L'illa estratègica en la guerra contra l'Iran és de la UE

Els dies de cel clar, des de la costa de Xipre es poden veure les muntanyes del Líban a l'horitzó. Aquesta illa, que ostenta la presidència de torn del Consell de la Unió Europea, es troba geogràficament més a prop de les costes de Síria, de Gaza i de Turquia que no pas de la Grècia continental. La mateixa posició privilegiada que la converteix en un bastió estratègic per a la Unió Europea (és el punt més oriental de la Unió), la fa més susceptible d'atacs per la seva importància militar.

"Quan algú ataca Xipre, ataca tot Europa", va reivindicar el president francès, Emmanuel Macron, la setmana passada, encapçalant una delegació de líders europeus, després que un dron llançat per una milícia proiraniana impactés contra Akrotiri, la base britànica de la RAF, i dos més fossin repel·lits per les defenses antiaèries. Tot i que el president, Nikos Christodoulides, no va demanar activar la clàusula comunitària que obligaria els estats europeus a intervenir, l'atac va posar el continent en alerta i, de retruc, va posar de manifest que un atac en aquest enclavament clau per a l'estratègia de defensa europea podria arrossegar Europa a la guerra.

"Xipre és un gran portaavions al Mediterrani oriental", afirma Domènec Ruiz, investigador sènior del CIDOB, que destaca la gran militarització del territori i el fet que, a la pràctica, funcioni com una plataforma logística per les principals potències occidentals a la regió. L'illa acull dues bases aèries britàniques, part de l'herència colonial: la d'Akrotiri (l'objectiu de l'atac amb drons) i la de Dekélia. A la primera, situada a Limassol, a l'extrem sud de l'illa, hi ha destinats més de 3.500 membres de la força aèria i la marina britànica, i Londres ja la va fer servir per fer operacions militars a l'Iraq, Síria i el Iemen. La segona, Dekélia, se situa al sud-est, a prop de Làrnaca, en el límit de l'autoproclamada República Turca del Nord de Xipre, i hi té desplegat un batalló d'infanteria, i un centre d'entrenament de l'exèrcit xipriota. Turquia, que va envair el nord de l'illa el 1974, veta la seva entrada a l'OTAN. Això fa que les bases siguin encara més determinants. Com que estan sota sobirania britànica, poden esquivar el veto i tropes de l'OTAN hi poden operar igualment.

Els ulls i les orelles a la regió

La proximitat de Xipre a l'Orient Mitjà fa que també sigui els ulls i les orelles de les potències occidentals a la regió, és a dir, un punt d'observació de seguretat privilegiada. No en va, el territori acull diversos centres d'intel·ligència britànics: Cape Gata, Ayios Nikolaos i Troodos. Tot i operar sota la bandera del Regne Unit, a la pràctica aquestes instal·lacions comparteixen sobirania amb els Estats Units (que en sufraga el 50% de la despesa) i Israel, i són claus per a l'estratègia d'aquests dos països a la regió. La informació captada pels sensors britànics a Xipre alimenta en temps real els sistemes de defensa d'Israel, i li permeten anticipar-se als moviments de l'eix iranià.

Abans de l'última escalada, París ja allotjava vaixells a la base naval de Mari, al sud, per donar suport a la seva flota al Llevant. Ara, però, països europeus com França, Grècia, Itàlia, Espanya i els Països Baixos han enviat efectius navals i sistemes de defensa antiaeris per blindar la costa de qualsevol atac. Encapçalats pel portaavions Charles de Gaulle, les fregates Languedoc, Cristóbal Colón i Kimon, i avions de combat Typhoon, Rafale i F-16, la missió europea té una vocació únicament defensiva.

Mentrestant, al nord no reconegut internacionalment hi ha un desplegament d'entre 35.000 i 40.000 soldats turcs, una presència militar de les més denses del món en proporció al territori, en exhibició de força d'Ankara. A més, Turquia ha convertit l'aeroport de Geçitkale en una base estratègica de drons i, arran de l'escalada recent, hi ha estacionat un esquadró de caces F-16, per refermar la seva capacitat de resposta davant de qualsevol agressió.

Reserves de gas

Si Xipre és clau per a la geopolítica europea és també per les seves grans reserves de gas. En un context en què Europa mira de deslligar-se de la dependència del gas rus i comença a dubtar de la fiabilitat dels aliats de Washington, els jaciments descoberts a les costes de Xipre podrien ser una solució per abastir el continent europeu. Les reserves s'estimen en fins a 1,07 bilions de metres cúbics; una xifra que, amb el ritme de consum actual, podria abastir tota Catalunya durant més de dos segles. El primer dels sis jaciments que es podria començar a explotar tan aviat com el 2027 és el de Cronos, gestionat per un consorci entra la italiana Eni i la francesa TotalEnergies.

Ruiz defineix Xipre com "un encreuament de camins geoestratègic", per on passen "cables submarins de dades i hi ha projeccions perquè passin un gran gasoducte i un gran projecte de cables elèctrics". Per tot això els interessos de la UE a l'illa són més que tangibles, però també ho és la necessitat de protegir-la. Europa hauria de respondre sí o sí davant d'un atac al territori? Primer Xipre, explica Ruiz, hauria d'activar l'article 42.7 del tractat de la Unió Europea, que obligaria tots els estats membres a donar assistència. Ara bé, puntualitza, cadascun té la potestat per decidir què vol aportar: "El tractat no especifica cap pla operatiu ni diu si hem d'aportar caces o vaixells", diu.

Si hi haurà més atacs, "no ho sabem, però no es poden descartar", avisa l'analista del CIDOB, que justifica que Xipre es troba només "a 200 quilòmetres del conflicte" Però la implicació de tants actors en un lloc tan petit i tan estratègic complica tots els escenaris. "És un desgavell", conclou Ruiz.