Viure a Taiwan amb normalitat tot i l'amenaça d'una invasió xinesa l'any que ve
La tensió política creix a Taiwan, una illa en què cada cop menys joves s'identifiquen com a xinesos
Taipei (Taiwan)L'estiu del 2025 milions de taiwanesos van veure a la televisió com l'exèrcit xinès bloquejava l'illa i com això provocava pànic. Centenars de persones saquejaven els supermercats, internet deixava de funcionar i uns quants avions de guerra creuaven el cel de la capital. Era una ficció. La sèrie Zero day attack va batre rècords d'audiència mentre generava un debat profund en la societat taiwanesa: per primer cop la ficció imaginava un atac de la República Popular de la Xina. Però la possibilitat d'aquest atac no és una ficció, segons un informe que el govern dels Estats Units ha fet públic recentment, i en què afirmen que tenen indicis de la intenció de la Xina d'envair Taiwan el 2027.
La possibilitat de ser atacats per un dels exèrcits més grans del món forma part del dia a dia a Taiwan. "La gent exagera, no crec que passi mai res", diu el Benoît, un francès que fa dècades que viu al país. Just quan ho diu, uns caces de l'exèrcit de l'aire sobrevolen el cel de la ciutat de Tainan, al sud. "És normal, exercicis rutinaris", diu.
Els taiwanesos van fent la seva, normalitzant el que sorprèn els visitants, com els avisos per tot arreu que indiquen la direcció d'un refugi antiaeri, ja sigui al metro de Taipei, en un centre comercial o en un temple. És normal veure vaixells de guerra al port i avions de combat sobrevolant-te. Cada dia les notícies recorden l'excepcionalitat d'aquest país, on el primer ministre no deixa d'incrementar el pressupost militar per defensar-se si arriba l'atac. Un dia la notícia que obre els informatius és un dron xinès que entra a l'espai aeri taiwanès i l'endemà, la detenció d'una periodista de la cadena CTi News acusat de treballar pels serveis secrets de Pequín i de pagar diners a exmilitars a canvi d'informació. Cada dia la premsa informa amb normalitat de la detenció d'algú que practica "activitats poc patriòtiques" a sou de Pequín.
L'amenaça de la invasió per part de la Xina no és nova. Tampoc la tensió amb Pequín. Tots dos països ja han viscut enfrontaments armats violents en el passat, com les dues crisis de l'estret de Taiwan del 1954 i del 1958, amb més de tres mil morts en combat. Al sud del país, a la ciutat de Kaohsiung, una treballadora badalla a l'exposició dedicada a la segona crisi de l'estret. Aquest museu recorda els soldats taiwanesos que, amb suport nord-americà, van plantar cara a unes forces xineses molt superiors. Però el museu està buit. Ningú el visita i la treballadora se sorprèn quan els primers visitants del dia són estrangers.
Als joves, aquella guerra els queda lluny. Ells obren negocis, volen visitar Europa per vacances i gaudeixen d'una vida cultural creativa. Passen més temps parlant de notícies com la de l'escalador nord-americà Alex Honnold, que va escalar sense cordes l'edifici més alt del país, que no pas debatent sobre una possible guerra amb Pequín. Les darreres setmanes el tema més comentat a les xarxes era el preu, molt car, per veure en directe grups de pop coreans o japonesos.
Històricament, els Estats Units protegeixen el govern taiwanès, però amb la Casa Blanca obrint fronts a altres bandes, molts taiwanesos tenen por que Pequín ho aprofiti per atacar. "Costa imaginar una guerra, però, tal com va el món, qui sap", explicava en una conferència Wu Ming-yi, un escriptor taiwanès amb ressò internacional. "El més probable és que arribi el dia que els dos governs pactin la reunificació sense armes, a canvi de garantir un alt grau d'autonomia a Taiwan", diu el Benoît, el ciutadà francès. Perquè, oficialment, Taiwan no és un país. Es podria dir que és un "no país". "Ens preguntem qui som i què som. I cada persona et respondrà de manera diferent", afirma Ming-yi.
L'única Xina oficial
L'illa de Taiwan és on es van refugiar, el 1949, les tropes nacionalistes del Kuomintang, dirigides per Chian Kai-shek, després de perdre la Guerra Civil Xinesa contra els comunistes de Mao Zedong. Des de llavors, els dos estats han reclamat ser l'única Xina oficial. Al continent mana la República Popular de la Xina, mentre que a l'illa de Taiwan el nom de l'estat és, oficialment, República de la Xina, entitat que va ser reconeguda per l'ONU com el govern xinès oficial fins al 1971. Llavors Washington va decidir acostar-se a Pequín, cosa que va provocar que l'Assemblea General de l'ONU reconegués com a representants oficials els delegats de la República Popular, fins aleshores exclosos de l'organisme internacional, i va expulsar els taiwanesos. Quan aquells anys el secretari d'estat nord-americà, Warren Christopher, va visitar Taipei, milers de persones el van rebre amb insults i llançant-li ous. Se sentien traïts.
Durant dècades, tots dos governs reclamaven ser la Xina. Però el pas del temps ha anat convertint les guerres del passat en un record llunyà. Quan als anys 80 i 90 va arribar per fi la democràcia a Taiwan –fins aleshores el Kuomintang no permetia fer eleccions escudant-se en el fet que calia mantenir un estat d'excepció per protegir-se de l'enemic–, la vida política va anar canviant. Els darrers anys, la coalició verda que lidera el Partit Democràtic Progressista (PDP) ha encadenat tres mandats consecutius sumant molts vots entre els joves. I aquest partit ja no defensa que ells són la Xina: el PDP considera Taiwan un estat separat de la Xina i promou una identitat nacional pròpia. Un estudi del Pew Research Center afirma que el 67% de la població es considera només taiwanesa i menys del 10% es considera xinesa. Entre els menors de 25 anys, el 83% es consideren principalment taiwanesos.
"Taiwan és un estat independent. Una realitat diferent –defensa Wu Ming-yi–. Culturalment lligat a la Xina, però som una realitat individual".
En canvi, la Xina segueix defensant que Taiwan els pertany i que, si cal, no descartarà fer servir les armes per recuperar l'illa. A més, el Kuomintang ha quedat en terra de ningú, ja que la població taiwanesa no vol la unificació, i després de veure com Pequín no respecta l'autogovern promès a Hong Kong, poca gent vol una unificació pactada. Cheng Li-wun, líder del Kuomintang, ha defensat aquests dies acostar-se al govern xinès per "evitar una guerra" en una trobada amb Xi Jinping, qui va deixar clar que "no tolerarem l'independentisme" a Taiwan. Un símbol de tot plegat és la tomba de Chian Kai-shek, que descansa en un cementiri menor i en una tomba petita: el pare del Taiwan modern va deixar per escrit el seu desig de ser enterrat al continent quan, tal com ell creia, el comunisme es desplomés i la Xina fos una de nou. Ironies del destí, si algun dia com ell volia és enterrat al continent, hauria de ser gràcies al govern comunista de Pequín.
Quan fa anys el prestigiós premi Booker Internacional va escollir entre els seus finalistes el llibre The stolen bicycle [La bicicleta robada], de Wu Ming-Yi, aquest va ser descrit com un "escriptor taiwanès". Però uns dies després, la web del premi va canviar la definició a "escriptor de Taiwan, Xina". Darrere hi havia pressions de Pequín. "No hi estava d'acord, no em defineix", es va queixar Wu Ming-yi. "Taiwan ja té una personalitat pròpia i no podem oblidar la nostra història, però les pressions de Pequín són evidents, també en el món de la cultura", diu ara Ming-Yi. "Aquí encara queden les poblacions aborígens, no ho podem oblidar", afegeix en referència als pobles que avui amb prou feines arriben al 5% de la població, però que feia segles que vivien a Taiwan fins que fa 400 anys van començar a arribar immigrants xinesos. I aquests immigrants parlaven dues llengües, el hoklo i el hakka. "Chian Kai-shek, al considerar que Taiwan formava part de la Xina, va imposar el mandarí, però la població local parlava especialment hoklo", explica Ming-yi. De fet, molta gent anomena "taiwanès" el hoklo, una llengua que també es parla a la Xina continental, on ha estat perseguida. Potenciar llengües com el hoklo, el hakka i les aborígens ha permès reforçar una identitat separada de Pequín.
Problemes de carrer
Els darrers anys, cada cop més joves diuen que la seva principal preocupació és l'economia, els sous baixos i els obstacles per trobar habitatge, cosa que Pequín ha aprofitat per fer arribar el missatge que ells no tenen aquests problemes i que tenen una economia forta.
Brian Hioe, un analista de Taipei, escrivia: "A Taipei es diu que, per comprar un pis, has de passar 15 anys sense menjar ni beure. Molts joves estan decebuts amb el PDP perquè l'economia pateix, però l'oposició no ho ha aprofitat", com es va veure a les presidencials del 2024. Però si fa dos anys els taiwanesos consideraven que l'economia era el seu principal maldecap, ara els torna a preocupar una possible guerra, segons una enquesta de l'Institut per a la Recerca en Defensa i Seguretat Nacional de finals del 2025.
El productor de televisió Cheng Hsin-mei, creador de Zero day attack, explicava en un article que hi ha "una amenaça imminent de guerra, cal acceptar-ho". De fet, l'actual president Lai Ching-te ha creat nous projectes de formació de defensa civil per preparar els ciutadans en cas d'atac. "Per garantir la seguretat de Taiwan, esperem confiar no només en les forces armades, sinó també en les forces de resiliència defensiva a tota la nostra societat. D'aquesta manera, podrem aconseguir la pau a través de la força", va dir el mandatari fa uns mesos. Alguns actors, per cert, no van voler participar a Zero day attack, ja que, si ho feien, se'ls podien tancar les portes al gegant mercat xinès. Quan una estrella musical o un actor triomfa a Taiwan, Pequín els deixa visitar la Xina si signen contractes afirmant que no faran declaracions polítiques contràries als seus interessos.
Taiwan i la Xina conviuen així, en un fràgil equilibri. "Els joves volen viure la seva vida, estimar i somiar. És impossible no pensar en una futura guerra, però la gent s'hi rebel·la intentant fer vida normal", diu Hsin-mei. I Taiwan passa els anys atrapat entre el passat i el futur. El partit governant no s'atreveix a declarar la independència per no ofendre Pequín. I la majoria de la població ja veu bé que continuï aquest statu quo estrany, ja que bona part dels joves tenen altres prioritats. Com diu un personatge de la sèrie: "Què m'importa el que passi a Taiwan si puc estar amb tu?"