Barcelona“En una fel·lació, l’home és el subjecte passiu i la dona l’actiu. Per tant, si ella ho va fer és perquè volia”. Amb aquestes paraules l’advocat defensor de quatre homes acusats de violació múltiple va qüestionar la versió de la víctima en un judici celebrat a Itàlia l’any 1979. La noia havia practicat una fel·lació a cadascun d’ells.
Inscriu-te a la newsletter Internacional
El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
Un documental, Processo per stupro [Procés per violació] -dirigit per la italiana Loredana Dordi i disponible actualment a internet-, va recollir aquell judici. La filmació es va emetre per la televisió pública d’Itàlia i va generar tanta indignació que en pocs dies es van recollir 800.000 firmes per canviar la llei, segons explica l’advocada italiana penalista Elena Biaggioni.
Fins al 1981 l’article 544 del Codi Penal italià establia que un home podia evitar la presó per un delicte de violació o abusos sexuals si es casava amb la seva víctima, encara que aquesta no retirés la denúncia. “Aquesta pràctica es coneixia com a matrimoni reparador”, precisa Biaggioni. Arran de la recollida de firmes massiva, “el matrimoni reparador es va eliminar del Codi Penal”, assegura la lletrada.
Actualment molts països musulmans continuen mantenint aquesta pràctica: la dona que ha patit abusos sexuals és obligada a casar-se amb el seu agressor per una simple qüestió d’honor. “Es considera que si una dona ja no és verge, cap altre home voldrà casar-se amb ella”, argumenta la investigadora de Human Rights Watch Heather Barr, que aclareix que aquest tipus de costum no té res a veure amb la religió. Per exemple, aquesta pràctica també existeix al Nepal, on la majoria de la població és hindú. Era general a l’Amèrica Llatina: a Mèxic es va derogar del tot fa només un any i a l’Argentina va estar en vigor en el Codi Penal fins al 2012. Als Estats Units encara es manté en alguns casos.
El maig d’aquest any el New York Times es feia ressò del cas d’una dona nord-americana, Sherry Johnson, que va ser violada en diverses ocasions quan només tenia 10 anys. Als 11 va donar a llum un nadó. I als 13 els seus pares la van obligar a casar-se amb el seu violador. Johnson és de Florida, un dels 27 estats nord-americans que permeten a les menors casar-se a qualsevol edat amb el permís dels seus progenitors.
Una gran contradicció
A l’octubre la cadena britànica BBC estrenava un documental sobre el cas d’una altra noia nord-americana, Angel McGehee, forçada a casar-se als 13 anys. “Una jove no pot votar, ni beure alcohol, ni conduir un cotxe abans dels 18 anys, però en canvi sí que pot casar-se als 12, 14 o 16 anys”. Heather Barr destaca aquesta gran contradicció. “A Espanya mateix -afegeix- l’edat mínima per casar-se són els 16 anys. És un dels països que viola la llei internacional”. Segons la investigadora de Human Rights Watch, darrere dels matrimonis infantils sovint s’hi amaguen abusos sexuals.
“A molts països de l’Amèrica Llatina, si una nena de 12 anys es queda embarassada i té un nadó ningú no s’immuta. Tot el contrari, ho celebren i consideren que la noia ha esdevingut responsable”, explica Ondina Castillo, especialista de gènere i joventut al Fons de Població de les Nacions Unides al Salvador. “Mantenir relacions sexuals amb una menor és un delicte malgrat que es tingui el consentiment de la noia”, aclareix Castillo. “Una noia menor de 18 anys no sempre és conscient de les conseqüències que suposa mantenir relacions sexuals”, justifica.
Als estats mexicans de Sonora, Campeche i la Baixa Califòrnia, “si un home raptava una dona amb fins eròtics o sexuals” podia quedar lliure de pena si es casava amb ella. Així ho establia el Codi Penal fins l’any passat. Ana Yeli Pérez Garrido, de l’associació mexicana Justicia Pro Personas, assegura que aquesta llei ja ha passat a la història, però no posaria la mà al foc sobre què succeeix en la realitat. “Els costums socials difícilment canvien en poc temps”, reconeix. “A Mèxic és legal que una dona pugui avortar en cas de violació. En canvi, a la pràctica poques ho fan”, posa com a exemple.
Tragèdies com a motor de canvi
A l’Argentina el Codi Penal també es va reformar després d’una tragèdia. El desembre del 2011 Carla Figueroa, de 19 anys, va rebre una desena de punyalades del seu violador, amb qui s’havia casat després que aquest sortís de la presó. “Un violador podia quedar impune a l’Argentina si es casava amb la seva víctima”, detalla Susana Chiarotti, del Comitè de l’Amèrica Llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM). El brutal assassinat de la Carla, ocorregut a la Pampa, va commocionar tant el país que pocs mesos després, el 2012, es va reformar la llei.
Al Pròxim Orient, la Primavera Àrab també ha marcat un punt d’inflexió. “Egipte i Algèria han patit retrocessos des d’aleshores, però Tunísia s’ha erigit com a referent després de convertir-se en l’únic país que ha iniciat un procés de transició”, explica la investigadora sènior del Cidob Elena Sánchez-Montijano.
En els últims mesos, Tunísia, però també Jordània i el Líban, han posat punt final a les lleis que obligaven la víctima a casar-se amb el seu violador, després de sumar-se a altres països com el Marroc i Egipte, que ho regulen des del 2014 i el 1999, respectivament. Sovint, la privació dels drets de les dones s’atribueix a la religió musulmana. “Hi ha una tendència a interpretar-la com a extremista, rigorosa i conservadora”, insisteix Vidal, que sosté que s’ha manipulat “per fer-nos creure que és enemiga dels drets de les dones”.
Tot i que la legislació avança cap al bon camí, Vidal recorda que “un canvi de llei no equival a un canvi de mentalitat”. A més, com apunta un informe del 2016 de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, la discriminació de les dones a la regió costa uns 496.000 milions d’euros l’any.
Països on el violador quedava impune si contreia matrimoni amb la seva víctima
Jordània (2017)
La derogació de la llei que perdonava els violadors si es casaven amb les seves víctimes -recollida a l’article 308 del Codi Penal des del 1960- va aprovar-se a l’agost en un últim tràmit al Senat. En el cas jordà, però, l’home quedava impune si es casava i, a més, mantenia l’acord matrimonial com a mínim durant tres anys. Tot i així, per a les dones era una obligació casar-se amb l’agressor, ja que havien de protegir l’honor de la família.
Tunísia (2017)
El procés de reforma per acabar amb aquesta mateixa llei va iniciar-se l’any 2012, quan va recuperar-se “l’estratègia nacional per suprimir la violència exercida contra la dona”. Amb la derogació de l’article 227 bis, s’ha eliminat de la legislació tunisiana l’anomenat article de la vergonya, ja que permetia a l’adult casar-se amb la menor amb qui havia mantingut relacions sexuals sense violència. Fins al 2018 no entrarà en vigor.
Marroc (2014)
Ja fa tres anys que el Marroc va abolir la clàusula de l’article 475 del Codi Penal que permetia evitar el judici si la víctima acceptava casar-se amb l’agressor. L’abolició va ser possible després d’una campanya mundial que s’havia iniciat arran del cas d’Amina Filali, una menor de 16 anys que va suïcidar-se després de ser obligada a casar-se amb el seu violador. Havia sigut agredida sexualment amb 15 anys i la solució va ser el matrimoni.
Argentina (2012)
El 7 d’abril del 2012 es va derogar la llei 25.087, que establia que un violador podia quedar lliure de pena si es casava amb la seva víctima si aquesta tenia més de 16 anys i mostrava el seu acord amb el matrimoni. La reforma legislativa va tenir lloc després que la jove Carla Figueroa, de 19 anys, fos assassinada d’una desena de punyalades pel seu violador, amb qui es va casar després que aquest sortís de la presó. El cas va commocionar el país.
Itàlia (1981)
Fins al 1981 l’article 544 del Codi Penal italià establia que un home podia evitar la presó per un delicte de violació o d’abusos sexuals si es casava amb la seva víctima, encara que aquesta no retirés la denúncia. Aquesta pràctica es coneixia com a matrimoni reparador. La primera italiana que es va negar a casar-se amb el seu violador va ser Franca Viola, l’any 1965, a Alcamo, a Sicília. El seu cas va servir d’exemple.
