amb Veneçuela, i si s’hi suma Cuba, Washington fa una demostració de força per deixar clar que no vol perdre la seva hegemonia a l'Amèrica Llatina. Alhora, l'operació militar contra l'Iran també transmet el missatge que l'Orient Mitjà continuarà sent una zona d'influència dels Estats Units a través d'Israel.
En canvi, la Xina emergeix com a capdavantera del multilateralisme, de l'ordre internacional i líder del Sud Global. Però el conflicte també n'exposa les debilitats. Poca cosa pot oferir Pequín més enllà del seu suport diplomàtic a un alto el foc i ajuda econòmica per a la reconstrucció. L'actual exèrcit xinès no està a punt per competir amb el dels Estats Units i, encara menys, lluny de les seves fronteres.
El comerç és l'arma diplomàtica de la Xina. I, abans que res, el que regeix el comportament de Pequín és el pragmatisme. L'Iran és un aliat estratègic que li ha permès abastir-se de petroli barat. Però l'altre actor de la regió, Israel, també és un bon col·laborador amb qui té relacions comercials importants. Per això, tot i que també va denunciar els atacs a Gaza i sempre ha defensat la creació d'un estat palestí, no va tallar les relacions amb Tel-Aviv davant del genocidi.