L’Iran, sense aliats per respondre l’atac d'Israel

DamascDurant més de dues dècades, els analistes de l’Orient Mitjà han especulat sobre les conseqüències que tindria un atac a les instal·lacions nuclears iranianes, una vella amenaça de Washington i Tel-Aviv. L'opinió majoritària sempre havia sigut que un atac d’aquesta naturalesa incendiaria la regió sencera i provocaria una gran guerra de conseqüències imprevisibles. Tanmateix, tots els càlculs i els equilibris a la regió han canviat després dels atacs del 7 d'octubre a Gaza, ja que la xarxa d’aliats que Teheran havia anat construint des dels anys vuitanta per protegir-la d’un atac està ben foradada.

En tot cas, després de tants anys de parlar de la possibilitat d’una guerra regional destructiva, la regió sencera conté la respiració a l’espera del cicle de represàlies mútues que comportarà el bombardeig. A Damasc, sota un sol de justícia, els carrers estaven força buits aquest divendres, primer dia del cap de setmana. L’expectació es palpava a l’ambient. “Em preocupen els efectes que pot tenir l’atac sobre nosaltres. Israel ja ha ocupat part del sud del país aquest últim any”, comenta en Mossad, un jove transportista que es va passar nou anys fent el “servei militar” durant la guerra civil.

Precisament, Síria és l’únic estat que formava part de la xarxa d’aliats iranians i ja ha caigut de la llista després del derrocament de Bashar al-Assad. Si bé és cert que l’exèrcit sirià no es trobava en disposició de participar en una guerra regional, embrancat com estava –des del 2011– en una guerra civil, sí que era clau per permetre el subministrament d’armament a la milícia libanesa Hezbollah, que durant anys va ser la principal punta de llança dissuasiva de l'Iran.

Feblesa de Hezbollah

Clarament, aquest ja no és el cas. No només va sortir completament derrotada de la guerra contra Israel de la tardor passada, sinó que l'exèrcit israelià va escapçar l'organització, i fins i tot va deixar fora de combat molts dels seus quadres mitjans amb l'audaç operació dels dispositius buscapersones i els walkie-talkies explosius. Tot i que és probable que Hezbollah encara disposi d’una part del seu arsenal de míssils, no està clar que pugui utilitzar-los sense patir dures represàlies.

I és que la posició de la milícia islamista dins del país dels cedres és la més precària de la seva història. Qualsevol atac contra Israel des de territori libanès es traduiria en una dura resposta que podria destruir les principals infraestructures del país, cosa que encara inflamaria més les tensions entre l'organització i el nou president libanès, Joseph Aoun, apadrinat pels EUA. Aoun s'ha compromès a desarmar Hezbollah, tal com exigeix Washington, si bé ha promès que ho farà “a través del diàleg”.

En la primera reacció després dels bombardejos de la nit passada, Hezbollah ha condemnat l'acció en un comunicat públic, però no ha promès cap mena de venjança, tota una mostra de feblesa per part d'una organització que sempre s'ha caracteritzat per una actitud desafiant davant d'Israel.

Per descomptat, el règim liderat per l'aiatol·là Khamenei ja no pot comptar amb la milícia palestina Hamàs, que només lluita per la seva supervivència en una Gaza feta ruïnes. Una de les poques cartes de què encara disposa són les milícies xiïtes a l'Iraq i els houthis del Iemen, que han demostrat ser la milícia proiraniana més perillosa de l’Orient Mitjà, amb l'assetjament dels vaixells que travessen el mar Roig en solidaritat amb Gaza, cosa que ha pertorbat el comerç marítim mundial durant més d’un any.

Davant la quasi invulnerabilitat adquirida per Israel a través de les diverses capes dels seus escuts antimíssils, aquests dos actors podrien respondre atacant interessos i bases nord-americanes a la regió, sobretot a l'Iraq, tal com ja ha fet altres vegades. En anticipació d'aquest escenari, hores abans de l'ofensiva israeliana, Washington va retirar part del personal destinat a l'Iraq.

Els houthis, "domesticats" per Trump

Ara bé, no és gens clar que els houthis, la milícia més independent de les que formen l'anomenat Eix de la Resistència, es plegués davant les ordres de Teheran si considerés que no s'alineen amb els seus interessos. Fa aproximadament un mes que els houthis van arribar a un acord de no-agressió amb Donald Trump a canvi de posar fi als seus actes hostils contra els vaixells del Mar Roig. Estarien realment disposats a trencar-lo si els ho demanés Teheran?

Per tant, no sembla que l'Iran tingui la capacitat d’"incendiar la regió", com s'havia temut. Sense “cartes regionals” a la màniga, la situació podria evolucionar cap a una confrontació directa entre Teheran i Tel-Aviv, i de passada, els EUA. Ara bé, ni tan sols aquest escenari s’hauria de donar per descomptat.

El fet que l'Iran no hagi estat capaç d'abatre cap del centenar d'avions que han participat en els bombardejos de la nit passada dona una idea de la debilitat del seu exèrcit, sobretot després que els atacs israelians anteriors neutralitzessin bona part de les defenses antiaèries iranianes. El cel de Teheran està nu, un pèssim escenari per declarar una guerra total.

Així doncs, és probable que el règim iranià es limiti a dur a terme alguns atacs d'abast limitat els pròxims dies i busqui algun tipus d'acord amb Trump que li permeti sobreviure, la seva gran prioritat ara mateix. Ara bé, tenint en compte l'extrema feblesa de Teheran, el duet temerari Netanyahu-Trump podria apostar per doblar la pressió i intentar forçar un canvi de règim a l'Iran. Aquesta decisió sí que podria tenir unes conseqüències imprevisibles, vistos els precedents de l’Iraq i de Síria.