He llegit el llibre de la víctima més prominent de Jeffrey Epstein i són 400 pàgines d'horror

LondresQualsevol exercici de memòria és sempre la reconstrucció d’un personatge i del relat d’uns fets sobre els quals es vol posar el focus i deixar-ne testimoni. En el cas de Nobody’s Girl: a memoir of surviving abuse and fighting for justice (Una noia sense amo. Memòria d’una supervivent i la seva lluita per fer justícia) Penguin Random House UK, l’afirmació és doblement certa.

Al llarg de gairebé 400 pàgines, el llibre narra, en la primera meitat (Daughter i Prisoner), la destrucció d’un ésser humà —víctima de violacions i abusos de tota mena des d’una edat molt primerenca— fins a l’anul·lació completa de la seva identitat. En la segona (Survivor i Warrior), després de fugir dels seus captors sota el control dels quals ha estat més de dos anys, s’hi explica la lluita per sobreviure: com intenta refer-se del trauma, aprendre a conviure amb el seu dolor i, com indica el títol, com cerca justícia i reparació.

Publicat aquesta setmana en anglès i escrit amb la col·laboració de la periodista nord-americana Amy Wallace, el volum recull la dura i traumàtica experiència de Virginia Roberts Giuffre, la víctima més prominent del pedòfil i traficant de menors Jeffrey Epstein i de la seva còmplice Ghislaine Maxwell, així com de tots els seus violadors: alguns anònims, d’altres amb nom i cognom, entre ells el príncep Andreu, tercer fill d’Elisabet II i germà de Carles III. Andreu sempre ha negat l’acusació, tot i les nombroses proves que posen en dubte la seva credibilitat i el fet incontestable que va acceptar un acord extrajudicial i va pagar molts milions de lliures –entre 9 i 12– per evitar un judici civil a Nova York per respondre dels seus actes.

Per raons òbvies, els mitjans britànics han llegit el llibre amb la lupa posada sobre les pàgines que descriuen els tres encontres sexuals de Giuffre amb el príncep, tots quan ella encara era menor. L’últim va ser una "orgia", recorda: "Epstein, Andy i aproximadament vuit noies joves més, i jo, vam tenir relacions sexuals junts. Totes semblaven menors de 18 anys i no parlaven anglès. Epstein es va riure de com no es podien comunicar, dient que són les noies amb qui és més fàcil d’entendre’s".

També hi era el traficant de les vuit noies estrangeres, el francès Jean-Luc Brunel, fundador d’una agència de models que es va suïcidar el febrer del 2022 a la presó de La Santé, a París, gairebé tres anys després que ho fes el mateix Epstein. Tots dos es van penjar amb els llençols del llit de la cel·la.

"Epstein era un monstre egoista" que no creia que fos "immoral" ni, de bon tros, "delicte" forçar menors, diu la víctima. En una ocasió, "Brunel li va enviar tres noies franceses de dotze anys, trigèmines crec, com a regal d’aniversari. Epstein va tenir relacions amb elles [Giuffre escriu "he had sex with them", però seria més exacte dir que van ser violades] i després les va posar a bord d'un avió i les va fer tornar a França."

El llibre, molt incòmode de llegir pel catàleg d'horrors que descriu, i pel món que hi pressuposa, és molt més que el recompte escandalós de tres violacions per part del príncep Andreu, després que Epstein li digués a la dona, en la primera de les seves trobades a Londres, que el tractés “igual que fas amb mi”. Una advertència que era també una amenaça quan ordenava a Giuffre que s’allités amb algun dels seus còmplices.

Una vida tempestuosa

Sent encara una criatura, amb una mare quasi absent, el pare de Virginia Roberts Giuffre va abusar contínuament d’ella i fins i tot, segons el seu relat, va cobrar diners d’Epstein per mirar cap a una altra banda quan la noia ja havia caigut a les xarxes del pedòfil. El pare nega els abusos. En tot cas, quan no era el pare, eren els seus amics qui la violaven, o bé adolescents de la mateixa edat que Virginia. El príncep Andreu i els seus assessors van fer servir l’expedient policial d'una denúncia per una doble violació, presentada a Florida, per impulsar una campanya de desprestigi contra la seva víctima a través de la premsa britànica quan ella el va denunciar.

Amb menys de quinze anys, Virginia Roberts Giuffre va ser violada per un conductor que la va recollir mentre feia autoestop durant una de les seves moltes fugides de casa o de la institució-reformatori on la van enviar per redreçar-la, i que només era una altra mena d'infern. "Llavors, va treure una pistola i va posar el canó a la meva boca. Em va violar primer per davant i després per darrere. L'única lubricació va ser la saliva que es va escopir al palmell de la mà."

El relat és honest. Giuffre no estalvia detalls íntims, tampoc del seu matrimoni, i mostra com el passat va marcar la seva vida de parella. També s’hi revela una ingenuïtat, per moments, desarmant: quan amb 19 anys fuig finalment d’Epstein (2002), que li ha pagat un viatge a Tailàndia per fer un curs de massatges, coneix un australià, Robbie, amb qui es casa deu dies després. Creu que és el seu salvador, el seu àngel de la guarda. Però també l'home, amb qui va tenir tres fills, acabarà agredint-la. El llibre diu que, almenys, en dues ocasions, cosa que li va valer una ordre d'allunyament mentre vivien a Colorado.

Exculpació de Trump

A excepció dels abusos del pare, la història no conté cap denúncia no coneguda en moltes de les testificacions judicials que va oferir la víctima des del moment en què Epstein va començar a ser perseguit per la justícia. Sobta, sí, que parli d’alguns agressors com de "l’antic ministre" o d’un "cap d’Estat" sense donar noms, i que identifiqui altres dels seus violadors com a "Supermultimilionari 1, 2 i 3". I encara sorprèn més que una nota a peu de la pàgina 222 aclareixi que Donald Trump va trencar públicament amb Epstein l’octubre del 2007, després que aquest agredís la filla adolescent d’un membre del club Mar-a-Lago de l'actual president dels Estats Units i vuit mesos abans que acceptés la seva culpabilitat per la prostitució d'una menor. Els noms que esmenta a l'òrbita Epstein, d'altra banda, ja s'han repetit moltes vegades: des de Bill Clinton fins a Ehud Barak. No hi fa cap acusació, però sí que denuncia, per exemple, que Ghislaine Maxwell, amb la culpabilitat d'Epstein ja coneguda i provada judicialment, fos una de les convidades a la boda de Chelsea Clinton (2010).

El sentiment de culpa de Giuffre per haver estat víctima i alhora captadora de noies per a Epstein, per ser una "esclava sexual", per no haver tingut una altra vida, és colpidor, però mai lacrimogen. El drama és sòrdid perquè els fets ho són.

La tasca de documentació d’Amy Wallace, i la inevitable revisió legal del text, és també òbvia. La denúncia dels cercles de poder —monarquia britànica, mitjans de comunicació que es pleguen a les pressions de la monarquia, la cadena dels Estats Units ABC, per exemple, polítics, financers o científics comprats per Epstein— sostenen la validesa del testimoni i la memòria i valentia d’aquesta dona, que es va suïcidar l'abril passat, mig any abans que el llibre sortís a la venda. Giuffre, no se n'amaga, també justifica per què va arribar a diversos acords extrajudicials abandonant els processos civils que havia endegat contra els abusadors. La raó bàsica és que les vies penals s'havien tancat i l'única opció eren les denúncies civils. Aconseguir diners per a ella i la resta de les víctimes –unes 200 conegudes–, podia pal·liar una mica tot el dany que se'ls havia infligit.

Però molts fils encara pengen del cas Epstein. No debades el llibre es tanca recordant les "cintes de vídeo que l’FBI va confiscar de les seves cases". Des d’aquest punt de vista, Virginia Roberts Giuffre va ser un més dels objectes amb què el magnat va satisfer les seves perversions i, com totes les altres dones, una peça i una arma de poder pel possible xantatge contra els poderosos de què s’envoltava. La pregunta final és inevitable: apareixeran mai aquestes cintes?