Grups de drets humans de l'Iran alerten que es preparen execucions, i el règim admet dos mil morts

BeirutL’ombra de la pena de mort s’ha estès sobre l’Iran en una crisi que continua escalant. Els advertiments d’execucions imminents de manifestants detinguts han afegit una dimensió d’alarma que depassa la violència física quotidiana, a l'utilitzar-se el sistema judicial per castigar i dissuadir els qui s’oposen al règim. Organitzacions de drets humans han advertit que molts dels arrestats a les massives mobilitzacions al país podrien afrontar la pena capital sense les garanties mínimes d’un judici just, en un context en què el delicte de mohareb, o “enemic de Déu”, s’ha aplicat de manera expansiva a qui desafia les autoritats.

El portal IranWire explica que Erfan Soltani, un jove de 26 anys que està detingut des del 8 de gener, ha estat condemnat a mort, segons la seva família, que va poder visitar-o a la presó diumenge per acomiadar-se'n abans de l'execució, prevista per aquest dimecres. Asseguren que no hi ha cap acusació formal i que no ha tingut accés a un advocat, alhora que ha rebut pressions del règim per no denunciar-ho.

Un funcionari iranià ha admès que al voltant de dues mil persones han mort durant les protestes, inclosos civils i membres de les forces de seguretat, i ha atribuït aquestes morts a “terroristes”, sense aportar detalls verificables sobre la seva identitat o el context. Aquesta xifra, la més alta reconeguda fins ara per una font oficial, s’ha sumat a les estimacions de grups de drets humans que havien documentat prèviament centenars de morts i més de 10.600 detencions. Per la seva banda, el consell editorial d’Iran International sosté que almenys 12.000 persones podrien haver estat assassinades durant la repressió de les protestes, que han descrit com la matança més gran de la història contemporània de l’Iran, concentrada principalment durant dues nits especialment violentes el 8 i el 9 de gener. Aquesta estimació s’ha basat en informació obtinguda de fonts pròximes al Consell Suprem de Seguretat Nacional, a l’oficina del president, a membres de la Guàrdia Revolucionària en ciutats com Mashhad, Kermanshah i Isfahan, així com de testimonis de familiars de víctimes, metges, infermeres i informes de camp en diferents ciutats. La disparitat entre aquestes xifres ha reflectit l’enorme opacitat que envolta la crisi, agreujada per una apagada digital gairebé total.

Vides trencades

Més enllà dels números, les vides trencades expliquen històries de joves, treballadors i pares de família. A la localitat Kuhdasht, Hessam Khodayarifard, de 22 anys, va ser abatut la vigília de Cap d’Any; la seva família ha rebutjat la versió oficial que va intentar presentar-lo com a membre d'una milícia. A la ciutat d'Azna, Shayan Asadollahi, barber de 28 anys, va ser ferit de mort per trets quan tornava a casa després d’una protesta. Allà també va morir Reza Moradi, de 17 anys, que treballava com a aprenent per ajudar la seva família. A Lordegan, Sajjad Valamanesh, de 20 anys i sense afiliació política, va ser assassinat durant una manifestació, i la seva família ha afrontat pressions posteriors de les autoritats. A Teheran, Ali Dehghan-Joghan, de 55 anys i familiar d’un conegut advocat de drets humans, va morir d’un tret al cap i va deixar dues filles.

L’apagada digital imposada des del 8 de gener ha intensificat l’opacitat. L’accés a internet, als mitjans independents i a les plataformes de missatgeria ha quedat gairebé del tot tallat, cosa que ha deixat milions d’iranians aïllats i ha dificultat la documentació d’abusos i la comunicació de testimonis de primera mà. Fins i tot en ciutats com Isfahan, camioners i comerciants en vaga han estat atacats per les forces de seguretat, amb almenys dos morts durant una aturada que va continuar malgrat els trets. La violència ha arribat a sectors diversos de la societat: joves, estudiants, treballadors i minories ètniques luri i bakhtiari; tothom han estat afectat de manera indiscriminada.

Condemnes exemplars

L’ús del sistema judicial com a instrument de repressió s’ha convertit en una eina que ha facilitat condemnes exemplars. En aquests processos, la defensa legal efectiva ha estat pràcticament inexistent i no s’han respectat els estàndards internacionals de justícia. Cada execució no només ha castigat individualment, sinó que ha actuat com una advertència adreçada al conjunt de la població: desafiar els aiatol·làs pot costar la vida.

La comunitat internacional ha expressat una preocupació creixent. Organismes de drets humans i governs estrangers han condemnat l’ús excessiu de la força, l’apagada de les comunicacions i les amenaces judicials. Han reclamat el restabliment total de les comunicacions i l’accés lliure d’observadors internacionals, exigències que fins ara les autoritats iranianes han ignorat, cosa que evidencia que les protestes populars són criminalitzades amb un cost humà devastador.

A l’Iran, la possibilitat que l’estat apliqui penes capitals contra manifestants ha obert una nova fase de repressió, que podria redefinir la relació entre el govern i la societat. Les execucions imminents han actuat com a advertències per a tota la població, però no s’ha d’oblidar que milers d’iranians ja han perdut la vida simplement per manifestar-se, alçant la veu als carrers per motius econòmics, socials i polítics. El cost d’aquesta crisi no es pot mesurar només en números, sinó en la possibilitat d’expressar-se o protestar sense arriscar la vida.