Oscar Camps: "Des d'un despatx no se sap l'olor que fa la mort"

BarcelonaOscar Camps (Barcelona, 1963) va quedar impactat el setembre de 2015 quan va veure la imatge d'Aylan Kurdi, el nen refugiat sirià ofegat en una platja de Turquia quan els seus pares intentaven portar-lo a Europa. Ell tenia una empresa de socorrisme i va decidir anar a l'illa grega de Lesbos a fer el que sabia fer: salvar vides en perill al mar. Deu anys més tard l'ONG Open Arms és una de les principals organitzacions de rescat humanitari a Europa, amb més de 72.000 vides salvades. En aquests temps les han viscut de tots colors i han contribuït a posar llum al Mediterrani Central, embarcant periodistes d'arreu del món, inclosos els de l'ARA. Repassa aquesta dècada en una entrevista a bord del vaixell Astral, al port de Barcelona.

Open Arms compleix deu anys. Què ha estat el més important?

— La decisió d'aixecar-se del sofà. Després de veure la foto de l'Aylan Kurdi vaig estar dues setmanes pensant "què hi puc fer, jo?". I resulta que quan t'aixeques del sofà i ho fas, no estàs sol. Et trobes que hi ha moltíssima gent, com tu, que ha tingut la mateixa idea, que té la mateixa inquietud i que també vol ajudar. I així vam començar fa deu anys a Lesbos. Crec que haver trencat amb aquesta inèrcia del sofà que és el nostre espai de seguretat, és el que em fa sentir més content. Evidentment que satisfà salvar una vida, i més fer-ho amb les teves pròpies mans: és el més important que un ésser humà pot fer per a un altre. I al mar hi hem viscut moltíssimes experiències, de bones i de dolentes.

Quin ha estat el moment més difícil?

— Que em bloquegi el meu govern: cinc mesos. El meu propi govern, el meu propi país. Em va costar moltíssim. Vaig renegar molt, vaig fer molts viatges a Madrid, intentant entendre per què. Després ens van bloquejar a cinc països de la Unió Europea. No som ingenus, i coneixem aquest nerviosisme que generem cada vegada que el nostre vaixell arrenca motors i surt d'un port. Jo diria que el nostre és el vaixell més vigilat de tota la Unió Europea.

Es penedeix d’alguna cosa?

— De no haver-ho fet abans. Sempre havia volgut fer cooperació internacional i pensava que en algun moment, quan tingués la vida més tranquil·la, quan els meus fills fossin més grans, ho faria. El 2015 el meu fill tenia tres anys, la mateixa edat que Aylan. Continuo pensant que Aylan ara tindria tretze anys si l'haguéssim pogut salvar. A ell no el vam poder salvar, com els 3.500 nens i nenes que han mort al Mediterrani aquests deu anys, segons Unicef. Però hem salvat 72.000 persones. Perdre vides, o no trobar-les, és molt dur. Fa posar nerviós quan estàs al mig del mar i veus tota la seva immensitat –molta gent no entén la grandiositat del Mediterrani– a centenars de milles de la costa, has rebut una trucada d'emergència des d'una pastera i no la trobes, veus que la meteorologia està canviant i que en poques hores aquella barca no resistirà... Són moments de molta tensió. I quan la trobes, si és el cas, són moments de molta alegria. Des dels despatxos no se sap quina olor fa la mort, quina olor fa una pastera. Però és als despatxos on es prenen les decisions que han construït una necropolítica migratòria. Si [la presidenta de la Comissió Europea] Ursula von der Leyen, pugés al nostre vaixell, cauria tot el discurs de l'efecte crida de les màfies. [L'agència europea de protecció de fronteres] Frontex, va començar el 2015, igual que nosaltres, amb un pressupost de 130 milions d'euros. Ara és de més de mil milions. Si en aquests deu anys no han pogut localitzar les màfies al tràfic, ¿com permeten que a nosaltres ens criminalitzin tractant-nos de traficants? Convivim amb ells al mar, ens sobrevolen cada dia, diverses vegades. I fins i tot ens passen localitzacions de pasteres per què les rescatem. Però quan ens ataquen no diuen res i deixen que aquest discurs cali.

Per què es fomenta el discurs de la invasió migratòria, de la por, de l’odi?

— Frontex és racista. La Unió Europea és racista. L'extrema dreta és xenòfoba i racista. Sembla que les pasteres ens estiguin envaint, però menys del 10% de la immigració sense papers arriba pel mar. Nosaltres hem portat aquí 2.000 persones d'Ucraïna amb avió. I ningú ha dit res. I només he desembarcat dues vegades a Espanya: una amb 200 persones i l'altra amb 59. I per aquests desembarcaments diuen que estic omplint Espanya de musulmans i de delinqüents.

Què fem amb aquesta deriva que està agafant Europa cap a la xenofòbia, cap al racisme?

— Quan la societat civil, que és lenta, es mobilitzi, canviarà aquesta deriva, perquè som molts, som la majoria. Estan deixant que una minoria controli el poder digital i ompli el cap dels nostres adolescents i de les nostres joves amb discursos racistes i xenòfobs sense valors. Ja ho hem vist amb les mobilitzacions contra la participació d'Israel a la "Vuelta". Però no hem d'esperar que hi hagi 65.000 morts, que hi hagi mort 300 periodistes, 300 cooperants, 20.000 nens. La societat està una mica anestesiada, perquè ens volen individualitzats, ens volen dividits, ens volen amb por. I hem de combatre tot això.

L’Open Arms va estar a Gaza quan la UE va dir que obriria un corredor humanitari marítim. De fet, heu estat els únics que vau fer arribar ajuda per mar. Ara la Flotilla navega cap allà.

— Està molt bé que la societat civil faci accions. I la Flotilla n'és una. El que passa és que el risc és elevat. Nosaltres teníem tots els permisos d'Israel i havíem seguit fil per randa les seves instruccions, per doloroses que fossin. I, tot i això, ens van matar set companys cooperants de World Food Kitchen, perquè Netanyahu va decidir que els seus cotxes fossin objectius dels míssils. Jo no puc tornar a posar en perill la vida del meu equip. M'he reunit amb l'ambaixador de Palestina a Madrid i ens hem compromès a ajudar quan hi hagi un altre foc i un pla de pau. Admiro el valor de la gent de la Flotilla perquè se l'estan jugant. Potser haurien de fer més accions aquí a terra. Espero i els desitjo el millor i sobretot que vagin amb compte, perquè Netanyahu no té valors, no té principis i pot fer qualsevol cosa.

Abascal, i en general l'extrema dreta europea, us ha posat en el punt de mira.

— Diu que som un vaixell de negrers, que ens enriquim... Si ho digués en alemany tothom pensaria que és Goebbels. És un feixista i se li estan veient les costures. Que la tercera força política del país demostri la seva falta de respecte a la democràcia, als valors, a l'ètica, que utilitzi la confrontació, la mentida, l'insult, generant odi... On està la fiscalia? Tenim gent a la presó, per menys. A nosaltres ens ha posat com a objectiu. Ja ho van fer una vegada, quan van publicar fotos de casa meva, em van ratllar el cotxe i em van tirar bosses de pintura a la paret. En rebo moltes, d'amenaces, a les xarxes socials cada dia i en molts idiomes.

No només l’extrema dreta, el llenguatge de les institucions europees és molt semblant.

— La UE està discutint una nova directiva imposant uns punts que vulneren el dret humanitari i comprometen les organitzacions de rescat. Només falta que ens detinguin per salvar vides. Hem estat als tres o quatre fluxos migratoris més importants del segle. Amb les rohingyes, a Grècia, al Mediterrani central... Ara, en perspectiva, ¿tu creus que els socorristes de Lesbos vam fer l'efecte crida perquè un milió de persones vinguessin a Europa? Creus que van creuar perquè nosaltres estàvem allà? És ridícul. Darrere de cada persona que fuig hi ha un territori devastat, hi ha un conflicte oblidat o hi ha una cadena de decisions econòmiques i polítiques que posen aquestes persones en un lloc impossible. I fugen. I seguiran fugint. Tant si hi ha algú al Mediterrani per rescatar-los com si no. La majoria de pasteres arriben pels seus propis mitjans. Són poquets els que es queden al mig del mar. El problema no és aquesta gent, el problema són els beneficis dels bancs, la falta de recursos per l'educació, la privatització de la sanitat, la precarietat laboral, l'accés a l'habitatge...

I com s'hauria de gestionar la immigració? Quina és l'alternativa?

— Jo soc socorrista. Els polítics són els que han de trobar solucions. Però sí que puc dir el que no s'ha de fer, perquè s'ha vist que no funciona i, malgrat tot, ho continuen fent. I el que no s'ha de fer és finançar milícies, finançar països sense cap garantia democràtica, i omplir-los de milions perquè vulnerin els drets humans de totes aquestes persones que volen fugir. Això ho hem vist fa deu anys. Hem vist com Erdogan rebia 6.000 milions de la Unió Europea i després Líbia. I després Tunísia. I ara ve Algèria. I així fins al Marroc. Crec que cal una cooperació internacional seriosa. Generar estabilitat i generar seguretat. Per posar-se a una pastera i llançar-se al mar amb aquestes condicions amb la família, has d'estar en perill a terra. Això és el que convé, però continuem fent aquestes polítiques colonialistes.

Quins són els pròxims projectes que teniu entre mans?

— L’Open Arms no pot estar a la Mediterrània perquè ens juguem una detenció definitiva, que seria un triomf per a [la primera ministra italiana] Giorgia Meloni. No ens podem permetre arriscar el vaixell. Ara el portarem a Canàries, una comunitat que pateix la pressió migratòria, sobretot amb els menors. Té vora 5.000 menors acollits. Hi ha una insolidaritat molt gran en aquest país: moltes comunitats que no volen acceptar la seva part de la responsabilitat. No podem permetre que les Canàries mantinguin tota aquesta pressió perquè ho hem vist a Malta, a Lampedusa o a Lesbos, quan sobrecarregues una illa comença la inestabilitat social i els conflictes de convivència, i això és el que vol l'extrema dreta. El 2016 Espanya es queixava de la insolidaritat d’Europa, i ara passa el mateix entre comunitats autònomes. No podem deixar sols els canaris.