"La meva filla està postrada en un llit des de fa cinc anys": sense reparació per a les víctimes de l'explosió del port de Beirut

BeirutEl 4 d’agost del 2020 va deixar una marca profunda a Beirut que continua ben present en moltes persones. La doble detonació al port va causar més de 220 morts, milers de ferits, va arrasar barris sencers de la capital i va capgirar la vida de milers de famílies.

Pierre Gemayel no ha tornat a viure a casa seva des de llavors. Cinc anys després, l’edifici continua inhabitable. L’ona expansiva va malmetre els fonaments del bloc, construït pel seu pare als anys setanta. Ell i la seva família viuen de lloguer. No han rebut cap indemnització ni ajuda estatal. Però la pèrdua més dura va ser la del seu germà Jacoub, que va morir aquell dia.

En Pierre vivia amb la seva mare a l’últim pis. Cada matí, en Jacoub pujava a esmorzar amb ells a la cuina, que ja no existeix. Aquell matí, després d’esmorzar, en Pierre va anar a treballar al despatx d’advocats. El seu germà no es trobava bé i es va quedar a casa. Quan van començar a cremar les sitges del port, es va acostar a la finestra per gravar-ho amb el mòbil. Pocs minuts després, l’explosió el va disparar pels aires. Va morir a l’instant.

La tragèdia va destrossar tota la família. Un altre germà va rebre l’impacte de 135 trossos de metralla, fusta i vidre, i ha passat per catorze operacions quirúrguiques. El seu cunyat hi va perdre una cama. Una neboda, un ull. Una altra, una orella. Tot això s'ho va trobar en Pierre quan va tornar a casa després de l’explosió. “Aquell dia se’m va trencar l’ànima. I no puc curar-me. Tornar aquí, on només hi ha runa i silenci, és recordar que la meva família es va trencar. Tot allò que va construir el meu pare ja no existeix. El meu germà Jacoub se n’ha anat per sempre i no me’n vaig poder acomiadar”, diu caminant entre les restes.

Cap indemnització per a les víctimes

En Pierre no és només una víctima. També representa legalment les altres famílies afectades. Des de llavors ha centrat la seva vida a reclamar justícia, perquè famílies com la seva puguin descansar en pau i puguin tancar un episodi traumàtic que, encara que continuï fent mal, necessiten poder superar. Com en el cas de Lara Hayek, una de les seves clientes. Tenia 26 anys quan l’explosió va arrencar la finestra de la seva habitació i l’estructura metàl·lica li va colpejar el cap. L’hemorràgia interna la va deixar inconscient. Va estar adormida una hora, el temps que va trigar la seva mare a arribar de la feina i portar-la a l’hospital. Van acudir a tres centres col·lapsats abans de rebre atenció. Ja era massa tard. La Lara va entrar en coma amb un dany cerebral irreversible. Avui continua hospitalitzada, sense mobilitat, sense parla i amb dolor crònic.

La seva mare, la Najwa, la cuida sola. Té 70 anys, és vídua i encara treballa com a secretària en un banc. És l’única manera de pagar els tractaments i el transport fins a l’hospital, que és a 50 quilòmetres de Beirut. No té cotxe. Mai ha rebut cap indemnització ni suport per tenir cura de la filla. La Najwa ja no espera diners. Només vol que algú assumeixi la responsabilitat. “Ells van causar això. Ens van matar. La meva filla fa cinc anys que és en un llit. Qui se’n fa càrrec? Ningú. No hi ha humanitat. No hi ha protecció en aquest país”, diu, acaronant el rostre cadavèric de la seva filla per reconfortar-la.

El nepotisme polític, la corrupció administrativa i el cercle viciós del poder han bloquejat una vegada i una altra la investigació. La por és compartida: si cau algú, cauen tots. La causa per l'explosió més gran no nuclear de la història recent s’ha convertit en un guió de gàngsters. Tot va començar amb 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades sense control al port. La càrrega va salpar el 2013 des de Geòrgia amb destinació a Moçambic, però va quedar encallada a Beirut després d’una escala tècnica. El Rhosus, un vaixell en mal estat, va ser retingut per les autoritats i els seus propietaris van desaparèixer. La tripulació va quedar atrapada, sense sou ni menjar, durant mesos. Finalment, la càrrega va ser descarregada al magatzem 12, sota la custòdia de la duana i amb coneixement de diverses instàncies de l’estat. El nitrat, altament explosiu, va quedar allà durant anys. Mai es van adoptar mesures de seguretat, malgrat les alertes internes i els informes oficials que advertien del risc. Ningú va fer res.

Un sistema per protegir els culpables

Des del primer moment, el procés judicial va quedar atrapat en una xarxa d’interessos creuats. Es va anunciar una investigació urgent, però el cas va ser bloquejat des de dins. El primer jutge, Fadi Sawan, va ser apartat després d’acusar figures del poder. El seu successor, Tarek Bitar, ha entomat una ofensiva implacable: més de quaranta recusacions, amenaces de Hezbollah i atacs del fiscal general Ghassan Oueidat, que a més va alliberar els pocs detinguts. El procés fa anys que està paralitzat.

A les traves judicials, s’hi sumen les immunitats parlamentàries. Els exministres acusats van ser elegits i protegits pel seu càrrec i fins i tot es va proposar jutjar-los en un tribunal especial format només per diputats. El 2025, amb l’arribada d’un president i un primer ministre sense vincles amb l’elit política, la causa es va reactivar tímidament. El jutge Bitar va aconseguir reprendre interrogatoris clau, com el de l’excap de la Seguretat General Abbas Ibrahim. Té previst presentar càrrecs formals per l’aniversari de l’explosió. Però els mecanismes de bloqueig continuen vigents i podrien anul·lar-ho tot.

Per a les famílies de les víctimes és un calvari. Han marxat, han rebut amenaces i han vist com les institucions es blinden contra la veritat. Avui, el cas del port no només simbolitza una negligència mortal, sinó també un sistema construït per protegir els culpables. El perill més gran no és que no hi hagi justícia. És que ningú s’atreveixi a demanar-ne.