"Ara, la història europea l’escriuen Putin, Trump i Xi"

Com a alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947) va viure des de primeríssima línia un dels moments més greus de la història recent d'Europa: l'inici de la invasió russa contra Ucraïna. Ara que s'ha arribat als quatre anys de guerra i la Unió Europea, amenaçada des de diversos fronts, es troba davant d'un repte existencial, Borrell atén l'ARA al seu despatx del CIDOB, entitat que presideix.

Com definiria el moment geopolític? Som en el caos?

— Estem en la fi d'una època: hi ha un món que s'acaba i que no tornarà. I en surt un de nou que encara no arribem a entendre del tot. El món que nosaltres, els europeus, havíem conegut, on havíem crescut i en el qual confiàvem ja no existeix. I hi ha molta gent a Europa que es resisteix a acceptar que hi ha un divorci amb els Estats Units i voldrien que les coses continuessin sent com han sigut fins ara, però s'equivoquen. Res tornarà a ser igual.

Veus de la Casa Blanca parlen d’una Europa decadent liderada per mandataris mediocres.

— Si fos encara un alt càrrec de la Unió Europea segurament no ho podria dir, per prudència diplomàtica, però ara he de dir que els Estats Units que representa Trump ja no es poden considerar un amic d'Europa. I a més, no ho dissimulen. El que no entenc és com encara alguns a Europa els aplaudeixen. La situació és molt greu.

Què pot esperar Europa d'uns Estats Units amb els quals ja no té uns valors en comú?

— Aquesta és la qüestió. Que ja no som una unitat ideològica, ja no compartim els mateixos valors. I no parlo de la societat americana, que és molt plural i molt diversa, parlo dels que manen ara. Nosaltres som fills de la Il·lustració i ells són fills d'això que en diuen thedark enlightenment, la Il·lustració negra [un corrent que va en contra de la democràcia liberal, dels drets universals i que mostra pessimisme davant el progrés humà]. L'expressió també ho diu tot, no?

En aquest marc, què ha de fer Europa? Vostè defensa que l’apaivagament no funciona…

— El primer que ha de fer Europa és intentar estar més unida i ser més coherent. Però amb els 27 països que avui som Europa, no veig que es pugui fer una unitat més gran ni que puguem tenir més coherència. L’endemà de Múnic, Marco Rubio va anar a Hongria, a veure Orbán, per recordar-li que ell és el preferit dels EUA a Europa: you are my man. I no va anar a veure Meloni de miracle. El paisatge d’Europa és un club d’estats que no té prou cohesió interna, no té prou coherència i on hi ha massa divergència des del punt de vista ideològic.

El paisatge no anima a l’optimisme.

— Mira, jo penso que Europa tal com l’hem entès fins ara no es va construir per a aquest món. Aquest món ens ha agafat de sorpresa. No és el nostre món. Sovint ens n’oblidem, però nosaltres vam fer l'Europa després de la Segona Guerra Mundial per evitar una altra guerra entre els europeus. I des d'aquest punt de vista, Europa és un èxit històric aclaparador. I en aquell món, que no estava globalitzat i on hi havia la confrontació entre dues grans potències, nosaltres érem un protectorat militar. Però reitero: aquest món ja no existeix. I ara ens trobem que, per sobreviure, hem de fer d'Europa un instrument per a la seguretat i per a la defensa. Però si de veritat volem fer una Europa que sigui un instrument al servei de la seguretat col·lectiva, hauríem de fer un altre tractat, canviar el model. Hauríem de pensar una altra Europa… no amb tots els 27, segurament, sinó amb aquells que verdaderament vulguin apostar-hi, un grup d'avantguarda federal que posa en comú fiscalitat, política exterior i defensa, sense el dret de veto. No sé quants serien, però Alemanya i França hi han de ser, evidentment.

Llavors, per on comencem? Comencem amb l'eix Berlín-París parlant de dissuasió nuclear?

— Encara que no ens agradi, la dissuasió nuclear forma part de la seguretat i de la defensa. Encara que ens sembli horrorosa, forma part de les capacitats defensives. Per què els Estats Units no ataquen Corea del Nord? Perquè tenen una bomba atòmica. Per què van atacar l'Iraq? Perquè no la tenien. Per què han atacat l'Iran? Perquè encara no la tenen i per evitar que la puguin tenir. Per tant, entenc que hi hagi sectors a Europa que comencin a pensar que més val tenir nosaltres l’arma nuclear i no refiar-me de l’amic que la té… I no podem obviar que, en el context actual, l’arma nuclear és una de les armes de la guerra, l’última instància. I que Rússia ens ha estat fent por, amenaçant-nos, des que va començar la invasió d’Ucraïna.

Vostè va tenir un paper molt important en la resposta europea a l'inici de la invasió a Ucraïna. Com veu la situació avui, després de quatre anys de guerra?

— Trump vol una solució ràpida. És igual quina sigui, però la vol de pressa i que quedi clar que és ell qui ha portat la pau a Ucraïna. Però Putin no té cap pressa. Rússia el que vol és el que va voler el primer dia: un canvi de règim a Kíiv, favorable als interessos del Kremlin, com el que té a Bielorússia. Ho volia aconseguir en poques setmanes, però la jugada li va sortir malament, la guerra s’ha empantanat, i un cop arribat fins aquí, no crec que estigui disposat a aturar-la a canvi d’un preu baix. Continuarà, i li és igual el que li digui Trump, perquè no té gaires al·licients per aturar la guerra. Per tant, en el millor dels casos crec que tindrem una solució a la coreana, és a dir, un escenari similar al de Corea, de guerra congelada: no hi ha pau, però tampoc hi ha guerra. 

Com és Putin en la distància curta?

— Gèlid, tal com sembla. És molt amo de les seves emocions. He tingut ocasió de parlar amb ell alguna vegada i és un personatge que té molt clar que el seu objectiu històric és la reconstrucció de la Rússia imperial. Ho ha escrit, ho ha dit, ho ha teoritzat. Per a ell, Ucraïna és una part inseparable de Rússia, i la seva visió és que el món occidental ha intoxicat els ucraïnesos per fer-los anar en contra dels seus germans russos.

Vostè li va preguntar a Putin sobre la periodista assassinada Anna Politkóvskaia.

— Sí… Jo era president del Parlament Europeu i els meus parlamentaris em van demanar que, quan assistís en una reunió del Consell Europeu que es feia a prop de Hèlsinki, li preguntés al president Putin, que també hi era, qui havia matat Anna Politkóvskaia. L'hi vaig preguntar així, com estem vostè i jo. No va ser una pregunta fàcil de fer, li asseguro, i tampoc la conversa que va venir després. 

Què li va dir?

— Què quin dret em creia que tenia per preguntar-li això.

Com podem fer política europea amb Rússia o la Xina?

— El problema és que la Unió Europea no té una política exterior clara. En tenen tots els seus estats membres, cadascun de forma individual, però conjuntament fallem en posar-nos d’acord. Es necessita la famosa unanimitat, que tant em va fer patir durant els meus anys en el càrrec, i aquesta unanimitat gairebé mai existeix. Només la vam tenir al principi de la invasió russa d’Ucraïna, per ajudar Kíiv, però aviat va desaparèixer… i mira ara: Hongria, per exemple, ja va dir que no posarà ni un duro més per Ucraïna. No hem tingut unanimitat per respondre a les crisis del Pròxim Orient i, particularment, la guerra de Gaza ha sigut un focus de divisió enorme entre els socis europeus. I esclar, ser un actor geopolític quan no tens política exterior conjunta i tampoc tens capacitat militar conjunta és molt complicat. 

Putin i Trump són amics?

— Es porten bé. He vist coses de prop i crec que es porten bé, perquè són dos personatges tallats pel mateix patró. Tots dos tenen poc respecte per les normes establertes: Trump diu que l’únic límit que té és la seva moral, o la seva força; Putin pensa exactament el mateix. Però Putin és més llest que Trump. 

L'extrema dreta, cavalls de Troia dels Estats Units i de Rússia, la tenim ben a dintre de la UE.

— Europa no ha tingut mai tants enemics, ni a fora ni a dins. Miri, els europeus havíem estat els grans artífexs de la història, però en el món d’avui la història la marquen uns altres. Actualment, la història, també la història europea, l’escriuen Putin, Trump i Xi Jinping. I cap dels tres és amic nostre: el més enemic és Putin, després ve Trump, i després, i bastant més lluny, ve Xi. I, efectivament, a dins d’Europa tenim molts enemics, que van directament en contra del projecte europeu i del projecte que permet convertir Europa en un actor geopolític.

Els acords de defensa europea, per exemple, d'aviació, entre Alemanya, Espanya i França, tenen molts problemes per portar-se a terme. Aleshores, entre la realitat i la teoria, com avançar?

— Això només és un problema de cooperació industrial entre alguns països, que és important, perquè la Defensa es fa amb armes, i les armes s'han de produir. Però hi ha molts problemes. Per començar, tal com està feta l'arquitectura institucional de la UE. En el repartiment de qui fa què, de quines són les competències dels estats i quines de la Comunitat, la confusió és enorme. Els països diuen que la seguretat i la defensa són competència exclusiva dels estats. Alhora, però, han volgut treballar per fer una política comuna, i ara resulta que hi ha un comissari de Defensa, però la Comissió Europea no té cap competència en matèria de seguretat i defensa. A més, hi ha un embolic amb els tractats, perquè s’hi diu que la Comissió Europea no representa la Unió en matèria de Seguretat i Defensa, però la seva presidenta, la senyora Von der Leyen, es passa el dia parlant de Seguretat i Defensa europea.

Què proposa?

— Posar les coses en ordre. Tornar a fer un tractat on es digui qui fa què. Volem fer una Unió en matèria de defensa o no la volem fer? Bé, doncs qui la vulgui fer, que estigui disposat a organitzar una estructura en què es renuncia a la unanimitat i en què som capaços de fer que els nostres exèrcits siguin interoperables. Jo no demano l'exèrcit europeu amb singular i majúscula perquè l'exèrcit és l'última expressió de la sobirania nacional i no desapareixerà mentre els Estats existeixin. Però com a mínim fem que els nostres exèrcits siguin interoperables i que formen part d'una estructura europea integrada a càrrec de la nostra defensa territorial. Si no es pot a 27, amb els que hi estiguin interessats.

Però per a això cal indústria europea.

— I un sistema de comandament i control, i un sistema d'organització, i d’entrenament, i una doctrina militar. Escolti, l'OTAN té un exèrcit? No, l'OTAN no té un exèrcit. L'OTAN és capaç de mobilitzar unitats dels exèrcits dels seus estats membres i estan entrenats i equipats per poder fer la guerra junts. Però no té un exèrcit, l'OTAN. L'OTAN toca el xiulet i diu: “Tu, un batalló d'infanteria; tu, dos regiments d'artilleria”. I tots estan pensats, preparats i entrenats per poder fer la feina junts.

Es pot ser pacifista a Europa avui?

— Jo em considero un gran pacifista… li asseguro que mai he tingut gens d'interès a fer la guerra; al contrari, penso que els acords, el diàleg i la cooperació són la manera de fer les coses. Ara, tampoc soc un àngel que viu en un món ideal. Miri, quinze dies abans que comencés la guerra d’Ucraïna, jo estava al Donbàs, a la frontera, i vaig estar parlant amb el primer ministre ucraïnès. I jo encara li parlava de les negociacions, i em va dir: “A l'altre costat d'aquesta frontera hi ha 150.000 tios armats fins a les dents. I ens atacaran. I quan m'ataquin, vostès què faran?” I aquesta és la qüestió. El govern d’Ucraïna volia la guerra? Doncs fa l’efecte que no, perquè sabia que tenia les de perdre. Ara, un cop la guerra ha començat, què han fet? Intentar-se defensar. ¿La millor manera d’allunyar la possibilitat d'una guerra és demostrar que estem indefensos? Jo, francament, no ho penso.

Vostè ha estat una de les poques veus contundents contra la guerra d’Israel a Gaza. Ha sentit vergonya per la política europea?

— Sí, molta, i la continuo sentint. Penso que hem arribat al punt zero de la renúncia als nostres principis. Els europeus, i sobretot els alemanys amb l’Holocaust, hem estat els campions mundials en exterminar pobles. També hem estat els campions mundials en demostrar penediment. I ara som els campions mundials en mirar cap a l'altre costat… en no voler veure el que passa. Fa uns dies, el Parlament d'Israel afirmava que Cisjordània ja és seva. Això és el que se'n diu una annexió. I qui ha aixecat la veu? Qui ha dit alguna cosa? El que estem veient, és una contravenció total del dret internacional, de les resolucions de les Nacions Unides, del sentit comú... I algú ha anat al Consell de Seguretat per dir que això és una annexió pura i dura? Els palestins són els grans oblidats de la història.

El Consell de Seguretat és una altra de les institucions multilaterals sense nord pel poder del president dels Estats Units.

— Fa molts anys que no hi ha cap acord al Consell de Seguretat, perquè quan no el veta l'un, el veta l'altre. I l'últim acord que hi ha hagut al Consell de Seguretat és quan Rússia i la Xina van aprovar el pla de Trump per Gaza. Ja és el que em faltava per veure. Sí, naturalment, les Nacions Unides estan com estan i em fa l'efecte que els Estats Units s'han proposat substituir les Nacions Unides amb aquest esguerro de la Junta de Pau de què, per cert, alguns països europeus han decidit formar-ne part.

I què ha de fer Europa amb la Xina?

— És imprescindible que Europa s'acabi aproximant a la Xina, sense perdre de vista que tenim valors polítics molt diferents i que hem de protegir la nostra indústria.. La Xina és la Xina, entre altres coses, per les inversions massives que han fet els industrials europeus i americans. Els xinesos ens demanaven que per invertir haguessis de constituir una empresa on tu no podies tenir la majoria i haguessis de comprometre't a fer una transferència de tecnologia i que les decisions estiguessin molt controlades pel Partit Comunista. Ara la Comissió Europea vol fer una norma que diu exactament el mateix amb les inversions de la Xina a Europa. Han de constituir empreses on no tinguin la majoria, han de comprometre's a fer transferències de tecnologia i hauran d'estar més o menys sota el nostre control. Què ha passat? Ells ara tenen una capacitat tecnològica d'inversió com nosaltres la teníem abans. I aquest és el canvi del món. Apareixen poders nous i nosaltres ja no som el que érem i els altres ja no són el que eren.

Però potser els europeus ens hem de creure que sí que som una potència.

— Sí, d'alguna manera som una potència… som la gran potència comercial del món. I fins ara érem, i encara ho som en algunes coses, una gran potència tecnològica. Som la gran potència reguladora, cada vegada menys, perquè per ser una potència reguladora has de tenir capacitat que els altres acceptin les teves regles o que no t'amenacin que si ho apliques patiràs, com és el que fa Trump. Però tenim forces, el que no tenim és la voluntat de fer-ho bé.

A quinze anys vista, com s'imagina Europa?

— No ho sé, no en sé, de futurologia… però crec que tot depèn de com vagi la guerra a Ucraïna. Si Putin s’acaba sortint amb la seva i fa d’Ucraïna una segona Bielorússia, això segurament li donarà ales i forces per anar més lluny.