Johnson arriba al final del Brexit amb les forces justes

LondresBoris Johnson obre avui la setmana més decisiva del seu lideratge. I amb ell, el Regne Unit fa front als dos mesos més importants i fins i tot dramàtics de la seva història recent.

Admirador de Winston Churchill fins a extrems malaltissos -com bona part del país-, el primer ministre britànic ha decidit fer front a les últimes setmanes del procés del Brexit com ho feia o faria en els partits de rugbi que disputava a Eton i al Balliol College d’Oxford. Amb les pilotes per bandera, una forma d’entendre el joc i la política molt britànica (els All Blacksno juguen, si no, no ho farien). Manera de fer que es podria resumir en la sentència: “Doneu-me l’home adequat, seguiu-me amb prou entusiasme i tant és qui tinguem al davant que ens en sortirem sí o sí”. Fixant-se en Churchill, Johnson es creu l’home adient per aconseguir un resultat concret: el Brexit. No hi ha estratègia, només un protagonista i la massa que el segueix cega al darrere.

Malgrat tot, malgrat una història que juga a favor de l’elit governant, es tracta sovint d’una qüestió de relat, de narrativa i de percepció. Per això es pot parlar de la paradoxa i la feblesa del Vell Lleó. Sir Winston Churchill va etzibar les paraules i va fer els gestos adients i necessàriament agosarats durant la Segona Guerra Mundial, d’acord. Però amagava un fet fonamental: llavors el Regne Unit comptava amb la gran front d’abastiment de la indústria militar que era l’Índia. Els nazis tenien la guerra perduda fins i tot abans de començar-la.

El factor humà va ser rellevant però en cap cas determinant. Johnson, i la maquinària de propaganda que ha bunqueritzat Downing Street, tenen una visió una mica més esbiaixada de la història. El seu gran cervell, Dominic Cummings, pensa que hi ha l’home adient per aconseguir l’objectiu concret, tant és que l’estratègia estigui més o menys consolidada. Les diferències en relació amb fa 75 anys són evidents: a hores d’ara el Regne Unit ja no té ni el poder ni la capacitat de generar recursos que tenia quan es va enfrontar a Hitler; d’altra banda, el caràcter de la pugna és del tot diferent.

La marxa imposada per Downing Street és de no-acord peti qui peti. Ahir mateix, el govern va llançar la web Get ready for Brexit (Prepareu-vos per al Brexit), un pas més en la guerra de propaganda que lliura Downing Street contra l’oposició i també contra els rebels del Partit Conservador que no volen sentir a parlar, ni per accident, ni encara menys per casualitat, d’un escenari de trencament amb la UE a la valenta. Encara que sigui l’escenari més probable, segons escrivia ahir al Sunday Telegraph el negociador en cap de la Unió, Michel Barnier.

Opcions d’uns i altres

Però malgrat l’existència d’un relat -l’home adient i l’entusiasme necessari; imitació dels vells exemples heorics- i els esforços per construir-lo, la realitat de les xifres al Parlament de Westminster és que Johnson arriba a la final del partit de rugbi extremadament afeblit.

De fet, hi arriba sense els números necessaris no només per aprovar un suposat nou acord -que ni aconseguirà ni presentarà mai a la cambra-, sinó que tampoc per evitar que hi hagi iniciatives legals per oposar-s’hi, ni encara menys per poder aprovar la legislació necessària per fer del Brexit una realitat el 31 d’octubre.

Cal, doncs, estar molt atents a les maniobres de l’oposició -i les dels tories rebels- per saber si se’n surten a partir de demà, quan el Parlament es torna a reunir, i aconsegueixen prou força per tombar la possibilitat d’una sortida de la Unió Europea sense cap acord.

En aquest punt s’obren dues opcions per escatir el futur imminent del Regne Unit. Eleccions i, en funció del resultat, Brexit, com a primera alternativa; o bé Brexit primer i eleccions després com a segona via de sortida d’un atzucac de solució impossible. La més favorable per als interessos de Johnson és la primera. El premier podria presentar els comicis com una lluita entre un Parlament que vol subvertir la decisió democràtica del referèndum i un govern que lluita a mort per defensar-la. Altres, però, dubten d’aquest plantejament. Consideren que el millor per fer front a unes eleccions és fer realitat el Brexit i després convocar-les; el Partit del Brexit, de l’ultra Nigel Farage, ja no seria un enemic a batre, i tots els que el votarien si les eleccions fossin primer ja no en tindrien motius. La por a un govern del radical Jeremy Corbyn uniria tots els tories.

Però perquè hi hagi finalment eleccions els laboristes s’haurien de decidir a fer el pas i votar amb els conservadors per tirar-les endavant (calen 3/5 de la cambra per aprovar-les). Impossible, doncs, fer cap mena de predicció. Només es pot dir que Boris Johnson planteja la política com un partit de rugbi, sense estratègia, només amb entusiasme, una altra forma de fer populisme.