Els països del Golf es preparen per la guerra Iran-Israel

BeirutEl Pròxim Orient entra en una nova fase del pols entre Iran i Israel. La tensió continua marcant cada reunió diplomàtica, amb el so de tambors de guerra de fons. Donald Trump, després de reunir-se amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, aquest dilluns va obrir la porta a bombardejar l'Iran si es confirma que ha reprès el seu programa nuclear. "Els clavarem una pallissa", va dir als periodistes. Quin paper tenen els estats del Golf en aquest context?

A l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, els passadissos dels ministeris d’Exteriors tenen un trànsit frenètic, mentre que trucades telefòniques, esborranys d’acords i viatges discrets a Teheran i Washington marquen l’agenda dels negociadors. Han assumit un rol dual: el de mediadors discrets i, alhora, el de guardians dels seus propis interessos estratègics. Segons fonts diplomàtiques, l'Iran ha demanat a aquests països que pressionin els Estats Units per aconseguir un alto el foc amb Israel. A canvi, Teheran ofereix flexibilitat en les negociacions nuclears, un gest que Washington observa amb cautela. Paral·lelament, Qatar i Oman mantenen el seu paper tradicional de facilitadors neutrals.

El clima, tanmateix, és tens. L’Aràbia Saudita i els Emirats han condemnat públicament els atacs israelians i fan una crida a aturar les hostilitats. Però dins els despatxos, la conversa és més complexa. Cap país del Golf vol enfrontar-se directament a Israel, soci estratègic en el marc dels Acords d’Abraham impulsats per Trump en el seu primer mandat, en una estratègia que va continuar amb Joe Biden i que continua sent el far de la política del republicà ara: que Israel normalitzi les relacions amb els seus veïns en l'àmbit econòmic, diplomàtic i militar. Però alhora les petromonarquies tampoc volen provocar l'Iran, la influència del qual s’estén des del Iemen fins al Líban. Un alt funcionari saudita ha expressat la “gran preocupació” per l’escalada regional i la necessitat d’exercir moderació per evitar una crisi més àmplia, tal com recull Arab News citant un comunicat oficial del ministeri d’Exteriors.

A Washington l’administració Trump observa amb atenció. Els estats del Golf actuen com a pont indirecte, transmetent missatges de l'Iran a la Casa Blanca i viceversa. Però el seu marge de maniobra és limitat. Qualsevol pressió sobre Israel requereix coordinació i aprovació dels Estats Units. Tot i això, la diplomàcia del Golf ha guanyat protagonisme perquè, en aquesta fase del conflicte, la guerra es lliura tant en despatxos com en cels i fronteres.

Equilibri entre la pau i les aliances

La posició dels estats del Golf reflecteix la tensió entre el seu desig d’estabilitat i la seva estreta relació amb Washington. David Makovsky, del Washington Institute for Near East Policy, assenyala que, en l’actual context, la diplomàcia del Golf “es veu forçada a navegar entre donar suport a la desescalada i gestionar les expectatives dels Estats Units i Israel”, i subratlla que aquestes capitals intenten “equilibrar la pressió per la pau amb la realitat de les seves aliances de seguretat” en un moment en què qualsevol pas en fals podria soscavar tant les seves pròpies estratègies com les negociacions més àmplies a la regió.

Des de Teheran la narrativa és clara. “Volem que els països àrabs parlin amb els Estats Units. Necessitem un alto el foc ara, abans que la situació escali novament”, va declarar un alt funcionari iranià a l’agència libanesa LBCI. Aquesta estratègia reflecteix la consciència de l'Iran que la seva capacitat militar té límits, com es va constatar en la guerra de dotze dies del juny en la qual Israel va causar estralls en les seves instal·lacions estratègiques, i que la legitimitat política i diplomàtica és tan important com el seu arsenal de míssils. Alhora caldrà veure com evoluciona la tensió interna, amb les protestes dels últims dies per la galopant inflació al país.

El repte per als països del Golf és mantenir l’equilibri. La crisi amenaça directament rutes comercials vitals, inversions estrangeres i l’estabilitat dels preus del petroli, factors que no poden passar per alt. Per això, fins i tot mentre condemnen els atacs, l’Aràbia Saudita i els Emirats busquen donar espai a la diplomàcia abans de veure's embolicats en un conflicte militar.

Per la seva banda, Oman i Qatar han ofert les seves capitals com a punts neutrals de negociació. En sales discretes de Doha, diplomàtics iranians i nord-americans han intercanviat esborranys de possibles acords amb supervisió d’emissaris del Golf. L’escenari deixa en evidència un aspecte crucial: els països del Golf no són simples espectadors. La seva intervenció pot accelerar la desescalada o, si fracassa, convertir-se en un factor de fricció addicional. La mediació és delicada. Qualsevol concessió indeguda pot ser interpretada com un alineament amb Teheran, mentre que la inacció podria minar la seva credibilitat regional, si actuen merament com a corretja de transmissió dels interessos de Washington.

Al final, la guerra Iran‑Israel ja no és només militar. És una prova de diplomàcia, influència i estratègia, en la qual els actors del Golf intenten jugar el paper d’àrbitre sense perdre l’equilibri. En els pròxims mesos els corredors diplomàtics de Riad, Abu Dhabi, Doha i Masqat seran tant testimonis com protagonistes en una regió que aprèn a negociar la pau tenint ben presents els perills de la guerra.