Segon aniversari del 7 d'octubre a l'espera que s'acabi el malson

Enviada especial a JerusalemA la platja de Tel-Aviv, encara plena de gom a gom, les banderes grogues que simbolitzen la demanda del retorn dels ostatges israelians segrestats a Gaza estan esfilagarsades. Als cartells amb les seves fotografies i noms algú ha corregit amb retolador l'edat dels captius dues vegades: han passat dos aniversaris a Gaza.

"Els ministres israelians es posen davant les càmeres i expliquen coses, però nosaltres som els que vivim aquest malson. No ens estan protegint ni a nosaltres ni als nostres fills. Ens han abandonat. Cada dia més soldats moren a Gaza en aquesta guerra tan llarga i els ostatges continuen en un perill mortal: el temps se'ls acaba", diu Viky Cohen, mare de Nimrod, que va ser segrestat a la frontera de Gaza fa 731 dies.

Pocs dies després dels atacs palestins, els familiars dels 251 ostatges israelians van constatar que l’estat d’Israel era incapaç de gestionar aquella situació i van decidir organitzar-se per aconseguir l’alliberament dels seus. Van contractar un equip d’experts en anàlisis de vídeo per rastrejar les imatges que es publicaven a les xarxes socials i trobar pistes. Un altre de persones amb contactes diplomàtics arreu, i un tercer dedicat a pressionar el seu govern per assegurar-se que els ostatges no s’esborraven de l’equació dels càlculs de Benjamin Netanyahu. Van reunir un pressupost per treballar durant sis mesos, pensant que aquell termini era més que exagerat. Cap d’ells es podia imaginar que el seu malson duraria tant.

A Jerusalem els familiars dels ostatges han erigit davant la residència del primer ministre un sukkat, la tenda on segons la tradició jueva, en la setmana del Sukkot, que celebra l’alegria, es reuneixen les famílies per menjar, ballar i cantar. En aquest sukkat, però, no hi ha cap festa. Ni tan sols es permeten l’esperança en el pla presentat per Donald Trump. "El govern ens ha dit tants cops que l’alliberament estava molt a prop que ja no gosem tornar a tenir expectatives", diu Eli, que s’ha apropat a solidaritzar-se amb les famílies.

Dos anys després, encara hi ha moltes preguntes sense resposta. La més important: com és que Israel no va prevenir aquest atac, que va deixar 1.139 morts? L’únic que confiava que podria salvar-se d’assumir la responsabilitat per la fallida de seguretat més gran de la història d’Israel, un país amarat d’arrogància tecnològica, era el primer ministre. La seva revenja en forma de genocidi a Gaza va portar el Tribunal Penal Internacional a ordenar la seva detenció com a criminal de guerra.

I Netanyahu se n’ha sortit. Ha atacat el Líban, Síria, l’Iran i Qatar venent al món i a la seva opinió pública la falsa idea que Israel és un país amenaçat. I quan havia quedat com un pària davant d’una Assemblea General de l’ONU que li va fer el buit, en una sola maniobra, va girar la situació com un mitjó. Va pactar amb Donald Trump un pla que és una rendició incondicional dels palestins, al qual s’han sumat Europa i els països àrabs.

La segona pregunta encara és més difícil de respondre. Com és que després de dos anys aplanant i matant de gana Gaza, i comptant amb el suport actiu dels millors serveis d’intel·ligència del món –l’estatunidenc i el britànic– Israel no ha pogut trobar els ostatges? Els 48 que queden segrestats a Gaza –20 dels quals es donen per morts–, van quedar fora de l’últim intercanvi pactat amb Hamàs el març, quan Netanyahu va decidir unilateralment trencar l’alto el foc. Com és que les faccions palestines els han pogut retenir i en la majoria de casos mantenir-los vius enmig del genocidi, ho hauran d’explicar els manuals militars de guerra urbana.

Continua el genocidi de Gaza

Trump va dir que Israel aturaria els bombardejos per les negociacions que van començar dilluns a Egipte i no ho ha fet: des de divendres, Israel ha matat a Gaza 104 persones, que eleven l’incomplet balanç oficial fins als 67.173 morts. Des del centre de Gaza, Samir Zaqout, que és advocat, explica per telèfon que tampoc es permet l’esperança: "Netanyahu no ha renunciat al seu objectiu de treure els palestins de Palestina". "En les negociacions d'Egipte, Israel només busca alliberar els ostatges per resoldre els seus problemes interns, i després tornar a la guerra. No sé si els Estats Units ho permetran, però no podem confiar ni en Trump ni en Netanyahu, que són fanàtics i l’últim que els importa és la gent", diu.

Zaqout, però, creu que Israel ha patit una derrota estratègica. "Han invertit 80 anys a convèncer el món que els palestins som terroristes i els israelians un país civilitzat i democràtic. Han perdut la batalla del relat i no crec que ningú amb un gram de consciència el pugui defensar. I si aturen el genocidi, s’intensificarà la seva crisi interna, que és política, social, econòmica i moral", augura.

Mentrestant, les negociacions continuen a la ciutat balneari egípcia de Sharm al-Sheikh, a les quals se sumaran aquest dimecres els representants estatunidencs. Hamàs ha reclamat avui garanties que la retirada de les tropes israelianes sigui total en el mateix moment de l’alliberament dels ostatges. Netanyahu vol continuar "ben endins" de la Franja. I com que el pla de Trump ho deixa tot en una calculada ambigüitat, ningú es permet l’esperança.