L'Àsia pot arrabassar l’hegemonia global a Occident?
L'Organització de Cooperació de Xangai aporta més del 23% del PIB mundial i té un 40% de la població global
PequínLa creació d'un nou ordre internacional basat en el multilateralisme i que pivoti cap a Àsia ha sacsejat el tauler mundial. Cal veure, però, si l'Àsia té capacitat per substituir el poder militar, econòmic i polític que fins ara té Occident. La irrupció de l'Àsia està impulsada per la Xina. El seu president, Xi Jinping, es proposa com a líder de l'anomenat Sud Global –o sigui, dels països en via de desenvolupament– i defensa fer un reset de l'ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial.
La cimera de l'Organització de Cooperació de Xangai (OCS) va ser el vehicle emprat per Xi aquesta setmana per reclamar un pla de governança global, encara que sense fer gaires concrecions. L'OCS és l'exemple clar de com creix la influència de l'Àsia. Va néixer el 2001 amb una associació euroasiàtica formada per sis països –la Xina, Rússia, el Kazakhstan, el Kirguizstan, el Tadjikistan i l'Uzbekistan– per debatre temes de seguretat i de prevenció del terrorisme. Amb els anys, s'hi han incorporat l'Índia, el Pakistan, l'Iran i Bielorússia. A banda dels països membres, als seus fòrums també participen països com Turquia o Birmània, i altres candidats a ingressar-hi, encara que no siguin gaire asiàtics, com ara Sèrbia. En realitat, són estats que busquen el paraigua xinès per al seu desenvolupament econòmic.
Xifres aclaparadores
Les xifres de l'OCS aclaparen i constaten que els seus països membres poden ser una alternativa a Occident. L'OCS aporta més del 23% del PIB mundial, s'estén per uns 36 milions de quilòmetres quadrats, té un 40% de la població global, i representa el 15% del comerç internacional. Fins a la invasió d'Ucraïna, Rússia i la Xina lideraven l'OCS tant en poder econòmic com militar. Les sancions internacionals contra Rússia, però, han acorralat Moscou i han fet que depengui econòmicament de la Xina.
Així mateix, la disruptiva política de Donald Trump ha impulsat que es conformi un eix asiàtic. Per exemple, ha estat un catalitzador perquè l'Índia recompongui llaços amb la Xina. Els Estats Units han imposat aranzels del 50% a l'Índia, fet que l'ha obligat a buscar altres mercats. Aquesta setmana el primer ministre indi, Narendra Modi, i el president Xi Jinping han exhibit bona sintonia i voluntat de superar les diferències del passat. L'enfrontament fronterer a l'Himàlaia el 2020 va congelar les relacions dels dos gegants asiàtics. L'Índia va arribar a prohibir al seu territori empreses xineses com TikTok. A més, es va convertir en un competidor de la Xina, i va atraure noves inversions en el seu territori, com ara fàbriques per acoblar l'Iphone o desenvolupar semiconductors. L'Índia és la cinquena potència econòmica mundial per volum del PIB i, juntament amb la Xina, representa un gran mercat d’uns 3.000 milions d'habitants.
Però malgrat aquest acostament, Modi fa equilibris per no trencar els lligams amb Occident. L'Índia, juntament amb els Estats Units, el Japó i Austràlia, és membre del Quad (abreviatura de Diàleg de Seguretat Quadrilateral), un grup creat per, precisament, combatre l'emergència de la Xina a l'Indopacífic. És a dir, la Xina i l'Índia poden col·laborar econòmicament, però és difícil que eludeixin la seva rivalitat tradicional. L'ADN xinès és ser l'“imperi del centre” i és difícil pensar que Pequín estigui disposada a compartir lideratges. En una hipotètica renovació de l'ONU, la Xina ja ha rebutjat l’ampliació del dret de veto a l'Índia o al Japó.
La política aranzelària de Trump ha sacsejat, sens dubte, el mapa de l'Àsia. Les pressions de Washington no han perdonat els seus tradicionals socis, com ara el Japó i Corea del Sud. En conseqüència, la política duta a terme per anteriors administracions nord-americanes de reforçar els seus socis i festejar l'Índia per encerclar la Xina ha saltat pels aires amb el nou inquilí de la Casa Blanca. Fins i tot Trump ha mostrat poc entusiasme a continuar sostenint la defensa militar de Corea del Sud i el Japó.
El poder del comerç
Al contrari que els Estats Units, la Xina no aspira a ser el guardià o la policia del món. El gegant asiàtic es relaciona amb l'exterior a través del comerç, el que l’interessa es assegurar-se l'accés a matèries primeres i controlar les rutes comercials. El país, però, continua inquietant els seus veïns, perquè malgrat els seus discursos conciliadors, no està disposat a fer concessions i manté una voraç política d'expansió al mar de la Xina Meridional.
Un escull important d'aquest nou ordre multipolar seria la manca d'homogeneïtat. Al contrari que els Estats Units i Europa, tots aquests països no comparteixen el mateix substrat cultural, ni els mateixos valors. Possiblement allò que més els uneix és la voluntat de no ingerència en la política interna per centrar-se només en els intercanvis comercials, i el no reconeixement de la universalitat dels drets humans, ni la voluntat de respectar-los.