PROCÉS DE NEGOCIACIÓ
Internacional 19/04/2015

El 2014 es va acabar amb tan sols tres conflictes armats resolts i un 57% de fracassats

Una tercera part de les disputes ni tan sols han començat el diàleg

Marta Rodríguez
3 min
gràfic despesa militar

BarcelonaEl 2014 no va ser un bon any per a la pau al món. Només tres conflictes armats van acabar amb un acord entre les parts enfrontades per posar fi a les hostilitats. Feia una dècada que el panorama de les negociacions no pintava tan malament, apunta Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, una quarta part van tenir dificultats i un 57% va fracassar. El pitjor és que una tercera part ni tan sols han començat un diàleg. Fisas acaba de presentar l’ Anuari de processos de pau, en què en radiografia 36 que es troben en diferents fases -des de les primeres exploracions fins a la recta final que suposen les converses formals i públiques-. Els tres conflictes pacificats són a Moçambic, el Sudan del Sud i les Filipines.

Però que se signi la pau no significa que s’instauri immediatament la calma, perquè després de la rúbrica dels vells enemics comença el procés de reconstrucció del país. Una reconstrucció que “no és només material, sinó que també cal reconduir l’odi, el desig de venjança, per aconseguir una reconciliació perdurable en el temps”, afirma Fisas. En aquest sentit, indica que l’amnistia és el preu que cal pagar perquè, apunta, “ningú deixa les armes per anar a la presó”. El procés de pau pot comportar anys i, en alguns casos, s’ha gestat d’una manera tan dèbil que qualsevol espurna pot fer miques l’acord. Per això, cal generositat de totes les parts i que, a part de recórrer a mediadors, es donin garanties per aplicar l’acord de pau, la verificació del desarmament o l’acompanyament internacional. El 2000 a Burundi es va brindar per una pau que va suposar tancar una porta en fals perquè alguns grups rebels van tornar a la gerra ètnica i a causar milers de víctimes i de desplaçats.

Amb tot, les negociacions són la sortida més fiable per a la pau. “Tres quartes parts dels conflictes que s’han acabat els últims 30 anys han culminat satisfactòriament amb un acord de pau”, assenyala el director de l’Escola de Cultura de Pau. En canvi, només dos de cada deu es resolen amb la victòria militar d’un dels bàndols i un 7% s’aconsegueixen diluir sense cap acord formal, segurament per la debilitat d’un dels bàndols.

En els últims 30 anys s’han analitzat 112 conflictes, dels quals poc menys de la meitat continuen vigents. És un balanç que no convida a l’optimisme, concedeix Fisas, tot i que adverteix que amb l’eclosió dels terrorismes de caràcter islamista radical la comunitat internacional “ha pres més consciència dels conflictes i hi ha més ganes de resoldre’ls”. Segons l’estadística històrica, un de cada deu s’allarga durant més de 25 anys, tot i que la meitat s’aconsegueixen aturar en la primera dècada. Els punts calents recalcitrants malgrat els intents negociaciadors són quatre. El veterà d’aquest grup és el conflicte del Caixmir, per al qual fa 65 anys que es mira de trobar una solució, seguit pel de Xipre, amb quatre dècades de negociacions. A principis de la dècada dels 90 es van posar esperances en la pacificació al Sàhara Occidental i a Palestina, però s’ha fracassat. Precisament, Fisas es mostra convençut que la pau a Terra Santa tindria un efecte positiu a tot el Pròxim Orient perquè ara com ara continua sent “el conflicte més simbòlic” dels que hi ha.

La meitat dels conflictes armats s’originen per una disputa en el model territorial, és a dir, pel desig de construir una arquitectura política diferent perquè hi ha una part de la població amb ànsies de diferenciar-se de la majoria. En aquests casos, aporta Fisas, la majoria de conflictes s’acaben amb una descentralització de l’estat per satisfer la reclamació identitària. La lluita pel territori o pel poder polític provoca la resta de conflictes, i, segons l’expert en pacificació, no s’acaba mai amb una democratització més gran perquè pesa més la voluntat de repartir-se el botí.

Qui hi ha al darrere o al costat dels bàndols en la negociació? En la immensa majoria -en vuit de cada deu casos- són mediadors estrangers. Suïssa i Noruega, dos països petits i fora de la Unió Europea, s’han convertit en els grans especialistes, perquè, com que no estan subjectes a lleis comunitàries sobre terrorisme, tenen més llibertat. En canvi, les grans potències no tenen tradició mediadora, tot i que en els últims anys la Xina ha fet els primers intents.

stats