El drama de viure sense una nacionalitat reconeguda

BarcelonaEl document d’identitat del Mohamed Lamin el qualifica d’“apàtrida”. Però ell no se’n sent. Sí que té pàtria: el Sàhara Occidental. Com milers de saharauis, el Mohamed va quedar atrapat en un buit legal quan va néixer, en un camp de refugiats a Algèria. Amb només onze anys en va poder sortir i va aconseguir anar a Cuba, on es va llicenciar en comptabilitat. Després va tornar al camp amb la seva família, però, fart de les inexistents oportunitats per treballar, va aprofitar un viatge a Barcelona amb el Projecte Vacances en Pau per quedar-s’hi i buscar feina. “Als campaments saharauis no hi ha cap perspectiva”, es lamenta.

“Vaig decidir quedar-me aquí per buscar una oportunitat”, diu el Mohamed. Però ell no s’esperava que la falta de nacionalitat seria un handicap tan gran. Primer va demanar la residència, que li van denegar, després va demanar l’asil polític, que també va rebre una negativa perquè no podia demostrar conflictes polítics amb Algèria, i finalment va demanar l’estatus d’apatrídia. La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR) es va fer càrrec del cas. Mentrestant, no tenia permís per treballar i “malvivia recollint ferralla”.

Més d’un any després va aconseguir l’estatut que li donava el dret de residència i de treball. Però aquesta condició no és garantia de feina i estabilitat. De fet, el Mohamed continua vivint de la ferralla i d’algunes feines esporàdiques, la majoria sense contracte. Però a més ha de fer front cada dia a la desconeixença del seu problema. “La majoria dels funcionaris no saben què és l’apatrídia”, es queixa. Però ell no desisteix en la seva recerca d’un futur millor: “Tinc la meva família al camp de refugiats, però allà no els puc mantenir. Si trobo una feina, vull portar-los aquí”.

La història del Mohamed és també la de més de 12 milions de persones a tot el món, segons els càlculs de l’ACNUR, que no poden gaudir de tots els drets fonamentals. A la Unió Europea hi viuen més de 680.000 apàtrides, de manera que si formessin un estat tindria més habitants que Malta i Luxemburg. La dissolució de l’URSS, la desintegració de Iugoslàvia i la migració de persones amb nacionalitats no reconegudes, com la saharaui, són algunes de les causes que expliquen l’apatrídia a Europa. Així, la majoria es concentren a l’Europa Oriental, en especial a Estònia i Letònia, on n’hi ha més de 370.000, principalment russos, que representen quasi un 10% de la seva població. Chris Nash, director de l’European Network on Statelessnes, explica que en aquests dos països el dret a la nacionalitat és una qüestió complexa i a vegades polititzada, però considera que “és inacceptable que països que formen part de la UE segueixin tenint prop del 10% de la seva població vivint sense nacionalitat”.

Oblidats a Europa

Fa més de 60 anys que es va crear una convenció per reconèixer la personalitat jurídica internacional dels apàtrides i el seu dret a tenir accés a drets humans bàsics, entre els quals documents d’identitat i de viatge, però ara per ara Xipre, Estònia, Malta i Polònia no l’han ratificat malgrat la promesa que tots els estats membres de la UE ho farien el 2012.

L’advocada Maria Álvarez de Juan, que ha portat diversos casos d’apàtrides, creu que els pocs esforços dels països per resoldre aquest problema global són conseqüència de la desconeixença. “Durant massa temps l’apatrídia s’ha percebut erròniament com una simple qüestió tècnica, en lloc d’una tragèdia personal per a milers de persones que pateixen”, opina Chris Nash.