30 anys de Srebrenica: "Hi ha famílies que han enterrat el seu mort amb només un tros de fèmur"

Tuzla (Bòsnia i Hercegovina)"Dos ossos perfectament simètrics, és així com sabem que pertanyien al mateix individu". La doctora Dragana Vucetic, antropòloga forense de la Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP, en anglès), fa vint anys que ajuda a identificar les restes de les persones que van ser assassinades a Srebrenica durant la guerra de Bòsnia. En el que ha estat jutjat com el primer genocidi a Europa després de la Segona Guerra Mundial, van ser assassinats més de 8.000 homes i nens musulmans. Trenta anys després, més de 7.000 cossos han estat identificats i retornats a les seves famílies, que els han pogut donar sepultura. Però, per a Vucetic, cada os és important perquè les famílies puguin reconciliar-se amb el trauma i trobar la pau. Aquest divendres, set persones seran enterrades al memorial de Potocari, a Srebrenica, on cada 11 de juliol es commemora el genocidi amb una gran cerimònia.

Encaixa els ossos amb cura i precisió, com si fossin un trencaclosques. La seva feina és determinar si les restes que rep procedents de les excavacions són d'una mateixa persona, quin era el seu perfil, com va morir. Després de la seva intervenció, les restes s'envien al laboratori i es comparen amb les mostres dels familiars del registre. Si tot aquest procediment surt bé i troben una coincidència, els seus companys faran una trucada que prop de 8.000 famílies d'arreu de Bòsnia fa més de 30 anys que esperen: voldrà dir que han trobat el seu familiar i que ja el poden enterrar.

A vegades, troben tan sols un os i la família ha de decidir aleshores si l'enterren o si es volen esperar. Podria passar això amb el cas en què està treballant ara, que és un dels difícils: dos fragments molt petits d'un fèmur que han descobert fa poc gràcies al testimoni d'un veí. "Estem buscant un home que va morir per l'explosió d'una granada durant la guerra –relata–. Si podem extreure'n l'ADN i veiem que coincideix amb el de la família, voldrà dir que algú va moure el cos del lloc on va morir".

Més de 8.000 víctimes

Quan va esclatar la guerra el 1992, les tres principals comunitats del país –els bosniocroats catòlics, els serbobosnians ortodoxos i els bosníacs musulmans– van iniciar una lluita pel control del territori, intentant expulsar les altres comunitats de les zones on eren majoritaris. Srebrenica, un enclavament musulmà envoltat de territori controlat per les forces sèrbies, va anar quedant encerclada fins que la població, atrapada i cada cop més vulnerable, va buscar refugi a la base de l'ONU establerta als afores de la ciutat, que havia estat declarada "zona segura" per les Nacions Unides. Però l’11 de juliol de 1995, les tropes serbobosnianes, sota el comandament del general Ratko Mladić, van ocupar la base. Van separar més de 8.000 homes i nens musulmans de les dones i els van afusellar davant de la passivitat dels cascos blaus holandesos que s'havien compromès a protegir-los.

La majoria dels morts van ser enterrats en fosses comunes, d'on ara encara s'estan desenterrant. L'esquelet que té al davant Vucetic l'ha recompost a partir de les restes trobades en quatre fosses comunes diferents. Tot i això, li falta tota la cama esquerra i una part del peu dret. "Això és el més habitual", diu. Després de la matança de Srebrenica, els autors van tornar a excavar i dispersar els cadàvers, amb la voluntat deliberada d'amagar el crim i dificultar la identificació de les víctimes. "Hi ha famílies que han enterrat el seu mort amb només un tros de fèmur", afegeix.

El centre d'identificació de Tuzla, on l'equip de l'ICMP porta els casos de la regió de Srebrenica, està fet en un contenidor prefabricat, com si indiqués el caràcter temporal que inicialment es volia que tinguessin les instal·lacions. Però, tot i que sembli encallat –com tantes altres coses en aquest país–, el projecte avança gràcies al convenciment dels professionals i al finançament internacional. "Ningú sap quan s'acabarà", admet Vucetic, però defensa que voldria "arribar fins al final".

A l'institut hi ha 200 "casos actius" repartits en una sala climatitzada plena de prestatgeries. Cada "cas actiu" és una història incompleta: una bossa que conté restes òssies i pertinences personals que encara no s'han pogut identificar oficialment. Alguns esperen els resultats de les anàlisis d'ADN, d'altres són només fragments que la família no ha pogut o no ha volgut enterrar. També hi ha una tercera categoria, els N.N. o no name, en anglès, que són els que no troben cap coincidència entre el registre de familiars. Aquests casos van a la baixa, però encara n'hi ha 89 a l'institut forense de Tuzla.

Identificacions errònies

Fins al 2001, el procés d'identificació es va fer sense anàlisis d'ADN, de manera que hi va haver alguns errors. Les famílies identificaven els seus familiars a partir de la roba o d'altres objectes personals. "Aquí va passar molt poc, però en els casos que sí, ara hem de dir-los que la persona que van enterrar no era el seu familiar i que cal exhumar-lo. És molt difícil dir això a una família que va enterrar el seu familiar fa 30 anys".

Tot i que no té gaire relació amb les famílies, i així ja li està bé, Vucetic considera que és el seu "deure" és treballar per a elles. "Sense enterrar els morts és molt difícil trobar la pau", afirma. I malgrat l'augment del negacionisme i el desgast del temps, està convençuda que un dia trobaran les 1.000 persones que encara hi ha enterrades en fosses comunes prop de Srebrenica.

El final de la seva feina és el principi de la persecució judicial i penal dels culpables, que permet a les famílies tancar una altra ferida oberta. La identificació dels ossos i de les lesions permet emetre un certificat de defunció i constatar que s'ha produït un crim perquè després els tribunals puguin jutjar els criminals i fer justícia. "El més important és ajudar les famílies a tancar la història i sobreviure al trauma. Que els culpables acabin a la presó és la manera de completar el procés –diu aquesta antropòloga–. No et pots imaginar com estan d’agraïdes les famílies encara que només trobem un sol os".