Les dones reclamen el seu lloc a la nova Síria: "Hem pagat amb la nostra vida i el nostre cos"

BarcelonaLubna Alkanawati i Roulah al-Rekbie són dues feministes sirianes de llarga trajectòria a qui el règim de Baixar al-Assad va abocar a l’exili. Dues dones valentes al capdavant de Women Now for Development, una entitat dedicada al suport, empoderament i protecció de les dones que aquest dijous és reconeguda, al Parlament de Catalunya, amb el premi anual de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Van viure la revolució de març del 2011, que va esclatar de forma inesperada contra el règim de Baixar al-Assad, en el marc de l’onada de canvi a tota la regió després de més de 40 anys de dictadura. Un somni que va ser ofegat en sang, però que ha quedat gravat a la consciència col·lectiva. "El poble sirià va voler agafar les regnes del seu destí. Va ser un nou començament", recorda Al-Rekbie, que viu a l’exili al Líban des del 2016.

Aquella revolució no va ser cosa d’homes: "Les dones no vam ser espectadores ni convidades a la revolució, sinó que vam lluitar pel nostre espai. Ens vam alçar i ens vam implicar en tots els àmbits trencant amb un món marcat per normes socials que ens deixaven al marge", diu Alkanawati. Després de la revolució va venir la contrarevolució: la massacre amb armes químiques al barri de Goutha de Damasc, al qual ella va sobreviure. O el segrest de les seves companyes Samira al-Khalil i Razan Zaitouneh, dos noms a la llista de les desenes de milers de persones que el règim dels Al-Assad, grups de fanàtics i mercenaris enviats per Rússia i l’Iran van fer desaparèixer en centres de detenció i tortura i en fosses comunes.

La justícia i la reparació encara són una tasca pendent sota el nou règim d’Abu Mohamed al-Golan, el nou president de Síria, que ara es fa dir Ahmed al-Sharaa. Des que va enderrocar Al-Assad per sorpresa el desembre de l’any passat i va prendre el poder, les feministes denuncien que la transició política no ha servit per fer net, ni per portar els responsables d'aquelles atrocitats davant una nova justícia ni per reparar les víctimes. "Mentre els perpetradors continuïn dins del sistema, no hi haurà pau", assenyala Al-Rekbie. "Si no comencem a responsabilitzar els culpables, tot quedarà amagat sota una capa de lava que un dia explotarà", rebla la seva companya.

"Les dones tenim drets"

També reclamen el lloc de les dones en la nova Síria. "Encara som com un decorat", denuncia Al-Rekbie. Recorden que el canvi de règim va ser el resultat d’una victòria militar i que els grups que ara governen Síria durant molt de temps van excloure les dones de l’espai públic. "Ara les dones a Síria tornen a lluitar per demostrar que han guanyat aquest espai. Hem estat excloses de la presa de decisions, de tots els nivells d’elecció, de tot el que ha passat aquests darrers nou mesos fins ara", alerta Alkanawati. La violència sexual, els segrestos i els assassinats no s’han acabat, afegeix. Per això ara tornen "a organitzar-se, a reunir-se i dir «no callarem». És un nou moment, una nova esperança", resumeix. I explica que quan es va reunir amb el nou president de Síria li va repetir tres cops "les dones tenim drets, les dones tenim drets, les dones tenim drets".

Les dues activistes coincideixen que Síria viu una crisi múltiple: destrucció, pobresa, manca de serveis bàsics i divisions internes. Sobretot amb les massacres d’alauites a la zona costanera i els atacs contra els cristians a la ciutat de Suwaida. "El país podria explotar en una guerra civil sagnant en qualsevol moment", alerta Alkanawati. Enmig d’aquest panorama, les dones continuen organitzant-se. Moviments de base han documentat violacions, han donat suport a víctimes de massacres i impulsen candidatures femenines per a les pròximes eleccions legislatives. Van a pobles i ciutats per dir a altres dones «us entenem, perquè nosaltres també hem perdut els nostres». Porten amb elles el somni de la llibertat i la justícia social. "Si no tenim democràcia real, no hi haurà pau. Democràcia vol dir inclusió, transparència i participació, i drets de les dones. Volem liderar, ens ho hem guanyat", conclou Alkanawati.

Enmig d'aquesta tempesta tampoc no s’obliden del patiment de la gent a Gaza ni de l’amenaça d’Israel, que no va plantar cara a la dictadura de Baixar al-Assad i, quan va caure, va envair el sud de Síria. Ara, però, el nou president interí ha insinuat que podria normalitzar relacions amb Israel. "És el que em fa més por. La causa palestina és la nostra causa, i Israel és una amenaça per a tota la regió", diu Al-Rebkie. Si finalment ho fa, serà contra la voluntat el seu poble, sosté Alkanawati: "Molts governs àrabs han normalitzat [les relacions amb Israel], però la gent no. Els governs no duren per sempre, el poble recuperarà el poder".

Tampoc obliden el paper de Rússia, aliada del règim. "Soc supervivent d’un atac químic a Ghouta. Rússia, per a mi, és com el règim sirià", diu Alkanawati amb contundència, que afegeix: "Els russos van destruir el sistema de salut, van instigar els atacs químics. I ara els volen perdonar? No tenen dret a fer-ho. Això ho hem de fer les víctimes".

Catorze anys després, la lluita continua. "Encara somiem —diu Al-Rekbie—. Volem construir un país que no torni a caure en la sang". Les dones sirianes insisteixen que no callaran, assegura l'activista: "Hem pagat amb la nostra vida i el nostre cos. Ens hem guanyat el nostre lloc a la nova Síria".