Pobresa i fonamentalisme islàmic: les arrels de la violència a Burkina Faso
Malgrat els progressos polítics dels últims anys, el país continua depenent de les institucions financeres mundials i de la potència militar francesa
Barcelona“Un dels germans Sawadogo era un comerciant, aquí. El negoci no va funcionar i va començar a seguir un predicador pakistanès”. És una de les set històries personals que apareixen a Comprendre les attaques armées au Burkina Faso. Profils et itinéraires de terroristes, un llibre escrit pel periodista d’investigació burkinès Atiana Serge Oulon, que atén l’ARA pocs dies després de l’assassinat dels periodistes David Beriain i Roberto Fraile a la zona oriental del seu país.
Els perfils que apareixen al seu llibre tenen una característica comuna: són molt joves i gairebé no han tingut accés a l’educació. Oumarou Boly era un delinqüent temut al barri on vivia. Mougnol Aboubacar Dick tenia dues possibilitats: l'emigració clandestina o l’entrada en un grup terrorista. Va triar la segona. En tots els casos, Oulon considera que som davant de bandes que s’edifiquen sobre un discurs religiós, però que beuen de la precarietat: “No tenen feina. Hi ha qui hi entra perquè li ofereixen diners, i n'hi ha d'altres a qui directament se’ls força a unir-s'hi. Alguns hi entren per esperit de venjança o perquè ho veuen com l’única manera de protegir-se dels atacs periòdics que pateixen”. A Burkina Faso, un país de 20 milions d’habitants a l’Àfrica occidental, gairebé la meitat de la població té menys de 17 anys.
Les arrels per entendre l’auge del fonamentalisme islàmic en aquest país són més enllà. Al nord de Mali, on el control de l’estat és inexistent, s’hi ha produït el procés de radicalització d’alguns dels protagonistes del llibre d’Oulon. El primer cop del jihadisme a Burkina va ser el 2015 i des d’aleshores hi ha hagut 1.600 morts i més d’un milió de desplaçats.
La ideologia dels imams que influeixen els joves ve de fora de l’Àfrica: “Hi ha un descontrol total sobre algunes ONG, que serveixen de vehicle de finançament de mesquites des de l’Aràbia Saudita”, denuncia Oulon. Als centres educatius saudites s’hi ofereixen beques d’estudis a milers d’estudiants estrangers amb una condició: un cop acabin han de tornar al seu país d’origen per ensenyar-hi el que hi han après. Molts crítics consideren que aquesta ha sigut la porta d’entrada del wahhabisme, la branca sectària que és el corpus ideològic dels grups jihadistes que hi ha al Sahel.
El soft power saudita té moltes cares. Com a resposta a les mancances causades per la pandèmia, les organitzacions humanitàries saudites han repartit menjar durant el Ramadà al Txad, el Níger i altres països de l’Àfrica occidental. Els llibres d’educació islàmica, editats a Riad, la capital saudita, fa anys que circulen a les escoles alcoràniques de tota la regió.
Resposta militar
El G-5 Sahel, un grup de coordinació militar entre els països de la zona, està en marxa des del 2014. Oulon considera que aquesta operació és un “fracàs anunciat”: “Algèria és una potència militar africana. Nigèria i el Camerun tenen problemes de seguretat. Per què no hi són?”, es pregunta. Oulon considera que l'operació forma part de l’estratègia de París per continuar controlant la regió i consolidar un mercat per a les seves exportacions de material de defensa. Des del 2013, segons un informe del ministeri de les Forces Armades francès, s’han disparat les vendes de material militar a Burkina Faso, el Níger, el Txad, Mauritània i Mali, els països que formen part del G-5. En el cas burkinès, gairebé el 100% de les comandes de material militar s’han fet des del 2013. Segons fonts militars consultades per Oulon, els mateixos integrants de l’operació tenen la sensació que França decideix tot el que han de fer.
Per poder viatjar amb militars que els protegeixin cap a l’est del país (la regió on van ser assassinats Beriain i Fraile), els periodistes burkinesos han d’aprofitar els viatges a la zona d’algun ministre o del president. El sou d’un periodista a Burkina Faso és de 150 euros mensuals, en el cas d’un principiant, i pot arribar fins als 450. El gran problema és la irregularitat dels pagaments: en alguns casos, els professionals es poden estar tres mesos sense rebre la nòmina. Malgrat les dificultats, el país apareix al número 37 del rànquing de Reporters Sense Fronteres sobre la llibertat de premsa, per davant d’estats com Itàlia, els EUA i Corea del Sud.
La caiguda del dictador Blaise Compaoré, el 2014, arran d’una revolta popular, va desencadenar una onada d’optimisme al país que contrasta amb l’amenaça jihadista actual. La independència judicial avança i recentment s’ha anunciat el judici als responsables de l’assassinat de l’expresident Thomas Sankara l’any 1987. Oulon celebra els progressos però conclou que el país realment no és independent: “La política econòmica, te la dicten el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Som en un món on manen els diners. Ho veiem amb el repartiment de les vacunes o fins i tot a l’hora d’establir les prioritats sanitàries. Aquí la gent es mor més de malària que de covid”, sentencia.