Copa d’Àfrica, el conjur d’una sola nit
El gol decisiu de la Copa d’Àfrica masculina de futbol el podria marcar un noi nascut a Terrassa: Ismael Saibari. Aquest diumenge al vespre el Senegal i el Marroc jugaran una final inèdita d’aquesta competició nascuda l’any 1957, quan només tres països eren independents. Avui, com aleshores, la Copa d’Àfrica serveix per explicar què està passant al continent.
El Senegal i el Marroc han fet bons els pronòstics que les consideraven les favorites a l’inici de la competició. El Marroc va ser semifinalista a l’últim Mundial de Qatar, l’any 2022, i es va convertir en la primera selecció africana a travessar el llindar dels quarts de final. El Senegal disputarà la seva tercera final de la Copa d’Àfrica des del 2019, i acomiada el líder d’aquesta generació, Sadio Mané, que ha anunciat que aquesta serà la seva última Copa d’Àfrica. El Marroc és l’equip amfitrió i no guanya la competició des de fa cinquanta anys; el Senegal va ser campió per primer cop l’any 2022 al Camerun.
Els dos equips són el símbol d’un fenomen a l’alça en el futbol africà: la presència de jugadors de la diàspora que reforcen els jugadors nascuts als països africans. Pràcticament la meitat de cada plantilla ha nascut fora del país que representen. L’estrella del Marroc, Brahim Díaz, va néixer a Màlaga i l’any 2024 deia que no sabia parlar àrab. Onze jugadors del Senegal van néixer a França i mai han jugat en cap club senegalès. Cada cop més, l’èxit a la Copa d’Àfrica està més lligat al nombre de jugadors que provenen de les principals lligues europees. Quan Sud-àfrica –amb poquíssims jugadors a les competicions europees– va ser eliminada fa uns dies, l’entrenador de l’equip, el belga Hugo Broos, va reclamar als seus jugadors que sortissin de Sud-àfrica i marxessin a clubs europeus.
L'estratègia del Senegal i el Marroc
El Senegal i el Marroc fa anys que apliquen aquest pla a la perfecció, i de manera més o menys ordenada: pràcticament tots els seus convocats juguen a Europa, i els que van marxar de l’Àfrica ho van fer molt joves i sovint passant pel trampolí d’acadèmies destinades a l’exportació. El Marroc els forma a l’Acadèmia Mohamed VI, de la qual han sortit cinc jugadors de la plantilla, entre ells Azzedine Ounahi, que aquesta temporada juga al Girona. Al Senegal, amb un futbol de clubs més feble, el Generation Foot té un conveni amb el Metz francès, que té dret a emportar-se els seus millors jugadors a canvi d’inversions en infraestructures. Fins a sis jugadors de la plantilla senegalesa van sortir d’allà. Els dos casos resumeixen els països: el Marroc, controlat per una monarquia omnipotent que, amb el futbol, intenta connectar amb una joventut cada cop més inquieta; el Senegal, en una relació amb França de la qual mai s’acaba de desfer, sempre amb el sentiment de rebre una part molt petita dels beneficis. Darrere la potència de les dues seleccions s’hi amaga una realitat agredolça: triomfar a la vida implica anar a Europa, i la diàspora –en el futbol i en l’economia– serveix per cobrir les mancances estructurals dels dos països.
A Catalunya, la final es viurà amb molt d’interès a les perifèries de ciutats com Mataró, Girona, Lleida, Granollers i Barcelona. Per a la gent de les diàspores que viuen a Europa, veure jugadors nascuts a barris i ciutats com les seves reforça la seva identificació amb les seleccions africanes. Fins i tot les persones amb poc o gens d'interès pel futbol acaben, en algun moment, davant la televisió cridant, saltant o plorant. Ningú es vol perdre una oportunitat poc habitual, un conjur –un miratge– col·lectiu d’una sola nit: veure el nom dels països que van deixar enrere associats a l’èxit.