El Regne Unit balla la música antiimmigració que toca Nigel Farage

LondresPoc menys d'un any abans de les eleccions europees del 2014, Nigel Farage es va mostrar convençut que el partit que aleshores liderava, el UKIP, causaria un "terratrèmol polític". Era el mes de setembre del 2013 i, durant el congrés anual de la formació, es va atribuir el mèrit d'haver canviat els termes del debat sobre la immigració i de l'aleshores pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Molts no se'l van prendre seriosament, però el UKIP va acabar guanyant les eleccions, amb el 27% del vot.

Més d'una dècada després, hi ha raons de pes per argumentar que Farage és el polític més reeixit de les illes al segle XXI. Sense haver governat mai ha influït en la legislació, ha captat i representat una part significativa de l’electorat i, sobretot, ha desplaçat els límits del que és acceptable en política, amb un populisme de dretes que ha guanyat espai i legitimitat. Ni Tony Blair, amb les seves tres majories absolutes consecutives (1997, 2001 i 2005), ha tingut un impacte tan profund i durador. Per a uns Farage és un heroi, per a d’altres, un líder que presenta propostes "racistes i immorals", en paraules del primer ministre, Keir Starmer. Sigui com sigui, YouGov constata que Farage és el líder més popular del país. D’on prové la seva força?

Una explicació potser està en les anàlisis que fa el think tank More in Common UK. Aquesta entitatestudia des del 2016 la polarització al Regne Unit i sosté que la política britànica actual no gira entorn de l’eix esquerra-dreta, sinó entre votants prosistema i votants antisistema. La recerca apunta que el 60% dels electors volen conservar i millorar les institucions, mentre que el 40% preferirien "cremar-ho tot". Nando Sigona, professor de migració internacional i desplaçament forçat de la Universitat de Birmingham, diu que és en aquest desig de "cremar-ho tot" on rau la força de Nigel Farage.

'Immigració', la paraula clau

I immigració –legal o il·legal, refugiada de guerres o per motius econòmics– és la paraula que ja ningú es treu de la boca. Farage n'ha fet el boc expiatori de tots els mals del país. I en cas que finalment arribés al poder en les eleccions generals del 2029, ha promès tota mena de mesures per combatre-la: des de deportacions massives de migrants sense papers fins a l'eliminació del dret a la residència permanent (ILR), que canviaria per un sistema de visats temporals, sense aclarir si la revocaria als ciutadans europeus que en gaudeixen en virtut dels acords amb Brussel·les arran del divorci comunitari.

El líder del Partit Reformista ha posat Keir Starmer contra les cordes i, de fet, lidera les enquestes. I el govern i la tradicional oposició conservadora ballen la seva música. La setmana que es tanca n'ha deixat més proves durant la celebració del congrés del Partit Laborista. Dilluns passat la ministra de l’Interior, Shabana Mahmood, va confirmar els plans per reformar les normes per a l'assentament indefinit al Regne Unit, l'esmentat ILR.

Entre les mesures que el govern vol introduir hi ha l’augment del temps de residència necessari per poder accedir-hi, que passaria de cinc a deu anys. "Proposaré una sèrie de nous requisits –va dir Mahmood–, com ara tenir feina, cotitzar a la Seguretat Social, no haver rebut ni un penic en prestacions socials, aprendre anglès a un nivell alt, no tenir antecedents penals i, finalment, haver retornat de veritat alguna cosa a la comunitat, per exemple dedicant temps a una causa local com a voluntari". També va anunciar més filtres en els processos de reunificació familiar dels refugiats. Un dia després, en la seva al·locució als participants en el congrés, el premier Starmer, amb un to mesurat però ferm, va presentar aquestes reformes com una manera de "recuperar la confiança" en un sistema migratori que ell mateix admet desbordat.

La mateixa música va sonar dijous a Copenhaguen, a la reunió de la Comunitat Política Europea. Davant els seus homòlegs, Keir Starmer va defensar una cooperació més estreta en el control de fronteres, presentant-se com un actor responsable en un continent que viu amb temor els nous fluxos migratoris.

En el marc de la trobada, i durant una bilateral amb la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, Starmer va anunciar un nou paquet econòmic, dotat amb fins a tres milions de lliures, destinat a actuar sobre les causes de la migració en els països dels Balcans Occidentals. L’objectiu, compartit i sufragat econòmicament amb Itàlia i Alemanya, és incentivar que les persones romanguin a la regió, afavorint oportunitats laborals i reduint la pressió sobre les rutes irregulars cap al nord d’Europa.

Canvis en el sistema d'asil

A més, el premier va plantejar també la possibilitat de reformar la manera com s’aplica el Conveni Europeu de Drets Humans al Regne Unit, una reforma "fundacional", va dir, que canviaria de soca-rel el sistema d’asil britànic i que "posaria fi a un mecanisme injust que dona més drets als que arriben en pastera que als ciutadans britànics o a qui utilitza vies legals".

La posada en escena del premier ha estat clara: si Farage fa dels migrants un càncer interior que amenaça l'ànima del país –a més de desviar recursos cap als estrangers en comptes de cap als natius–, els laboristes volen presentar-los com un problema exterior, gestionable només amb aliances i acords internacionals. El dilema és si aquest moviment neutralitza el discurs del Partit Reformista o si, ben al contrari, l’alimenta encara més, i confirma així que l’agenda de Farage és la que marca el pas dels laboristes i dels conservadors, que en el congrés que comencen aquest mateix diumenge apujaran l'aposta per intentar recuperar terreny davant de qui és, sens dubte, el gran actor polític britànic del segle XXI. Un actor sota la capa del qual s'amaga la ultradreta més xenòfoba i violenta que ja es manifesta pel centre de Londres amb més legitimitat que vergonya.