El dilema d'Europa rere la partida de golf entre Trump i el president finlandès

Brussel·lesEuropa té clar que vol recuperar l'autonomia comercial i militar respecte als Estats Units, però porta els últims vuitanta anys externalitzant la seva defensa als Estats Units i és el seu principal aliat en matèria econòmica. Aquesta relació de dependència, òbviament, no es pot revertir d'un dia per l'altre, encara que l'administració de Donald Trump hagi llançat una gran ofensiva aranzelària contra la Unió Europea i vulgui desentendre's de la seguretat que brinda als aliats europeus des del final de la Segona Guerra Mundial. Per aquest motiu, durant aquest temps, els líders europeus fan el possible per minimitzar les amenaces que arriben de l'altre costat de l'Atlàntic i, a la vegada, es preparen per deixar de dependre de Washington, especialment del Pentàgon.

Aquests equilibris que fan els dirigents europeus s'han constatat amb la partida de golf de Trump i el president de Finlàndia, el conservador Alexander Stubb. El país finlandès és un dels estats del continent que més tem l'expansionisme del règim de Vladímir Putin, i és un dels que es pot veure més potencialment afectat per l'alineament de la Casa Blanca amb el Kremlin i la voluntat del dirigent republicà d'anar retirant tropes estatunidenques d'Europa. Tanmateix, precisament per aquest mateix motiu, el líder finlandès ha evitat en tot moment carregar contra les polítiques de Washington i ha optat per mirar de reforçar els lligams amb Trump tot i els constants atacs. "1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia no és cap broma i, per descomptat, prefereixen tenir els americans de la seva banda", apunta una font diplomàtica de l'OTAN.

En aquest context, els estats que per motius geogràfics senten més a prop l'amenaça russa són ferms defensors de l'Aliança Atlàntica i de mantenir les tropes estatunidenques del seu costat. Per contra, no veuen clar —almenys a hores d'ara— només dependre de les seves capacitats militars i de la resta d'aliats europeus, si bé les volen potenciar perquè a mitjà o llarg termini hi puguin confiar. En aquest sentit, les mateixes fonts de l'OTAN apunten que "costa de creure" que, per exemple, França ofereixi protecció nuclear a l'Europa de l'Est, als països bàltics o nòrdics, tal com va suggerir Emmanuel Macron. Més enllà del fet que posen en dubte que París realment hi estigui plenament predisposat, asseguren que ara mateix no està en disposició de brindar aquest paraigua de dissuasió.

En canvi, els països del sud d'Europa, com França, Espanya o Itàlia, sovint s'han mostrat més partidaris d'apostar per unes forces d'obediència més europea que no dels Estats Units, que controlen de facto l'OTAN. El motiu principal és que, tal com admeten ells mateixos, no senten l'expansionisme rus com una mesura tan immediata i no troben tan necessàries a curt termini les capacitats militars del Pentàgon.

Els equilibris dels líders europeus amb Trump, però, no volen dir que s'estiguin preparant per a un potencial abandonament dels Estats Units. El mateix futurible canceller, l'atlantista convençut Friedrich Merz, va proclamar el mateix dia de guanyar les eleccions germàniques que calia aconseguir la "independència" d'Europa respecte als Estats Units en matèria militar. Un posicionament que és majoritàriament compartit —tot i que potser no amb la mateixa contundència— amb la gran majoria de potències europees.

En aquest sentit, diversos països, com Alemanya i França, han proposat grans mesures per recuperar poder militar. La Comissió Europea d'Ursula von der Leyen ja ha presentat un gran pla de rearmament, que pretén mobilitzar 800.000 milions d'euros en només quatre anys i ja té el vistiplau dels estats membres. A més, els socis europeus que menys es gasten en defensa, com Espanya, Bèlgica o Portugal, ja han anunciat que volen accelerar el ritme d'increment de despesa militar.