Com l'aigua i l'oli: els Estats Units i l'Iran arriben a la negociació amb plans molt allunyats

BarcelonaAquest dissabte, representants dels Estats Units i de l'Iran es reuniran a Islamabad, si les coses no es torcen abans, per negociar un acord que posi fi a sis setmanes d'una guerra que acumula milers de morts, ha transformat l'Orient Mitjà i ha sacsejat l'economia global. La capital pakistanesa ja viu fortes restriccions de seguretat i es preveu la participació de dues delegacions d'alt nivell. Però l'alto el foc de 15 dies acordat dimecres és el resultat de l'alt cost del conflicte per als dos bàndols i de la perspectiva que la solució militar no serà ràpida. No s'albira ara per ara que existeixi una base per a un pacte durador. La negociació parteix de postures allunyades, amb grans obstacles a superar.

Sense una base de partida comuna

L'Iran i els Estats Units diuen que han rebut a través de la mediació pakistanesa els respectius plecs de condicions: deu punts per part de Teheran i 15 per part de Washington. Però els documents oficials no s'han fet públics. I en les filtracions periodístiques que hem vist, la distància de les posicions de partida és evident.

Segons la premsa oficial iraniana, entre les demandes de Teheran hi ha:

• La fi de totes les sancions internacionals directes contra l'Iran i també de les secundàries, contra països tercers que hi comerciïn.
• Controlar l'estret d'Ormuz.
• La retirada de les tropes estatunidenques de la regió.
• Aturar els atacs contra els seus aliats (Hezbollah al Líban, Hamàs a Gaza, els Houthis al Iemen i les milícies xiïtes a l'Iraq).
• Alliberar els actius iranians congelats.
• Una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU que serveixi com a garantia de l'acord.

Pel que fa a les demandes dels Estats Units, la premsa nord-americana no ha vist el document però en dona detalls citant fonts oficials:

• Un alto el foc de 30 dies.
• El desmantellament de les centrals nuclears iranianes de Natanz, Isfahan i Fordow.
• Un compromís permanent de l’Iran que no desenvoluparà mai armes nuclears.
• L'Iran ha de lliurar les reserves d’urani enriquit a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), ha de permetre que supervisi totes les seves instal·lacions nuclears i comprometre's a no enriquir urani dins del seu territori.
• Limitar l’abast i el nombre de míssils iranians.
• La fi del suport de l’Iran als seus aliats a la regió.
• La reobertura de l’estret d’Ormuz.
• L’aixecament de totes les sancions imposades a l’Iran, així com la desaparició del mecanisme de l’ONU que permet reimposar-les.
• L'aval dels Estats Units a la generació elèctrica a la central nuclear civil de Bushehr.

El Líban queda fora de l'alto el foc?

El Pakistan, com a mediador, ha dit que l'acord d'alto el foc inclou “tots els fronts, també el Líban”. L’Iran també reclama un cessament total de les hostilitats, inclosos els atacs d'Israel contra el seu aliat Hezbollah. Però el govern de Benjamin Netanyahu continua la seva política de terra cremada al Líban, amb els pitjors atacs des dels anys 80 i repetint els mètodes que ha imposat en el genocidi a la franja de Gaza. Trump ha avalat Israel assegurant que el Líban és “un conflicte separat”.

El nus gordià: el programa nuclear de l’Iran

L’acusació que l’Iran avançava cap al desenvolupament d’una arma nuclear ha estat el principal argument de Washington per justificar la guerra, tot i que Teheran sempre ha dit que el seu programa nuclear només té finalitats civils. El 2016, l'Iran va acceptar posar el seu programa nuclear sota control internacional i va arribar a firmar un acord amb l'administració Obama, i les altres potències nuclears. El món estava satisfet amb aquest acord, però Trump se'n va desmarcar unilateralment obeint les pressions d'Israel.

Públicament, els responsables dels Estats Units i d'Israel asseguren que en les últimes setmanes de guerra i també en els atacs del juny han fet estralls a les instal·lacions nuclears iranianes, que els inspectors de l'AIEA no han pogut visitar perquè Teheran no els ho permet. Però l'Iran conserva 440 quilos d'urani altament enriquit, que es creu que podrien estar enterrats al centre d'investigació d'Isfahan. L'Iran sosté que qualsevol acord ha de reconèixer el seu dret a enriquir urani amb finalitats civils, tal com estableix el Tractat de No-proliferació Nuclear. Un acord que no han signat ni els Estats Units ni Israel, que sí que disposa d'armament nuclear fora de tot control internacional. Oman, que feia de mediador abans de l'atac conjunt d'Israel i els Estats Units, havia assegurat que hi havia marge per a un acord. L'Iran, de fet, havia acceptat enriquir l'urani en països aliats dels Estats Units a la regió. La qüestió clau és si els Estats Units acceptaran algun nivell d’enriquiment que garanteixi que no s'arriba als usos militars, o si exigiran a Teheran que s'agenolli.

L'arsenal de míssils i drons

Washington vol que Teheran deixi de desenvolupar míssils balístics, aturi la producció de míssils de llarg abast i també que deixi de facilitar drons i altres armes als seus grups afins de l'anomenat "eix de la resistència". Però el Pentàgon també ha dit i repetit que la capacitat militar de Teheran ha estat "anorreada": segons el general Dan Caine, el 80% de les instal·lacions de míssils, el 80% dels sistemes de defensa aèria i el 90% de les fàbriques d’armes han quedat fora de servei. Fins ara, l’Iran havia rebutjat qualsevol límit, perquè veu els seus arsenals com l'única defensa real davant de futurs atacs i també perquè li permeten garantir el control sobre l'estret d'Ormuz.

L’estret d’Ormuz

Però la principal arma de l'Iran no són els míssils, sinó la geografia. Ha sobreviscut a l'atac de la primera potència militar del planeta gràcies a la seva capacitat per controlar el trànsit de gas i petroli en aquest pas marítim, un dels més estratègics del món. Teheran s'ha mostrat disposat a deixar transitar els vaixells de països no hostils, i limitar només el dels països que l'ataquen. Ara diu que està disposat a mantenir l'estret obert si li reconeixen la sobirania i ha posat en marxa un sistema de peatge a través de les seves aigües internacionals.

Això contravé el dret marítim internacional, una convenció que els Estats Units tampoc no han signat. El ministre d'Afers exteriors iranià Abbas Araghchi ha indicat que el pas segur estarà garantit durant dues setmanes, en coordinació amb les forces armades iranianes i amb “les limitacions tècniques corresponents”. Alguns informes apunten que Teheran podria voler cobrar fins a dos milions de dòlars per vaixell, amb beneficis compartits amb Oman. Per als estats del Golf, això és inacceptable. Trump no ha descartat aquesta opció i fins i tot ha suggerit una possible gestió conjunta amb l’Iran. Els Estats Units no tenen tanta dependència com altres països dels petroliers que circulen per Ormuz i insisteixen que són els països més dependents de l'estret els que haurien d’assumir el lideratge per reobrir-lo.

La imprevisibilitat de Trump

I encara hi ha un altre element que complica més les coses: la poca credibilitat i la imprevisibilitat de Donald Trump, que s'ha convertit en part de la seva manera de fer política. Els objectius canviants i els advertiments apocalíptics han posat en risc la seva autoritat més que no pas l’han reforçada. Costa pensar quines garanties es poden donar a l'Iran quan el president del país més poderós del planeta un dia diu blanc i l'altre negre. Enfrontat a una amenaça existencial, el règim iranià vol estar segur que cedir ara no donarà avantatge als seus enemics per guanyar temps i tornar a atacar-lo.