Ángel Losada: "La classe dirigent de l'Iran morirà matant"

MadridÁngel Losada (Berna, Suïssa, 1953) és un diplomàtic espanyol amb una llarga carrera a les seves espatlles. Ha sigut ambaixador d'Espanya a Nigèria, a Kuwait, enviat especial de la Unió Europea al Sahel i ambaixador a l'Iran. Ja jubilat, atén l'ARA per analitzar la guerra oberta a l'Orient Mitjà.

Després de més de vint dies de guerra, diria que Israel i els Estats Units tenen els mateixos interessos en aquest conflicte?

— L'inici del conflicte va ser clarament els Estats Units i Israel contra l'Iran, però a mesura que va evolucionant, jo veig tres guerres diferents. La primera, la dels Estats Units, que es fonamenta en el fet que l'Iran no pot tenir l’arma atòmica, però que en vol sortir com més aviat millor perquè suposa unes conseqüències nefastes des del punt de vista intern –hi ha les eleccions de mig mandat al novembre– i també perquè és catastròfica des del punt de vista econòmic. Per tant, per als Estats Units, és una guerra a curt termini, en què vol imposar una persona que lideri el país que s'avingui als seus interessos, com s’ha fet amb Veneçuela. La segona guerra és la que està lliurant Israel, que és més estratègica i a llarg termini, ja que es volen desfer de l'Iran a escala regional. Fins i tot no els molestaria una partició del país aprofitant els greus problemes d’independentisme, com els kurds, els balutxis o els àzeris. Netanyahu apareixeria com el gran vencedor. I la tercera guerra és la de l'Iran contra tothom, que és existencial, de supervivència. Per a ells, el règim ha de sobreviure a tot preu. Amb tots els líders assassinats tothom pensava que el règim estaria destrossat. Però no, malgrat que estigui dèbil, encara té estructures fortes. Cal tenir en compte que l'Iran ha sigut un imperi històric, amb un passat gloriós, 90 milions d’habitants, amb una extensió tres vegades més gran que Espanya... No és Veneçuela, els americans s'han equivocat en això.

Quin paper hi juga la descentralització de les estructures del règim iranià?

— L'Iran es va adonar que els centres de poder centralitzats són més fàcils de ser atacats. Cal tenir en compte que els Estats Units i Israel controlen perfectament tot l’espai aeri, i qualsevol centre de comandament o decisió conjunta podria ser immediatament destruït. Hi ha una descentralització per supervivència, que alhora es pot convertir en un element molt perillós perquè cada comandant de la Guàrdia Revolucionària té armes i prendrà les mesures que consideri oportunes. Es pot desencadenar una situació absolutament impossible de controlar.

La descentralització pot acabar sent un senyal de debilitat del règim?

— La resistència del règim és sobretot la resistència de la Guàrdia Revolucionària, que va crear Khomeini quan va fer la revolució perquè no es fiava dels militars del xa. Aquesta Guàrdia Revolucionària no només és un òrgan de seguretat sinó que també s’ha apoderat d’entre el 60% i el 70% de l’economia, apartant el sector privat i creant descontentament entre la població. Per tant, ells no tenen res a perdre; si cauen no saben on anar. Per això dic sempre que si es veu perduda la classe dirigent iraniana, morirà matant [...]. Per a mi el perill més gran és que ara sí que desenvolupin l'arma nuclear per garantir-se la seguretat. Estem en un moment molt més perillós que abans de l’atac.

Hem d'estar preparats per a una guerra llarga?

— Hi ha elements que fan pensar que acabarà aviat i n'hi ha d'altres que fan pensar tot el contrari. Hi ha un element molt clar i és que els míssils de l'Iran no són infinits i quan se'ls acabin, estarà en una situació molt difícil. Un altre escenari és que els Estats Units trobin la manera de dir que ja han guanyat perquè han fet una operació concreta o perquè han destruït totalment les capacitats de l'Iran i surtin del conflicte, llavors Israel es trobaria sola i la via diplomàtica hauria d’entrar. Els països del Golf, al seu torn, desitgen que tot finalitzi immediatament i estan mostrant una contenció increïble perquè saben que són molt vulnerables. No només amb l’atac, per exemple, al centre de South Pars sinó també es poden destruir totes les capacitats petrolieres o les dessalinitzadores. Una ciutat com Riad quedaria pràcticament buida perquè no hi ha aigua.

Per què l’oposició no pren els carrers? Amb la guerra s’està legitimant internament el règim?

— Perquè hi ha hagut un error de càlcul per part dels Estats Units. Les estructures del règim encara són fortes, no hi ha un lideratge fort a dins, i el de fora –Reza– està molt callat perquè no pot donar suport a la destrucció del seu país. També actuen els basijs, que són els membres de la força paramilitar, almenys unes 800.000 persones que reprimeixen amb molta brutalitat qualsevol senyal de rebel·lió. Aquests són altament odiats entre la població.

Quanta gent dona suport ara mateix al règim?

— És difícil de dir, però jo diria que al voltant d’un 25% o 30%, molt ideologitzat i sota el paraigua del xiisme. Però hi ha una ruptura generacional. Els joves no se senten gens identificats pel règim i això es nota fins i tot amb les famílies de classes dirigents que veien que les seves filles quan sortien del col·legi eren atacades als ulls amb balins. I també cal tenir en compte que l'última revolta que hi ha hagut va néixer dels comerciants del basar, que en el seu moment van donar suport a la revolució de Khomeini. Aquests s'han hagut de desplaçar perquè la Guàrdia Revolucionària ha anat ocupant econòmicament el país.

Amb tot això que explica sembla que sí que podria caure el règim.

— És que abans de la guerra, el règim estava molt fluix. Per això els EUA i Israel van actuar. Ara bé, amb els atacs, el règim s'ha vist reforçat. Parlo amb gent opositora al règim i el que diuen és: ens ataquen i l'únic que pot garantir ara la integritat territorial de l'Iran i evitar una balcanització és el règim que hi ha. Hi ha una reafirmació nacionalista en aquest sentit, tot i que jo crec que el règim tindrà dificultats de sobreviure tal com era perquè la població no li dona suport.

Quin és el rol de la Unió Europea i d'Espanya en tot això?

— Jo soc profundament proeuropeu. I m'entristeix la posició que té Europa: està apartada de tot. No som actors, però serem els que pagarem el compte de la guerra sense haver pogut desenvolupar el nostre paper diplomàtic perquè hi ha una divisió interna dins la UE.

Espanya ha arrossegat altres països cap al "No a la guerra".

— Hi ha una opinió generalitzada en què es diu que és una guerra il·legal. I sobre aquesta base hi ha una sèrie de països que volen anar en aquest sentit, però això tindrà conseqüències perquè si acaba la guerra, l'Iran demanarà reparacions i Israel no les pagarà, veurem què fan els Estats Units. Cadascú neda i guarda la roba. Per a mi, el que és molt important, és que malgrat tot, es mantingui el vincle transatlàntic mentre Europa es reforça des del punt de vista de la defensa.