Per què és tan difícil reobrir l'estret d'Ormuz?

Centenars de petroliers estan aturats a un extrem i l'altre de l'estret d'Ormuz. L'Iran, en resposta als atacs dels Estats Units i Israel, l'ha bloquejat de forma efectiva. Amb els preus del cru disparats i afectant l'economia global, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha promès reobrir la ruta marítima "d'una manera o altra". Però, sense un acord amb l'Iran o una ocupació perillosa i prolongada, els experts adverteixen que serà difícil restablir completament el trànsit a l'estret. Per què?

Una geografia privilegiada

La geografia ha esdevingut estratègia. I el braç d'aigua d'Ormuz té, en el punt més estret, 33 quilòmetres. Igualment, té poca fondària: entre 60 i 120 metres. Tot plegat obliga els tancs a navegar a pocs quilòmetres de les costes muntanyoses de l'Iran, un paisatge que afavoreix tàctiques de guerra asimètrica, en què l'exèrcit de la República Islàmica podria utilitzar armes curtes, molt disperses i difícils d'eliminar completament per l'enemic.

"Els iranians han pensat molt en com fer servir la geografia a favor seu", diu Caitlin Talmadge, professora del Massachusetts Institute of Technology que estudia qüestions de seguretat al Golf. "La proximitat mateixa de l'Iran i l'amplada de l'estret són els elements que ho fan tan difícil", assegura també Jennifer Parker, exoficial naval ara al National Security College de l'Australian National University.

Un altre factor és que un vaixell atacat en aquesta via marítima no té gaire temps per reaccionar. "Es disposa de molt poc temps des de la detecció de l'amenaça –afegeix Parker–. I després, per intentar respondre i neutralitzar el míssil o el dron, el temps de resposta, segons la seva velocitat, podria ser només de minuts".

Múscul militar de Teheran

Donald Trump ha enviat missatges contradictoris sobre com espera reobrir l'estret, incloent-hi el suggeriment fet dilluns, a peu de l'Air Force One, que podria controlar-lo conjuntament amb el líder suprem de l'Iran. Però la majoria d’opcions que consideren els Estats Units impliquen l'ús de la força militar. El primer pas per obrir l'estret per la força militar seria intentar eliminar la capacitat de l'Iran d’atacar una flota. Des que va començar la guerra a finals de febrer, fins a 17 vaixells han estat atacats, segons Kpler, una empresa de dades marítimes.

Fins ara, milers d'atacs dels Estats Units i Israel a instal·lacions militars iranianes no han aconseguit aturar l'amenaça. Pot ser impossible localitzar i destruir tots els llocs on es guarden o despleguen les armes de l'Iran. "Tenim molts llocs on podrien col·locar bateries de míssils", ha comentat també Mark F. Cancian, assessor sènior del Center for Strategic and International Studies i coronel retirat del Marine Corps. "I com que les bateries de míssils són mòbils, és difícil localitzar-les i atacar-les", afegeix.

Trump ha demanat escortes navals per als petroliers comercials que travessin l'estret, de moment sense èxit. Això implica, en paraules de Cancian, dur a terme una gran operació militar. "Implica vaixells escortant els petroliers. Hi hauria d'haver dragamines per eliminar qualsevol mina que s'hagués col·locat. Hi hauria avions a l'aire per interceptar drons i atacar qualsevol bateria de míssils a la costa".

D'altra banda, enviar vaixells de guerra per defensar-se de drons i míssils comporta els seus propis riscos. "Els sistemes defensius dels destructors estan dissenyats per a un altre tipus de combat, no per a la lluita propera a l'estret", assegura al seu torn Eugene Gholz, professor associat de ciència política a la Universitat de Notre-Dame. "Cada part del destructor és sensible a ser atacada", afegeix.

L'amenaça més greu

"Si hi ha una amenaça seriosament creïble de mines a l'aigua, això canvia completament les coses", apunta també Jonathan Schroden, expert en guerra irregular al CNA, un institut de recerca en defensa no adscrit a cap significació política. "Cap marina voldrà posar els seus vaixells en una via marítima potencialment o realment minada". Les operacions de desminat podrien durar setmanes i posarien els mariners nord-americans directament en perill. Els equips, que es desplacen lentament, necessitarien protecció pròpia, inclosa cobertura aèria.

Tampoc no es poden oblidar els riscos a terra. Els marines es dirigeixen a la regió, i els experts consideren que el Pentàgon podria utilitzar-los per a operacions terrestres, llançar atacs llampec o instal·lar sistemes de defensa aèria per als combois navals.

Donada la mida de les forces terrestres iranianes, els marines podrien limitar les incursions a les illes de l'estret i evitar intentar ocupar territori a l'Iran, segons els experts. Les armes poden ser relativament petites, però això permet als iranians amagar-les a penya-segats, coves i túnels, i després desplegar-les a curt abast al llarg de la costa. Fins i tot així, el risc de pèrdues americanes podria fer que evités aquesta opció.

Bloqueig global

El resultat és que, ara mateix, la majoria d'operadors dels tancs no s'arrisquen a passar per l'estret. Hi ha gairebé 500 petroliers al golf Pèrsic, a l'oest de l'estret, i la majoria estan ancorats, segons S&P Global Market Intelligence. Perquè aquests vaixells tornin a transportar petroli, els armadors i les companyies asseguradores haurien d'estar convençuts que les escortes els oferirien protecció suficient.

Però fins i tot amb les empreses d'acord i un gran operatiu d'escortes defensives, aquestes només poden protegir alguns vaixells cada cop. Al febrer, abans de la guerra, uns 80 transports de petroli i gas travessaven l'estret d’Ormuz cada dia. "El més important és tranquil·litzar les empreses navilieres i els mercats asseguradors que el risc és prou baix perquè valgui la pena passar per l'estret", assegura Kevin Rowlands, expert naval del Royal United Services Institute, un grup de recerca de Londres.

D'altra banda, un gran esforç de les escortes podria minar les forces militars nord-americanes. Els combois d'escortes podrien desviar unitats militars valuoses de la campanya aèria nord-americana i israeliana i de la protecció d'altres forces a la regió.

I com que l'Iran ha atacat vaixells tant al golf Pèrsic com al golf d'Oman, els vaixells encara necessitarien protecció després de travessar l'estret, un esforç més llarg per als recursos militars. "Crec que mentre hi hagi una amenaça residual iraniana a l'estret, es notarà un efecte en el trànsit –conclou Caitlin Talmadge–. Perquè les coses tornin realment a la normalitat, caldrà una solució diplomàtica i política".

© The New York Times