L'accidentada història de l'Iran i Occident: un cop d'estat de la CIA, una revolució segrestada i un pacte nuclear avortat

LondresPer entendre l'Iran cal remuntar-se a la seva història mil·lenària i a la seva turbulenta era contemporània. Pèrsia, durant l’Imperi Aquemènida (550-330 aC) va ser potser la primera gran superpotència de la història. Aquella era daurada es va convertir en decadència sota la dinastia Qajar, una monarquia d'origen turcman que va governar Pèrsia des de 1789 fins a 1925 i va haver d'entomar la fragmentació del país davant la pressió dels imperis britànic i rus. El pacte anglorús de 1907 i la descoberta del petroli el 1908 van segellar aquesta submissió i van convertir el territori en una colònia de facto supeditada als interessos de Londres i Moscou. El cop militar de Reza Jan Pahlavi, iniciat el 1921, va obrir un període de transició que va culminar el 1924-25 amb la instauració d'una modernització autocràtica. L'intent més seriós de sobirania real al segle XX va ser la nacionalització del petroli del primer ministre Mohammad Mossadegh, els anys cinquanta del segle passat, que desafiava. En aixafar aquesta via democràtica i reformista el 1953 mitjançant un complot ordit per la CIA i l'MI6, Occident va restaurar el poder absolut del xa i va exterminar l'oposició secular. La repressió sistemàtica de la Savak, la policia política del xa, va acabar impulsant de manera irreversible la Revolució del 1979 cap al fonamentalisme religiós. No es pot oblidar, però, que els Estats Units, França i el Regne Unit va tenir un paper clau en el retorn de l'aiatol·là Ali Khomeini el 1979, com una via per oposar-se a l'avenç soviètic a la zona.

A continuació us oferim una breu cronologia sobre les tempestuoses relacions entre l'Iran i Occident:

L'Imperi Aquemènida (550 aC–330 aC)

És el primer i més gran dels imperis perses de l'antiguitat, fundat per Cir el Gran. Va ser la primera superpotència global, sota la qual Pèrsia va dominar des de l'Índia fins a Grècia i Egipte. Es va caracteritzar per una administració centralitzada molt eficient (les satrapies) i, sorprenentment per a l'època, per una política de tolerància religiosa i cultural cap als pobles conquerits. Es va extingir amb la conquesta d'Alexandre el Gran.

El repartiment colonial i la maledicció del petroli

1907: Gran Bretanya i Rússia signen un acord secret per repartir-se l'Iran en zones d'influència. L'Iran deixa de ser un estat sobirà a la pràctica: el nord queda sota la bota russa i el sud sota control britànic.

1908: La maledicció del petroli. Es descobreix una gran bossa de cru a Masjed Soleyman. Es funden les bases de l'Anglo-Persian Oil Company (APOC). El control del recurs passa a mans britàniques i es converteix en la prioritat estratègica número u de Londres.

1911: Estrangulament de la democràcia. L'expert nord-americà Morgan Shuster, contractat pel Parlament iranià per sanejar les finances, és expulsat sota pressió russa i britànica. Es demostra que les potències no volen un Iran administrativament fort.

L'Era Pahlavi: Centralització i repressió

1921-1925: Reza Jan Pahlavi, fundador de la dinastia, té el suport britànic per frenar el bolxevisme rus amb un home fort, que és el que ell mateix representa. El coronel Reza Jan Pahlavi es corona xa el 1925 i es liquida finalment la dinastia Qajar. Inicia una modernització del país de tarannà autoritari.

1941: En plena II Guerra Mundial, britànics i soviètics envaeixen l'Iran per assegurar-se el subministrament de petroli. El xa, Reza Jan Pahlavi, és enviat a l'exili i el seu fill, Mohammad Reza Pahlavi, és instaurat al tron com un monarca més mal·leable.

L'esclat democràtic i la nacionalització del petroli

1951: Mohammad Mossadegh, líder del Front Nacional, és elegit primer ministre gràcies a un suport aclaparador del Parlament iranià (Majlis), impulsat per la seva popularitat com a líder del moviment per la nacionalització del petroli: l'Anglo-Irainan Oil Company va ser nacionalitzada pel Parlament el 1951. Amb el suport del Partit Tudeh (comunista), i moltes altres faccions i aclamat per les classes populars, s'erigeix en la veu que reclama dignitat nacional. Gran Bretanya va respondre a la nacionalització amb un bloqueig naval i econòmic al país. L'Iran busca una via de progrés social i independència política, allunyada de la tutela de les potències occidentals.

1953: Davant la por que l'Iran s'aliés amb l'URSS, i per recuperar el control del petroli, la CIA i l'MI6 organitzen un cop d'estat posant en marxa l'anomenada Operació Ajax. Mossadegh és derrocat, el xa recupera el poder absolut i s'instaura un règim de terror contra qualsevol oposició d'esquerres.

La dictadura del xa i el buit polític

1953-1960s: Amb l'ajuda de la CIA, s'extermina l'esquerra del país amb la temible Savak (la policia secreta del xa). Es persegueix, es tortura i s'executa sistemàticament els membres del Partit Tudeh i els socialistes. La via al socialisme queda totalment segada.

1963: Sota l'anomenada Revolució Blanca, el xa inicia un seguit de reformes d'occidentalització forçada. En haver exterminat l'esquerra política i els sindicats, l'única oposició que sobreviu —perquè s'organitza a la clandestinitat de les mesquites— és la religiosa, accions que incubaran la pròxima etapa.

De la monarquia a la teocràcia

1978: L'Esclat Popular. La repressió acumulada per la Savak i les dècades d'ingerència estrangera provoquen una revolta massiva. L'extermini previ de l'esquerra (Tudeh) i dels nacionalistes de Mossadegh deixa els clergues com l'única força organitzada capaç de canalitzar el descontentament de la població.

1979: (gener-febrer): La transició i el paper d'Occident. Davant la inevitable caiguda del xa, potències com els EUA, el Regne Unit i França faciliten el retorn de l'aiatol·là Ali Khomeini des de l'exili, percebent-lo erròniament com un mur de contenció contra el comunisme soviètic.

1979 (novembre): El segrest de l'ambaixada dels Estats Units. La revolució es radicalitza i trenca amb els seus suports occidentals. Estudiants islàmics assalten l'ambaixada dels EUA a Teheran i mantenen 52 ostatges durant 444 dies. Aquest acte humilia Washington, acaba amb la influència liberal a l'Iran i consolida la dictadura teocràtica i la retòrica antiamericana.

La República Islàmica contra Occident

1980-1988: L’Iraq de Saddam Hussein envaeix l’Iran. Els EUA, amb Ronald Reagan, acaben donant suport a Bagdad. Vuit anys de guerra i centenars de milers de morts.

1984: Washington declara l’Iran estat patrocinador del terrorisme i imposa sancions.

1989: L'aiatol·là Ali Khamenei succeeix Khomeini com a líder suprem, tot i que no té la qualificació com a teòleg.

1992-1997: Bill Clinton imposa noves sancions per frenar els programes químic i nuclear i ofegar el petroli iranià.

2002: George W. Bush inclou l’Iran a l’Eix del Mal. Es revela l’enriquiment d’urani a la planta de Natanz.

Acord fallit

2015: Barack Obama tanca un acord nuclear amb l'Iran i la resta de potències del Consell de Seguretat, a més d'Alemanya i la UE, que posa el programa nuclear iranià sota control internacional per garantir que no tindrà finalitats militars.

2018-2020: Donald Trump surt del pacte i reactiva la “màxima pressió”. El 2020 ordena matar el líder de la Guàrdia Revolucionària Iraniana Qasem Soleimani.

2023: L'atac de Hamàs del 7 d'octubre, el genocidi israelià a Gaza, els atacs dels houthis i el xoc amb Hezbollah eleven la tensió. Teheran llança prop de 200 míssils contra Israel.

2025-26: Israel, amb el suport dels Estats Units, llança un atac contra l'Iran al juny. Després de 12 dies s'acorda un alto el foc i els Estats Units i l'Iran comencen negociacions nuclears. Mentre s'acorda una nova ronda de converses, el 28 de febrer Tel-Aviv i Washington llancen l'atac conjunt amb milers de bombes contra l'Iran que mata Ali Khamenei.