Arriba l’hora de Friedrich Merz. Ha estat una victòria tardana i feble. Fruit d’un descontentament profund amb el tripartit liderat per una socialdemocràcia que ha patit la derrota més contundent de la seva història, i d’una onada conservadora d’abast transatlàntic. “És un gran dia per a Alemanya i per als Estats Units sota el lideratge d’un cavaller anomenat Donald J. Trump”, piulava el president nord-americà –parlant d’ell en tercera persona– i atorgant-se el mèrit de la derrota de l'SPD. Paradoxalment, un Merz que es declara admirador de Ronald Reagan, i que sempre ha estat pròxim als Estats Units, haurà de liderar el país de la Unió Europea que més damnificat podria sortir d'una eventual guerra aranzelària de l’administració Trump contra els europeus.
Hi ha urgències polítiques, econòmiques i de seguretat sobre la taula. El món ja no espera ni Alemanya ni la Unió, reconeixia Friedrich Merz després de declarar-se vencedor. Però són els temps de la política alemanya els que han entrat en contradicció amb l’acceleració de les transformacions globals.
El periodista alemany Ali Aslan deia fa uns dies en una trobada al CIDOB a Barcelona que Alemanya és “una potència analògica en un món digital”. Una potència en plena crisi existencial, que ha deixat la primera economia europea atrapada en les febleses del seu propi model i en unes dependències energètiques, exportadores i de seguretat que han llastat la competitivitat alemanya i europea.
L’amenaça aranzelària de Trump, la irrupció en campanya d’Elon Musk, l’onada d’extrema dreta transatlàntica, la urgència per intentar tenir una veu pròpia en el futur immediat de la guerra d’Ucraïna i les diferents posicions de les forces polítiques alemanyes sobre la Xina han fet d’aquestes les eleccions més internacionals de l’Alemanya postreunificació. Però les urnes han sentenciat la feblesa dels partits tradicionals i un horitzó amb un altre govern de coalició feble. El risc i la temptació de seguir apostant per una estabilitat a curt termini planen sobre les negociacions que s’obren ara en la política alemanya. La UE d’avui, fragmentada i euroescèptica, també és resultat dels límits de l’Europa de la Gran Coalició que tant ha contribuït a fer gran l’extrema dreta en aquests anys de concatenació de crisis, que han eixamplat desigualtats i han alimentat la sensació d’incertesa d’una població cada cop més espantada.
Però, fins i tot si torna la Gran Coalició a Berlín, la victòria de Merz sentencia el final de l’era Merkel. L’Alemanya d’avui ja no és el poder hegemònic d’una UE aclaparada i transformada des de dins per noves majories polítiques que avui celebraran els bons resultats d’Alternativa per a Alemanya. Però, en una Europa que cada cop està més sola al món, Brussel·les espera i necessita el lideratge alemany.
