Un lleó per protegir el ramat
“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!”, va dir un cardenal al saber que Roderic de Borja havia estat nomenat papa, al segle XV. Un estupor similar va recórrer la plaça de Sant Pere quan es va saber que un nord-americà seuria, per primer cop, a la cadira de Sant Pere. Però la decisió del conclave és clarament continuista.
“He’s not MAGA! He’s not MAGA at all!”, s’esgargamella una periodista nord-americana, a la tribuna de premsa, just després de l’esperat habemus papam. El cardenal Prevost, nascut a Chicago, és l’escollit, i alguns periodistes italians posen cara d’estupor. Un papa ianqui? Després de la foto de Trump disfressat de pontífex? O Dio! Però de seguida es desfà l’equívoc: Prevost és a la llista de papabili i tots els periodistes tenen a mà la seva fitxa, que no ofereix dubtes: no és un reaccionari, serà un papa continuista, fidel al llegat de Francesc, i molt allunyat dels postulats del MAGA (Make America great again). Alguns mitjans diuen, fins i tot, que la decisió del conclave era el pitjor malson de J.D. Vance, i que Lleó XIV serà la “nèmesi” de Donald Trump. Entre els periodistes europeus, però, circulen bromes inevitables: “Els EUA pagaran aranzels per exportar aquest papa?”
L'Església catòlica, segons el tòpic, no pensa en dies o mesos, sinó en dècades i segles. Els canvis no són sobtats, els viratges són parsimoniosos, qualsevol reforma està limitada per la lleialtat als principis doctrinals. “El nou papa no serà el successor de Francesc, sinó el de Pere”, diuen els mitjans oficials del Vaticà. I, tanmateix, a Roma tothom té clar que hi haurà continuisme, i que els conservadors han estat derrotats per la via ràpida. L’únic dubte és si Lleó XIV mantindrà o accelerarà el rumb marcat per Jorge Bergoglio: una ruptura decidida, però incompleta, a repel de l’auge de l’extrema dreta mundial. Amb Prevost, la primavera vaticana continuarà vigent.
El desenllaç, tan sobtat, ha sorprès tothom. Els periodistes que deixaven passar la tarda a la sala de premsa han corregut cap a la tribuna, amb una pressa innecessària, perquè entre la fumata blanca i l’aparició del nou pontífex ha passat una hora, una hora tan llarga que més d’un ha pensat en Michel Piccoli, aquell papa de ficció que tenia un atac de pànic just abans de sortir al balcó, a la pel·lícula de Nanni Moretti. La plaça tampoc era plena, ni de bon tros, quan el fum blanc ha començat a sortir de la xemeneia; s’ha anat omplint, en l’hora següent, d’una multitud bigarrada de fidels, pelegrins, turistes i curiosos que es delien per viure el Moment Històric, amb majúscules. Una massa eufòrica, que cridava "Viva el Papa" abans que se’n sabés el nom, amb profusió de banderes nacionals, sobretot llatinoamericanes i espanyoles (cap senyera), i una sola dels EUA, que poc després ha atret l’atenció d’un núvol de fotògrafs.
La gestió del temps
L’Església bimil·lenària és lenta, però un conclave és qüestió de dies, no de dècades. Aquest no ha durat ni 24 hores. S’ha desmentit la tesi de certs vaticanistes, segons la qual el tempo del conclave s’administra amb delicada precisió. Un desenllaç massa ràpid pot fer l'efecte que l’elecció ha estat precuinada. Infovaticana, el mitjà dels catòlics conservadors espanyols, afirmava dijous al matí que “cada fumata negra és una victòria”, perquè vol dir que “els candidats que es fabriquen als despatxos s’estavellen contra el mur invisible de la providència”. Doncs bé, la fumata blanca ha aparegut a la quarta. Pim-pam. Els cardenals han votat continuisme, ho han fet sense miraments, i la providència –aparentment– hi ha estat d’acord.
Després del discurs del nou papa, els religiosos que passegen per la plaça de Sant Pere somriuen més o menys, però tots ells són molt receptius davant dels periodistes que els demanen l’opinió. És del tot comprensible: no estan acostumats a rebre atenció i els dies de fumata blanca se’ls fa molt de cas. La faig petar amb un jove sacerdot mexicà que elogia Prevost i justifica els “pecats” de la cúria. “Tots som fràgils, amb sotana o sense, però un error amb sotana es nota molt més. Aquí hi ha molt bona gent que ha de fer front a la solitud”. Quan li replico que els sacerdots potser se sentirien menys sols sense el celibat, em respon: “Depèn. Pregunta als casats si són tan feliços...” No creu que el nou papa s’arrisqui a un canvi tan radical.
També parlo amb un catòlic xinès que viu a Roma, molt decebut amb la tria del nou papa: “Els catòlics del meu país pateixen molt, i l’Església no els ha tingut en compte. M’hauria agradat un papa conservador que canviés el rumb”. Busco desesperadament un priest nord-americà, però finalment m’he de conformar amb un capellà anglès, un autèntic outsider (els catòlics només són el 10% a la Gran Bretanya). Diu que espera que Lleó XIV aporti estabilitat, que Francesc ha generat certa confusió “perquè la premsa sovint l’ha malinterpretat”. I em recorda que ells –els catòlics anglesos– són pocs però ferms, mentre que els anglicans estan desertant en massa. Qui no es consola...
Prevost ha triat dir-se Lleó, no només perquè és un nom que invoca fortalesa i lideratge, sinó també en homenatge a Lleó XIII, el pare de l’anomenada “doctrina social de l’Església”. És el papa que el 1891, en plena expansió del capitalisme industrial, va proclamar que la justícia és l’únic fonament veritable de la pau.