La vida després de l’Oscar al poble de 'No other land'

Massafer Yatta (Cisjordània)“Ahir a la nit van venir amb els cavalls i es van llançar contra nosaltres i contra la meva àvia. Jo tremolava de por”, diu l’Ayoub, un nen de 13 anys tímid i protector amb la seva mare, que l’escolta atenta. “No podem dormir, hem d’estar alerta perquè sempre venen de nit”, continua explicant des de les coves on van començar a viure aquestes comunitats del desert del sud d’Hebron l’any 1948, després de ser expulsades d’unes terres que ara formen part d’Israel. Després que els colons destrossessin casa seva fa un parell de mesos, la família, de 15 membres, ha hagut de tornar a refugiar-se a les grutes, com van fer fa setanta anys els seus avis.

“Mira les imatges, les van gravar les càmeres que vam col·locar per protegir-nos a totes les comunitats. Els colons solen arrencar-les, però almenys ja tenim la prova; encara que després no serveixi de res”, explica Nidal Younes, cap del consell de Masafer Yatta. El vídeo, gravat amb infrarojos, mostra com un parell d’homes muntats a cavall ataquen la família, que crida per impedir que els robin les poques cabres que els queden, mentre una anciana i el nen cauen a terra. Així és la vida quotidiana a Masafer Yatta, el conjunt de dinou pobles palestins on viuen entre 1.400 i 2.500 persones, i on transcorre el documental guardonat amb un Oscar No other land. La setmana passada un colon va assassinar un dels activistes que apareixen al documental.

Assassinat a sang freda

El 28 de juliol, com és habitual des de fa més de 20 anys, un grup de colons amb una excavadora va irrompre en un dels pobles d’aquesta població de la Cisjordània ocupada per enderrocar els habitatges, expulsar-ne els habitants i ampliar el control israelià. I com des de fa gairebé 20 anys, Odeh Hadalin, pare de tres nens –el més gran de 6 anys–, va acudir al crit d'alerta per, simplement interposant el seu cos i gravant amb el mòbil la il·legalitat, intentar evitar un nou desallotjament. I com també és habitual, entre els colons hi havia Yinon Levy, conegut pel seu comportament violent, com van poder comprovar aquests periodistes, a qui Levy va assetjar durant l’elaboració d’aquest reportatge.

L’any 2024 Levy va ser sancionat pels Estats Units i el Regne Unit, juntament amb altres extremistes violents, per les seves nombroses agressions a palestins. Immediatament, diversos ministres del govern de Netanyahu van sortir a defensar-lo i grups radicals li van donar milers de dòlars. Un any després, Levy va assassinar Hadalin d’un tret al pit. Va ser aleshores quan les forces israelianes van irrompre al poble per, a més de l’agressor, detenir diversos palestins i activistes estrangers. Levy va passar tres dies en arrest domiciliari fins que la policia el va deixar en llibertat, i ja ha tornat a assetjar els veïns de Masafer Yatta. Uns dies després els colons van tallar una de les canalitzacions d'aigua que abasteix la meitat de la localitat d'Umm al-Khair, on vivia Hadalin.

L’assassinat de Hadalin ha suposat un cop molt dur per a una comunitat que fa anys que tem per la seva supervivència. Haitham Ali, director d’una de les principals escoles de la zona, després que l’exèrcit israelià enderroqués la més important, descriu així el seu veí: "L’Odeh era un mestre i un activista molt estimat. Ara els ocupants s’han quedat amb el seu cos, com si fos un criminal. L’exèrcit el vol enterrar de nit, sense que puguem assistir a la inhumació ni vetllar-lo com cal. Per això, la seva família s’ha declarat en vaga de fam contra aquesta injustícia". Finalment, l'exèrcit va retornar el cos de l'activista, que va ser enterrat amb la prohibició per als que no viuen al poble (incloent-hi els periodistes) d'acudir al funeral.

La resistència pacífica

Masafer Yatta es va convertir en un exemple paradigmàtic de l’ocupació després que l’Estat d’Israel aprovés l’any 1981 l’expropiació de 10 dels seus 36 quilòmetres quadrats per establir-hi un camp de tir. Mai no es va habilitar la zona d’entrenament militar, però sí que es va donar llum verda als colons per establir-hi assentaments i plantacions, així com per aterrir-ne els habitants perquè, com han fet molts, acabessin fugint.

Una situació que van reflectir en el multipremiat documental No other landel periodista israelià Yuval Abraham i l’activista palestí Basel Adra, que, dies abans de l’assassinat del seu amic, ens explicava al saló de casa seva la seva decepció i malestar: “Pensava que quan el món veiés al documental la injustícia de com l’exèrcit israelià està destruint les nostres escoles, les nostres cases i com els colons ataquen la gent, passaria alguna cosa, que algú faria alguna cosa per aturar-ho. Però ningú ha aturat ni el genocidi ni els assassinats ni els enderrocs aquí”, explicava amb desassossec, mentre diverses activistes internacionals arribaven a casa seva després de passar la nit acompanyant comunitats amenaçades. “Això ens posa en una situació difícil. Que la pel·lícula tingui èxit a fora, ja saps, que guanyés l’Oscar, que tots els mitjans en parlin, que molta gent l’estigui veient, i que aquí la situació sigui cada vegada pitjor”, concloïa afligit.

Malgrat l’agreujament de la violència, la població de Masafer Yatta s’ha mantingut ferma en la seva decisió de no fer servir la violència per defensar-se. Fins i tot quan, després del 8 d’octubre del 2023, el govern de Benjamin Netanyahu va armar els colons, els va instar a organitzar grups paramilitars en cada assentament i a prendre tota la terra palestina que poguessin, els seus veïns van continuar fent el que havien fet fins aleshores: gravar-los i difondre les imatges per internet. “És una catàstrofe. Ens adormim sense saber si l’endemà al matí trobarem casa nostra enderrocada. Ens despertem revisant els grups de WhatsApp per saber si hi ha excavadores a prop. I, recurrentment, ens tallen l’única canalització d’aigua que tenim”, explica Tariq Hathaleen, professor d’anglès i un dels líders d’aquesta comunitat que ens atén al centre comunitari d’Umm al-Khair.

Els colons, la punta de llança d'Israel

Els colons s’han convertit en la punta de llança de l’estat israelià en el seu objectiu d’omplir Cisjordània d’assentaments –com ha aprovat recentment la Knesset, el Parlament israelià–, annexionar-se-la unilateralment, i impedir la constitució d’un estat palestí.

“Quan vam participar en el documental sabíem que provocaria una reacció per part dels colons. El director, el Basel, va ser atacat i apallissat pels colons, i tots els pobles que hi apareixen estan patint més atacs”, exposa Hathaleen. “Però sabem que el benefici és més gran: una mena de despertar de la consciència mundial sobre aquesta regió i sobre la causa palestina. És important continuar difonent la nostra veu arreu del món, i aquesta pel·lícula ho fa a la perfecció”, afegeix abans de concloure: “Als mitjans israelians, parlen de matar nadons de fam, de destruir Gaza, d’ocupar Cisjordània. Sabem què ens espera: més violència i patiment. Però ja ho hem perdut tot: la humanitat, la identitat, la dignitat, els drets. Però continuem creient en el nostre dret a viure a la nostra terra, amb dignitat, en pau i llibertat. Per això no marxarem”, explica amb convenciment i cansament. L’oncle de Hathaleen va morir atropellat per un blindat israelià i el seu germà té greus danys cerebrals i una dependència total per culpa d'una pallissa que va rebre dels colons, mentre els soldats impedien als seus familiars ajudar-lo.

Quan marxem de Masafer Yatta, un cotxe accelera per enganxar-se al nostre i comença a tocar el clàxon insistentment. No deixa cap distància de seguretat i sembla que podria estavellar-se en qualsevol moment. Afortunadament, el taxista manté la calma i pren el primer desviament sense que els assetjadors tinguin temps de seguir-nos. “Són colons. Ho fan quan veuen matrícules palestines. Intenten fer impossible viure aquí”, ens diu.

A només uns metres hi ha el Museu de la Resistència Pacífica, un edifici que recorda la història de la comunitat amb fotografies i panells explicatius. “Vam gravar el documental durant anys, sense imaginar que veuríem un genocidi a Gaza. No podíem imaginar que el món permetria que una cosa així passés”, ens havia dit el director de No other land abans d’acomiadar-se.