Més enllà de la guerra, ¿hi ha democràcia a Ucraïna?
¿Podem parlar de democràcia a Ucraïna, ara en guerra, tot i el valor demostrat per la presidència i la societat? Diria que no, que potser es van fer alguns passos en les últimes dècades, però la dura realitat diu que Ucraïna té pendent una revolució democràtica, entenent-la no pas com a revolta sinó com a transformació i modernització. Tot mirant enrere, a l’esclat del 1917, la realitat explica que el miratge i el drama es van imposar. Fins en quatre estats grupusculars es va dividir Ucraïna durant la gran sacsejada marxista-leninista. Estats que es feien la guerra els uns als altres fins que Moscou va incorporar Ucraïna a l’URSS a empentes el 1922.
Les desgràcies no es van acabar aquí, perquè l’estalinisme ho va aprofitar per decapitar el lideratge que exigia el procés d’emancipació nacional més enllà de l’autonomia administrativa disfressada de república federal. Una brutal repressió política que va acabar en genocidi: el Holodomor, la fam induïda, l’extermini dels camperols autònoms i d’almenys tres milions de persones. Una ferida oberta des de la qual era difícil parlar de democràcia. Era més fàcil parlar de revenja, que és el que va passar quan els nazis van ocupar Ucraïna i molta gent es va llançar a col·laborar amb l’invasor per acabar amb l’opressor estalinià, fins a adonar-se que la maldat dels uns i la dels altres era la mateixa.
La postguerra i el postestalinisme –que no desestalinització– els va aprofitar Moscou per fer-hi cures balsàmiques, com ara la cessió de Crimea. Un regal de l'ucraïnès russificat i sovietitzat Nikita Khrusxov als soferts habitants de la seva estimada república i alhora bressol seu. Però gens d’autonomia més: la identitat d’Ucraïna continuaria limitada a ser un immens graner i un sòlid contrafort fronterer de l’imperi on el rus gravitaria amb força sobre la cultura pròpia, i els millors escriptors continuarien sent en rus, com Txékhov, Gógol, Bulgàkov i Grossman.
El més estimat
Mai un president com Leònid Kravtxuk havia despertat en els ucraïnesos tantes expectatives. Ha estat el líder possiblement més estimat en dècades, comparable amb la veneració que rep ara mateix Volodímir Zelenski. Amb el poder soviètic ferit de mort, Kravtxuk va apostar per la independència, aconseguida pel referèndum d’autodeterminació de l’1 de desembre del 1991, i que va representar el tret de gràcia a l’URSS. Però després de la devoció per Kravtxuk arribaria l’odi pel seu successor, Leonid Kutxma, encarregat d’imposar l’òrbita russa, fins a la Revolució Taronja del 2004: reformes electorals que serien estroncades per Putin, inspirador de l’aparentment europeista Partit de les Regions, de Víktor Ianukóvitx. Una nova frustració que precipitaria la revolta de Maidan el 2014 i alhora les annexions russes, gènesi de l’actual conflicte.
En la Ucraïna d’ara, a la qual el Kremlin nega la seva identitat nacional, els partits pro-russos han estat il·legalitzats. El més històric, el Partit Comunista, no pot actuar i l’anomenat Per la Vida –hereu del Partit de les Regions– només pot ser representat pels seus diputats, perquè la llei reconeix que l’escó pertany al representant electe i no al partit. Es mantenen, doncs, unes aparences liberals que, ara com ara, no es pot dir que siguin un indici de reformes democràtiques, i que el règim de Kíiv s’haurà de plantejar per ser membre de ple dret de la UE. Un cop acabada la guerra, a Ucraïna li queda molt per fer.
