El germà de la Nobel de la Pau només vol “venjança”

Sinjar (Iraq)Els camps de la província de Nínive, al nord-oest de l’Iraq, estan sembrats de fosses comunes i la terra està regada amb sang. Una olor de destrucció i mort recorre cada racó de la seva geografia. Són les restes de la barbàrie, les conseqüències de l’odi ètnic i religiós que van portar els membres de l’Estat Islàmic a cometre l’últim genocidi del segle XXI.

Tot va començar el 3 d’agost del 2014 a Sinjar. Una horda de radicals islamistes van iniciar l’ofensiva des de Mossul per expandir el califat del terror cap a la frontera amb Síria. Davant l’arribada imminent del Daeix, els peixmergues, unitats militars kurdes encarregades de la seguretat a la zona, no van dubtar a abandonar les seves posicions i van deixar la població civil en mans dels jihadistes. Només el coratge d’un grapat d’homes mal armats va donar temps suficient per una fugida desesperada.

Sinjar és la terra sagrada dels yazidites, membres d’una religió preislàmica i ancestral que adora Melek Taus, un àngel representat per un paó, que és l’executor de la voluntat divina. Els combatents de l’EI consideren Melek Taus com a Satanàs i els yazidites com a adoradors del diable.

Jihadistes i població local

Khalid Murad Newaf va néixer a Kocho, una població pròxima a Sinjar habitada majoritàriament per yazidites. És germà de Nadia Murad, que va rebre el Nobel de la Pau el 2018 pels seus esforços per erradicar la violència sexual com a arma de guerra. En els seus 32 anys, Khalid mai va imaginar el que podia succeir quan els combatents de l’EI van envoltar la ciutat. “Ens van atacar uns 200 homes armats. Hi havia alguns fanàtics barbuts, però la resta eren locals. Vestien robes de la zona i parlaven amb l’accent d’aquesta part del país. La majoria ni tan sols portaven la cara tapada. Vam poder veure’ls!”, exclama amb ràbia.

Durant centenars d’anys, els yazidites havien conviscut harmònicament amb kurds, àrabs i turcmans de la regió, un dels llocs amb més diversitat cultural i religiosa de l’Iraq. Aquell dia tot va saltar pels aires. El Daeix va animar els sunnites de la zona a assenyalar les cases dels yazidites i a participar en la massacre.

“Van prendre tota la gent del poble i la van portar a un col·legi”, relata Murad. “Ens van ficar a les aules, els homes a la planta baixa i les dones i els nens a la de dalt. Ens van treure totes les nostres pertinences, telèfons mòbils, diners i rellotges. Ens van dir que havíem de convertir-nos a l’Islam, però vam renegar”.

Khalid visita les restes de l’escola destruïda durant els combats. Amb la tristesa reflectida al rostre recorre cada barraca arrossegant els peus sobre la runa. Al vestíbul, un mosaic amb fotos sobre les parets ret homenatge als que ja no tornaran. S’atura, fixa la mirada, i reconeix cinc dels seus germans.

“Al principi només sentia soroll, crits i gent sent colpejada. Després vaig saber que tots seríem assassinats”. Van començar a treure els homes en grups de 40 o 50 i se’ls enduien en totterrenys. “Pel camí només pensava en la meva dona i els meus tres fills, què seria d’ells”, explica. En un camp de cultiu, els van posar en filera i els van disparar per l’esquena. “Vaig sentir un dolor agut a la part de darrere del braç i em vaig desplomar. Hi havia molta pols i gent agonitzant al meu voltant. Llavors em vaig adonar que no estava mort: només tenia trets en una cama i al colze. No era l’únic, hi havia dos més que continuaven vius. Quan els jihadistes van marxar a buscar un altre grup, vam poder escapar a un turó”, continua.

Khalid recorda que part dels supervivents van voler demanar ajuda a un poble pròxim, però ell no se’n va refiar. “Quan els veïns els van veure arribar, els van assassinar a sang freda. Ho vaig veure amb els meus propis ulls”, diu. Va decidir esperar amagat fins que es fes de nit, i va anar a les muntanyes on eren els milicians del PKK, que el van assistir. “Així vaig salvar la vida”, conclou.

Nadia Murad també era a l’escola de Kocho aquell dia. Mentre enviaven a executar els homes, van dur les dones i els nens a una localitat pròxima on ja hi havia edones yazidites portades d’altres llocs. Van separar les més grans i les van portar a la vora d’una piscina que estava buida. Unes 68 dones van ser afusellades aleatòriament i llançades a dins. Les van cobrir amb terra, per la qual cosa se sospita que algunes van ser sepultades vives.

El destí per a les altres va ser convertir-se en esclaves sexuals dels jihadistes. Tant la Nadia com la dona de Khalid i les seves filles van ser venudes diverses vegades, maltractades i violades. Finalment van recuperar la llibertat, després de pagar un rescat als seus captors. Ara viuen a Alemanya, gràcies a un programa de rehabilitació per a refugiats on els ajuden a superar la seva experiència.

“Estic content per ells, però jo no puc deixar el meu poble. Els que van cometre aquest genocidi ho van fer per apoderar-se de la nostra terra. He sobreviscut i no pararé fins que els culpables siguin castigats. Això és el que els déus han decidit per a mi”, diu mostrant el seu uniforme de la milícia xiïta. “Em vaig allistar a l’exèrcit per protegir aquestes tombes i les nostres cases, encara que ara no hi visqui ningú. Aquest és un lloc preciós i qualsevol àrab sunnita que torni serà assassinat; només vull venjança perquè, en aquest país, la justícia no existeix per als yazidites”, afirma.

Khalid arrenca unes roselles quan arriba a la vora de la piscina i les posa amb afecte sobre la superfície. La seva mare està enterrada aquí. Al seu voltant, restes de cranis i ossos humans, juntament amb casquets de bala, assenyalen el lloc de la massacre. Respira fondo, sospira i, de genolls, comença a resar.