El Líban torna a nomenar el primer ministre que els manifestants van fer fora

 La reelecció de Hariri acaba amb les esperances dels que van somiar en un canvi al país

L'estendard de la revolució a la plaça dels Màrtirs és l'últim record d'un any de protestes que van fer caure dos governs. Gairebé un any després que el poble libanès forcés la dimissió del primer ministre Saad Hariri i el seu govern, el mateix nom ha sigut reelegit una altra vegada: Saad Hariri s'ha convertit aquest dijous, de nou, en primer ministre libanès. Aquells que van lluitar pel canvi en les protestes de la tardor del 2019 es pregunten ara de què va servir tant d'esforç per acabar tornant al punt de partida. 

Un renovat Hariri es presenta ara com l'última oportunitat per treure el Líban del forat on s'ha ficat, que ell mateix va ajudar a cavar i que ha conduït els libanesos a la desesperança total, sobretot els joves que han decidit emigrar perquè allà no hi ha futur. Hariri, que ocupa per quarta vegada el càrrec de primer ministre, s'enfronta a la missió impossible de formar govern, un govern que ha de ser independent, tal com exigeixen la comunitat internacional i el president francès, Emmanuel Macron, per poder rebre les ajudes internacionals per rescatar el país de la crisi econòmica i reconstruir el centre de Beirut, que va quedar devastat per l'explosió al port del 4 d'agost

El magnat sunnita tornat a la política com a primer ministre ha rebut el suport d'una majoria parlamentària per ser coronat altra vegada, però no ha obtingut el beneplàcit de Hezbol·lah. Tots els seus esforços serien en va davant del bloqueig parlamentari del partit-milícia proiranià, que no està disposat a canviar el pes de la balança del poder al Líban. 

Hariri ha promès aquest dijous que portarà a terme la iniciativa francesa per regenerar la política corrupta, la mateixa que durant les últimes dècades ha ajudat primer al seu pare Rafiq i després a ell a amassar una fortuna. I també posarà fil a l'agulla per acabar amb el flagell del sectarisme, el mateix que va matar el seu pare en un atemptat amb cotxe bomba i que va estar a punt de matar-lo a ell fa uns mesos, i que li ha servit per consolidar la seva llarga trajectòria com a cap de govern. 

Un país esgotat

Un cop més, els interessos personals i les rivalitats polítiques sectàries impedeixen qualsevol pas endavant, i l'impàs només ajuda a empobrir encara més els libanesos. Aquest any ha sigut per oblidar: el país dels cedres ha anat sumant calamitat rere calamitat. L'economia està enfonsada per la depreciació de la lliura libanesa a un 90% del seu valor respecte al dolar, que ha convertit la classe mitjana en pobra i els pobres en ànimes en pena. 

Però el mal més gran que afligeix el Líban és el sectarisme: des de les institucions públiques fins a les organitzacions civils estan marcades pel conflicte sectari. Aquesta divisió es nota fortament als carrers. Dimecres a la nit manifestants progovernamentals van prendre la plaça dels Màrtirs i van cremar l'estendard del puny alçat, en una advertència a aquells que estiguin en contra de la reelecció de Hariri i vulguin tornar a sortir a manifestar-se. Alguns manifestants van col·locar-ne un de nou al matí, però s'ha quedat sol a la plaça. Precisament, la revolució de tardor va significar el canvi, la lluita social per acabar amb la corrupció i l'elit governant, tot allò que representa el reelegit primer ministre. 

"El Líban s'acosta al precipici, alimentat per les disputes dels nostres governants, incapaços de fer front a la crisi. Mentre la gent està sent assassinada, morint de fam, ells els roben els diners", denuncia a l'ARA Habib Hassan, un fruiter que va perdre el seu negoci en l'explosió i l'oncle del qual, que l'estava ajudant a la botiga, va resultar greument ferit a l'explotar-li a sobre els vidres de l'aparador. 

La potent explosió del port, a més de deixar 200 persones i centenars de ferits, es va endur les esperances dels libanesos. Tres mesos després de la pitjor catàstrofe no nuclear de la història, encara no se saben les causes de l'explosió, i els seus responsables no han retut comptes amb la justícia. El Líban s'ha caracteritzat sempre per aixecar-se una i altra vegada, però aquest cop les esperances han quedat enterrades sota la runa del port de Beirut.