'Roof knocking': el polèmic sistema israelià per avisar els civils abans de bombardejar-los

BarcelonaUna font del govern israelià citada al The Times of Israel assegurava aquest dimarts que, a partir d’ara, només avisaran prèviament d’un bombardeig a la població civil de Gaza en determinades circumstàncies. Israel renuncia així a la tàctica que es coneixia com a knock-on-the roof, o roof knocking (en anglès significa toc al sostre) i que consistia en llançar un projectil de poca potència a la teulada d'un determinat edifici per advertir d'un atac imminent. Entre deu i vint minuts després, aproximadament, el bloc de pisos era bombardejat. També s'utilitzaven trucades telefòniques o SMS per avisar, amb el mateix objectiu, les persones que es trobaven en edificis que serien blanc d'un moment a l'altre.

Aquesta modalitat es va crear, segons Israel, amb la intenció d'evitar la quantitat més gran possible de baixes entre persones que no tenen cap mena de vinculació amb l'enfrontament. Però evidentment és una pràctica controvertida i diversos organismes internacionals l'han qualificat de crim de guerra, ja que, al cap i a la fi, és una manera de justificar atacs contra infraestructures civils.

Aquests dies l'ús del roof knocking torna a ser motiu de polèmica. I més després que un vídeo protagonitzat per una periodista d'Al-Jazeera, Youmana El Sayed, es fes viral: la corresponsal estava fent una connexió en directe des de Gaza quan, de sobte, es va produir una explosió en un edifici que hi havia just darrere seu. Minuts més tard, aquell bloc de pisos va ser destruït per complet, tal com van captar les càmeres de la mateixa cadena de televisió.

Que Israel hagi decidit renunciar a l'ús del roof knocking –o si més no limitar-lo– ha provocat la reacció de Hamàs, que ha amenaçat d'assassinar un ostatge israelià per cada bombardeig que Tel-Aviv llanci sense avisar.

Poc temps per amagar-se

L'origen de la tàctica es remunta al 2008. L’exèrcit israelià va començar a fer servir el roof knocking a l’operació Plom Fos, un atac militar massiu a Gaza, per reduir el nombre de baixes civils davant la pressió internacional. Quan les Forces de Defensa d’Israel (FDI) havien d’enderrocar edificis civils, residències, mesquites i escoles –sota la sospita que els grups militars palestins els feien servir per emmagatzemar armes–, el servei d’intel·ligència de seguretat interna d’Israel, el Shin Bet, aconseguia el llistat telefònic de les persones que eren a l’edifici, les telefonaven i els anunciaven que tenien una hora per abandonar l’immoble. Sovint, també llançaven un projectil de poca potència en forma d'avís.

Un informe de les Nacions Unides del Consell de Drets Humans del 2008-2009 va concloure que la tàctica no era del tot efectiva. Encara que l’exèrcit havia fet 165.000 trucades d'avís de bombardeig, els residents de Gaza deien que no tenien prou temps per desallotjar l'àrea i que no els havien informat de zones segures on amagar-se.