Internacional 14/03/2020

Bruce Aylward: "A Wuhan sentien que eren al front lluitant per protegir la resta de la Xina i el món”

El doctor canadenc va encapçalar la delegació de l'OMS que va visitar la Xina per analitzar com era la situació a Wuhan i altres províncies. En va tornar convençut que s’havia de prendre exemple del que feien els xinesos per aturar el virus.

Donald G. McNeil Jr.
12 min
“A Wuhan creien que eren al front lluitant per protegir la resta de la Xina, i el món”  Bruce Aylward

The New York TimesDurant una visita de dues setmanes a principis de febrer, el doctor Bruce Aylward ha vist com la Xina contenia ràpidament el brot de coronavirus que havia envaït Wuhan i amenaçava la resta del país. A la Xina han passat dels més de 3.000 casos nous diaris de principis de febrer a una trentena a finals d’aquesta setmana. El contraatac de la Xina es pot agafar com a model, diu Aylward, però caldrà celeritat, diners, imaginació i coratge polític. El doctor Aylward té trenta anys d’experiència en la lluita contra la poliomielitis, l’Ebola i altres emergències sanitàries mundials.

Quina és la letalitat del virus? Segons alguns càlculs, s’acosta a la grip espanyola del 1918, que va matar el 2,5% de les víctimes; segons d’altres, és una mica més elevada que la grip estacional, que només causa la mort del 0,1% d'infectats. El nombre de casos no detectats afecta aquestes xifres.

Hi ha un gran pànic a Occident pels casos asimptomàtics. Moltes persones són diagnosticades quan els fan les proves, però desenvolupen símptomes al cap de pocs dies. A Guangdong van tornar a analitzar 320.000 mostres preses prèviament per al control de la grip. Menys del 0,5% van donar positiu, aproximadament el mateix percentatge que els 1.500 casos de Covid-19 detectats a la província. No hi ha res que demostri que veiem només la punta d’un gran iceberg format, en un 90%, per zombis amagats que desprenen virus. El que veiem és una piràmide, i la major part és a la vista. Quan puguem provar anticossos en un grup de persones potser diré: “Sabeu què? Aquestes dades no ho expliquen tot”. Però les dades d’ara no ho corroboren.

Això és bo si hi ha poca transmissió asimptomàtica. Però és dolent en el sentit que vol dir que els índexs de mortalitat que hem vist són correctes, oi?

He sentit a dir que “l’índex de mortalitat no és tan greu perquè, en realitat, hi ha molts més casos lleus”. Em sap greu: encara mor el mateix nombre de persones que fins ara. L’índex real de mortalitat és probablement el de fora de la província de Hubei: entre un 1% i un 2%.

I els nens? Es contagien?

No ho sabem. En aquest estudi de Guangdong no es va descobrir gairebé cap cas de menors de vint anys. Els nens contreien la grip però això no. Hem de fer més estudis per veure si l’agafen però no els afecta, i si transmeten el virus a familiars. Però no s’ha vist cap cadena de transmissió en què un nen fos el cas índex.

Això vol dir que no té cap sentit tancar les escoles?

No vull dir això. Encara és un interrogant. Si una malaltia és perillosa i veus que n'apareixen focus, s’han de tancar les escoles. Sabem que causa problemes però no hem de córrer riscos amb els nens.

Els casos a la Xina estan baixant?

Ja sé que hi ha sospites sobre el tema, però en totes les proves clíniques a què assistíem deien: “No és com fa tres setmanes”. Van arribar a un màxim de 46.000 persones diàries que demanaven fer-se la prova; quan ens en vam anar n'eren 13.000. Als hospitals hi havia llits buits. No vaig veure res que fes pensar que es manipulaven les xifres. Un brot que va créixer ràpidament s’ha estancat i baixa més de pressa del que s’esperava. I, segons càlculs provisionals, hi ha centenars de milers de persones a la Xina que no han agafat el Covid-19 gràcies a aquestes mesures agressives.

El virus infecta gairebé tothom, com acostuma a fer una grip nova?

No. Entre el 75% i el 80% dels focus es produeixen a l’interior de les famílies. N’hi ha de tant en tant en hospitals, restaurants o presons, però la gran majoria són dins les famílies. I només entre el 5% i el 15% dels contactes pròxims desenvolupen la malaltia. Per això intenten aïllar-te dels familiars com més aviat millor, i localitzar totes les persones amb qui has tingut contacte durant les últimes 48 hores.

Com van reorganitzar els xinesos l’atenció mèdica?

En primer lloc, van fer que el 50% de l’atenció passés a oferir-se en línia perquè la gent no anés als centres mèdics. Contactaven amb el metge per internet. Si, per exemple, necessitaven receptes d’insulina o medicaments per al cor, es podia emetre la recepta i fer-la arribar al pacient.

I amb sospita de coronavirus?

T’enviaven a una clínica. Et prenien la temperatura, comprovaven els símptomes, revisaven l’historial clínic, et preguntaven on havies viatjat i si havies tingut contacte amb algun contagiat. Et feien una tomografia computada (TC) en 4 hores.

No enviaven gent a casa?

No, s’havien d’esperar. No pot ser que algú vagi pel món propagant virus.

Un moment: “una TC ràpida”?

Cada màquina potser en feia 200 al dia. Cinc o deu minuts per exploració. Potser fins i tot exploracions parcials. Un hospital occidental típic en fa una o dues per hora. I res de raigs X; els resultats podrien sortir normals; en canvi, una TC mostra les “opacitats de vidre esmerilat” que busquen.

(El doctor Aylward es refereix a les anomalies pulmonars que s’observen en pacients amb coronavirus.)

I després?

Si encara fossis un cas sospitós t’agafarien una mostra. Però et dirien moltes coses: “No tens Covid”. Els arribava molta gent amb refredats, grip, secreció nasal. Això no és Covid. Si ens fixem en els símptomes dels contagiats, el 90% tenen febre, el 70% tenen tos seca, el 30% tenen malestar, problemes per respirar. Els casos de secreció nasal només representaven el 4%.

Si donaven positiu, què passava?

Els aïllaven. A Wuhan, al començament, havien de passar quinze dies des que et posaves malalt fins a l’hospitalització. Van reduir aquest període a dos dies des que es manifestaven els símptomes fins a l’aïllament. Gràcies a això va baixar molt el nombre de contagiats: així talles la capacitat que té aquesta cosa de trobar persones vulnerables.

Quina diferència hi ha entre l’aïllament i l’hospitalització?

Amb símptomes lleus vas a un centre d’aïllament. Es van instal·lar en gimnasos i estadis: fins a mil llits. Però si estiguessis greu o crític, aniries directament a l’hospital. Totes les persones amb malalties prèvies o les més grans de 65 anys també van directament a l’hospital.

Què vol dir lleu, greu i crític? Tenim la sensació que lleu vol dir un refredat poc important.

No. Lleu vol dir que dones positiu en una prova, tens febre, tos i potser fins i tot pneumònia, però no necessites oxigen. Greu vol dir freqüència respiratòria alta i baixa saturació d’oxigen, per la qual cosa fa falta oxigen o respirador. Crític vol dir insuficiència respiratòria o fallada multiorgànica.

Per tant, dir que el 80% dels casos són lleus no vol dir el que ens pensàvem.

La gent no es creia que el virus fos prou greu ni prou ràpid per tenir l’impacte que ha tingut.

Els hospitals també estaven separats?

Sí. Els millors hospitals es van destinar només al contagiats per Covid, els greus i els crítics. Es van ajornar totes les cirurgies electives. Van traslladar els pacients a altres centres. Es van assignar a altres hospitals les atencions mèdiques rutinàries: les dones encara han de parir, encara hi ha traumatismes i atacs de cor... Van construir dos hospitals nous i en van reconstruir d’altres. Si tenien una sala llarga, al final hi construïen una paret amb una finestra, amb la qual cosa tenien un pavelló d’aïllament amb zones “brutes” i “netes”. Hi entraves, et posaves l’equip de protecció, atenies els pacients i, tot seguit, sorties per l’altra banda i et canviaves. Era com una unitat de tractament de l’Ebola, però sense tanta desinfecció perquè no hi intervenen els fluids corporals.

Hospital a Wuhan

És bona l’atenció als greus i els crítics?

La Xina en sap molt, de mantenir viva la gent. Els seus hospitals semblaven millors que alguns que veig aquí a Suïssa. Els preguntàvem: “Quants respiradors teniu?” I ens contestaven que cinquanta. “Caram!”, dèiem nosaltres. “I quants oxigenadors de membrana extracorpòria?” I et deien que cinc. El membre de l’equip de l’Institut Robert Koch va dir: “Cinc? A Alemanya potser en tenim tres. I només a Berlín”.

(Els oxigenadors de membrana extracorpòria oxigenen la sang quan els pulmons fallen.)

I qui ho ha pagat tot això?

El govern ho va deixar ben clar: les proves són gratuïtes. I si és Covid-19, quan se t’acabi l’assegurança l’estat es farà càrrec de tot.

I la reacció fora del sector sanitari?

Tot el país va reaccionar. Tenien un enorme sentit de la responsabilitat: “Hem d’ajudar Wuhan”; no deien “Wuhan ens ha ficat en això”. Altres províncies van enviar 40.000 professionals sanitaris, molts dels quals s’hi van presentar voluntaris. El nostre tren especial va arribar de nit a Wuhan, i era d’allò més trist: els grans trens interurbans la travessaven rugint amb les cortines tancades. Quan vam baixar, també hi havia un altre grup. Vaig dir: “Un moment, sisplau. Em pensava que érem els únics que estàvem autoritzats a baixar aquí”. Portaven aquelles jaquetes curtes i una bandera: era un equip mèdic de Guangdong que venia a ajudar.

Com menjava la gent a Wuhan si s’havien de quedar a casa?

Quinze milions de persones van haver d’encarregar el menjar per internet. I els hi portaven. Sí, hi va haver alguns embolics. Però una dona em va dir: “De tant en tant hi falta alguna cosa, al paquet, però no m’he aprimat gens”.

Molts funcionaris van ser destinats a altres tasques?

Sí, en tots els sectors de la societat. Un treballador de manteniment de carreteres podia prendre la temperatura, repartir menjar o rastrejar els contactes dels contagiats. En un hospital vaig conèixer la dona que ensenyava a posar-se l’equip de protecció. Li vaig preguntar: “Ets experta en control d’infeccions?” No, era recepcionista. N’havia après.

Quin paper hi ha tingut la tecnologia?

Gestionen quantitats massives de dades perquè intenten rastrejar tots els contactes de 70.000 casos. Quan van tancar les escoles, en realitat només van tancar els edificis. Les classes s’han continuat fent en línia. Els que rastrejaven contactes tenien uns formularis a la pantalla. Si s’equivocaven, s’activava un pampallugueig groc. Era a prova de burros.

Vam anar a Sichuan, una província molt extensa però rural. Hi han començat a utilitzar el 5G. Érem a la capital, en un centre d’urgències amb unes pantalles enormes. Tenien un problema per entendre un focus. En una pantalla estaven en contacte amb el govern del comtat. Tot i així, tampoc se’n van sortir. Però aleshores es van posar en contacte amb l’equip que hi havia sobre el terreny. I vet aquí que el pobre cap de l’equip, a 500 quilòmetres de distància, rep una videotrucada al mòbil i resulta que és el governador.

I les xarxes socials?

Weibo, Tencent i WeChat n’informaven detalladament tots els usuaris. És una cosa que també podrien fer Facebook, Twitter i Instagram.

Potser tot això ho poden fer perquè la Xina és una autocràcia?

Els periodistes també diuen: “Esclar, ho fan només per por del govern”, com si fos un règim malvat que treu foc per la boca i es menja els nens petits. He parlat amb molta gent al marge del sistema, als hotels, als trens i als carrers de nit. S’han mobilitzat, com en una guerra, i la por del virus és el que els impulsa. La realitat és que sentien que eren al front lluitant per protegir la resta de la Xina. I el món.

Ara l’economia xinesa està tornant a arrencar. Com es pot fer sense desencadenar una nova onada de contagis?

És una “arrencada per etapes”. És diferent segons les províncies. N’hi ha que mantenen les escoles tancades més temps. N’hi ha que només permeten obrir les fàbriques que fan coses fonamentals per a la cadena de subministrament. I després hi ha els treballadors emigrants que van tornar a casa: a Chengdu hi ha 5 milions de treballadors migrants.

Primer han d’anar al metge perquè els faci un certificat que no representen “cap risc”. Serveix per a tres dies. Aleshores agafen el tren per anar al lloc on treballen. Si és Pequín, han de fer dues setmanes de quarantena. Els controlen la temperatura, de vegades per telèfon, de vegades físicament.

Metges celebren l'alta de tots els seus pacients de l'hospital temporal Wuchang Fangcang establert al gimnàs Hongsan a Wuhan per tractar a malalts amb coronavirus, a Wuhan. Xina

I els assajos clínics per al tractament?

Com que són assajos amb cegament doble, en desconec els resultats. D’aquí un parell de setmanes en sabrem més coses.

La principal dificultat era tenir-hi gent apuntada. El nombre de pacients greus està disminuint i hi ha competència per trobar-ne. I cada pavelló el dirigeix un equip d’una província diferent; o sigui que s’ha de negociar amb cadascun d’ells i assegurar-se que segueixen els protocols correctament.

I hi ha 200 assajos registrats, massa. Els vaig dir: “Heu de prioritzar coses que tinguin propietats antivirals prometedores”.

S’estan fent proves amb medicaments tradicionals?

Sí, però només amb unes quantes fórmules estàndard. No hi ha ningú assegut al peu del llit bullint unes herbes. Creuen que aquests medicaments tenen propietats antitèrmiques o antiinflamatòries. No antivirals. Però fan que la gent es trobi millor perquè hi estan acostumats.

I vostè què va fer per protegir-se?

Un munt de gel desinfectant de mans. Portàvem mascareta perquè era la norma del govern. No ens vam reunir amb pacients ni amb contactes dels pacients, ni vam entrar a les zones brutes de l’hospital. I manteníem unes relacions socials distanciades. A l’autobús només seia una persona per rengle. Fèiem els àpats a l’habitació de l’hotel o sols en una taula. A les sales de reunions, cadascú seia en una taula a part i fèiem servir micròfons o parlàvem a crits.

Per això estic tan afònic. Però m’han fet la prova i sé que no tinc el Covid.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

stats