El nou eix París-Roma

Les aliances europees estan en redefinició i, en aquest interregne, França i Itàlia busquen una oportunitat per reequilibrar forces davant d’Alemanya. Són la segona i tercera economia de l’euro, i han passat per uns anys de relacions complicades: xocs fronterers per temes migratoris, implicacions polítiques en bàndols oposats en el conflicte de Líbia (que amaguen una guerra d’interessos entre les dues companyies energètiques de bandera, Eni i Total) i desfilades d’egos i vanitats entre Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi. Gairebé una dècada de relacions tempestuoses que van voler deixar enrere, fa només unes setmanes, amb la firma d’un tractat de cooperació que va des de la indústria fins a la cultura, passant per la tecnologia, la justícia i la immigració. D’aquella trobada oficial entre el president francès, Emmanuel Macron, i el primer ministre italià, Mario Draghi, al palau del Quirinal a finals de novembre n’ha sortit també un front comú per reforçar la seva influència a Brussel·les. L’objectiu principal és la flexibilització de les regles fiscals europees.

El moviment és tan polític com econòmic. Macron i Draghi –amb permís del nou canceller alemany, Olaf Scholz– són els aspirants avantatjats al tron que Angela Merkel ha deixat vacant. Draghi, expresident del Banc Central Europeu, és per a alguns el representant màxim de la tecnocràcia i per a d’altres l’home que ha aconseguit posar ordre al caos italià. Per la seva banda, la presidència de Macron és, segons la periodista Anne-Sylvaine Chassany, “la més tecnocràtica i centralitzada” de la França post-1945.

Casualitats dels currículums, Macron va començar de banquer a la banca Rothschild, i Draghi a Goldman Sachs. Ara, l’un i l’altre s’aferren a aquest nou eix entre Roma i París per guanyar força en la renegociació del Pacte d’Estabilitat, amb els seus límits de dèficit i deute públic, que la pandèmia va deixar en suspens.

El pes de la recuperació econòmica

Com més s’allarga la crisi del covid-19, més urgent és travar les bases econòmiques que ajudin a la recuperació. El futur polític de molts governs europeus també passa per això. I Brussel·les ja anticipa una nova batalla nord-sud. Les intencions de París, Roma i Madrid tornaran a topar, en aquest terreny, amb les dels governs d’Àustria, Dinamarca, Finlàndia o els Països Baixos.

Tot i que encara no s’ha declarat candidat a la reelecció, Emmanuel Macron està decidit a fer de la Unió Europea un dels trumfos de la seva campanya per continuar a l’Elisi. A partir de l’1 de gener, França exercirà la presidència rotatòria de la UE, i la defensa d’una Europa “poderosa al món” i “plenament sobirana”, com reclamava Macron el dia que va presentar les prioritats d’aquest semestre al capdavant de la Unió, recordava clarament la retòrica europeista que el va acompanyar en la seva primera cursa presidencial. L’agenda del president-candidat inclou ja una cimera europea, pel pròxim mes de març, per parlar d’aquestes reformes i de la necessitat d’un nou marc que permeti inversions generoses per fer les transicions verda i digital que la UE ha fixat com a prioritàries.

“Les reminiscències de la crisi de l’euro amb la divisió nord-sud” encara són molt presents, admetia divendres a Barcelona l’analista del Carnegie Europe, Judy Dempsey, i “el nou govern alemany ha d’anar molt amb compte de no tirar altre cop per aquest camí”. Acabat d’aterrar a la cancelleria, Olaf Scholz ja albira una nova confrontació que, probablement, tensarà l’estabilitat de la seva pròpia coalició.