L'atac colpeja l'Iran en un moment de forta inestabilitat interna
L'operació dels Estats Units i Israel es produeix en un context de fragilitat econòmica i tensió social
BeirutL'atac conjunt dels Estats Units i Israel contra l'Iran, ha colpejat les grans ciutats des de Teheran, Esfahan, Qom, Tabriz i zones urbanes densament poblades i punts estratègics com instal·lacions de defensa i governamentals. L'agència semioficial Tasnim ha informat que set míssils han atacat la zona propera al palau presidencial, situat a Sheriman, al nord de Teheran, i també el complex del Líder Suprem l’aiatol·là Ali Khamenei. Això marca una escalada qualitativa, respecte la guerra de 12 dies que Israel va llançar el juny: l'objectiu no només són les instal·lacions militars i nuclears iranianes sinó el centre polític i religiós del règim teocràtic dels aiatol·làs. Les autoritats iranianes han assegurat que Khamenei va ser traslladat a un lloc segur i que no va resultar ferit i ha desmentit les informacions de Tel Aviv i Washington que el donaven per mort. La gran pregunta que s'imposa ara és si el règim dels aiatol·làs, gran objectiu de Washington i de Tel-Aviv, sobreviurà.
L’ofensiva es produeix en un context de fragilitat econòmica i tensió social acumulada al país. Des del 2022, arran de la mort de la jove Mahsa Amini a mans de la policia de la moral, es va desencadenar una protesta i una repressió massives. El desembre van esclatar noves protestes contra la inflació galopant que van començar els comerciants de Teheran i que es va fer gran amb una mobilització protagonitzada pel jovent contra el règim, que va tornar a ser un bany de sang per la repressió del règim: segons alguns informes d'organitzacions de drets humans locals i observatoris internacionals, es podria haver arribat als 30.000 morts. En aquestes protestes hi ha tingut un paper significatiu Reza Pahlavi, el fill del xa derrocat en la revolució del 1979, que viu exiliat a Washington. Pahlavi ha celebrat l'atac conjunt contra el seu país i ha instat, com Trump i Netanyahu, els iranians a aprofitar el moment per revoltar-se contra el seu govern. No queda gens clar quin efecte tindrà la crida de Trump als policies, soldats i membres de la guàrdia revolucionària, el cos d'elit de l'Iran, a abaixar les armes a canvi d'impunitat, si no volen acabar morts.
En l’àmbit intern, l’escalada compleix una funció de cohesió que les autoritats han expressat obertament. El règim apel·la a la defensa de la sobirania i al llegat revolucionari inaugurat per Ruhollah Khomeini el 1979 per segellar un front intern davant l’agressió estatunidenca i israeliana. El ministeri d'Afers Exteriors ha qualificat l'atac de violació de la sobirania de l’Iran, ha subratllat la necessitat de defensar la pàtria i ha apel·lat a la resistència del poble iranià, i al dret a defensar-se de les agressions externes reconegut a la Carta de l’ONU.
Escalada regional
No queda clar si el règim ha decidit morir matant o si confia que crear un caos regional pot contribuir a la seva supervivència. La resposta iraniana ha estat immediata i d’abast regional, amb atacs amb drons i míssils balístics contra Israel i contra bases militars nord-americanes a Bahrain, Qatar, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. En alguns casos els míssils han estat interceptats, i s'ha informat d'una mort civil a Abu Dhabi per l’impacte de les restes d’un projectil iranià.
La Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran ha assegurat que els seus atacs contra bases nord-americanes haurien causat almenys 200 víctimes, entre morts i ferits, tot i que no s’han publicat llistes detallades de noms o rangs. L’ofensiva iraniana ha coincidit amb informacions difoses a les xarxes socials i en mitjans de Teheran sobre un impacte a Palm Jumeirah, l’illa artificial turística de Dubai.
En l’àmbit regional, l’evolució és seguida de prop per aliats i veïns. Al Líban, Hezbollah ha expressat el seu suport a l’Iran i ha subratllat la necessitat que s'aturin els atacs contra la República Islàmica, advertint que l’estabilitat regional en depèn. El moviment no ha anunciat una implicació directa en el conflicte, però fonts polítiques de Beirut reconeixen que la situació manté en alerta el sud del país. La supervivència o no del règim tindrà conseqüències directes en els seus grups amics, com Hezbollah o Hamàs.
L’ofensiva iraniana també ha provocat reaccions en altres països del Golf. El Regne de l’Aràbia Saudita, rival regional de Teheran, ha condemnat una “agressió iraniana flagrant” contra els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Qatar, Kuwait i Jordània; ha expressat la seva solidaritat amb aquests països, i ha donat suport a “totes les mesures que considerin necessàries” per respondre a la violació de la sobirania dels estats afectats.
La seqüència dels fets —negociacions nuclears encallades, ofensiva militar i resposta regional— marca un canvi en la dinàmica del conflicte. L’atac contra instal·lacions estratègiques a l’Iran, els impactes reportats en centres urbans significatius i les denúncies sobre víctimes civils amplien la crisi més enllà del debat sobre el programa nuclear. La regió entra, així, en una fase de tensió extrema, amb fronts múltiples i actors que avaluen els seus pròxims moviments sota un equilibri inestable. La diplomàcia no s'ha cancel·lat formalment, però ha quedat desplaçada per la lògica dels fets consumats sobre el terreny.
