Per què el control migratori no funciona?

Londres“Molts dels migrants que travessen el canal de la Mànega fugen de països en guerra. Si no abordem les causes de fons, les rutes perilloses continuaran”. Amb aquestes paraules, Christa Rottensteiner, cap de la missió de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) al Regne Unit resumia la setmana passada el que també sostenen la majoria d’especialistes: les polítiques migratòries dissuasives, com les que impulsen ara Londres i París, no serviran de gaire si no es combaten les causes profundes de la migració no regulada. És la mateixa conclusió a què arriba Matilde Rosina, investigadora sobre migracions de la Universitat Brunel de Londres, que diu a l'ARA: “Les polítiques dissuasives solen ser poc efectives. A més, no aborden les causes profundes de la migració, com la pobresa, els conflictes i la corrupció”.

Les dades ho deixen clar. El mateix dia –dijous, 10 de juliol– que Keir Starmer i Emmanuel Macron van anunciar un programa pilot per limitar l’arribada de pasteres pel Canal, 573 persones van aconseguir travessar-lo. L’endemà en van ser 353 més, en cinc pasteres, i dissabte passat, 317 en sis, segons dades oficials del ministeri de l'Interior britànic. En total, entre l’1 de gener i el 12 de juliol han arribat al Regne Unit per aquesta arriscada via 22.360 persones, un augment del 57% respecte al mateix període del 2024, quan en van ser 14.164.

Aquest increment ve acompanyat d’una altra xifra tràgica: el 2024 van morir 73 persones durant la travessia, cinc vegades més que el 2023. Des del 2018, quan comença a l'engròs l'actual trànsit de migrants a través del canal de la Mànega, s’han confirmat 147 víctimes mortals, una xifra que puja a 236 si s’hi inclouen altres morts relacionades amb la migració a la zona, com els accidents intentant pujar a camions amb destinació al Regne Unit. El Migration Observatory de la Universitat d’Oxford adverteix que aquestes dades poden no reflectir l’abast real de la tragèdia, perquè no tots els incidents es fan públics.

Qui són aquestes persones que s’arrisquen a morir al mar? Entre 2018 i 2024, el 70% dels migrants que han travessat el Canal pertanyen a sis països: l'Iran (17%), l'Afganistan (15%), l'Iraq (12%), Albània (10%), Síria (9%) i Eritrea (8%). Llevat d’Albània, tots aquests països pateixen guerres o desastres humanitaris. El Sudan, setè país segons l'origen dels migrants, té ara mateix quatre milions de desplaçats. L’Afganistan va ser el principal país d’origen els anys 2023 i 2024. Iranians, iraquians, sirians i eritreus també han estat constants des del 2021. El 2024, les arribades de nacionals del Vietnam es van triplicar respecte a l’any anterior.

Tot i la complexitat, la decisió de travessar el Canal sovint s’explica "per motius molt humans", diu Matilde Rosina: "Molts migrants tenen familiars o coneguts al Regne Unit", on les seves comunitats són més nombroses que a França. Aquestes xarxes d’acollida són un factor clau. També hi influeixen les percepcions culturals, lingüístiques i de seguretat. Per a molts, "el Regne Unit és vist com un país més acollidor i amb millors oportunitats, tot i que aquestes percepcions sovint no s’ajusten a la realitat".

A més, el coneixement dels afectats sobre les polítiques migratòries és parcial i fragmentari. Sovint desconeixen els riscos reals de la ruta i sobrevaloren les possibilitats d’aconseguir protecció legal quan hi arriben. Els traficants se n'aprofiten. Per això, els estudis indiquen que les diferències legislatives entre països tenen un impacte limitat, en comparació amb factors globals com els ja esmentats de guerra, pobresa i xarxes de passadors.

El Brexit, causa dels maldecaps britànics

Un altre element que podria haver afavorit l’augment de les arribades és el Brexit. Abans de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el país podia retornar sol·licitants d’asil al primer estat membre on haguessin arribat, segons el protocol de Dublín. Però ara ja no pot fer-ho. Alguns migrants a Calais han explicat que aquest canvi els ha empès a intentar passar al Regne Unit, especialment si ja han estat rebutjats en altres països europeus.

Cal dir, amb tot, que les devolucions amb el sistema de Dublín no van superar les 560 a l’any de mitjana entre 2008 i 2020. En tot cas, la setmana passada el president francès, Emmanuel Macron, no va perdre l'oportunitat de recordar, justament, la responsabilitat del Brexit i l'engany que alguns polítics britànics van fer a l'opinió pública del país, assegurant que permetria controlar les fronteres, "quan va passar tot el contrari".

Macron també va aixecar polseguera quan va suggerir que la manca de controls laborals al Regne Unit permetia l'abús d'empresaris d'una mà d'obra il·legal en règim de quasi explotació. Una afirmació que tampoc no explica el 100% del fracàs dels controls migratoris al Canal.

En tot cas, en aquest context el nou pacte entre Starmer i Macron preveu que el Regne Unit pugui retornar fins a 50 migrants a la setmana a França. A canvi, Londres acceptarà la mateixa quantitat de sol·licitants d’asil que tinguin vincles amb el país (per exemple, familiars) i que no hagin intentat entrar-hi il·legalment abans. És el primer acord d’aquest tipus que signa el Regne Unit amb un país de la Unió Europea després del divorci, però haurà de ser validat per Brussel·les, i serà especialment analitzat pels països mediterranis més afectats per l’arribada de migrants, com Espanya, Itàlia, Grècia, Malta i Xipre.

Amb una mitjana de 843 arribades setmanals pel Canal durant l’any de govern laborista —juliol 2024 - juliol 2025—, s'han previst un mínim de retorns. Per això, l’oposició conservadora, i especialment la ultradreta del Partit Reformista de Nigel Farage –que ha fet de l'arribada d'estrangers, amb papers o sense, un tema central per fer trontollar Starmer i guanyar terreny electoral–, ha menystingut les virtuts del programa, acusant el premier d’ineficàcia i insistint en la seva retòrica sobre una inexistent "invasió" de migrants. Aixecar murs no funciona.