CAP AL BREXIT (1)

El Regne Unit busca un lloc al món, després de l’imperi

El Regne Unit emprèn un camí gens planificat que s’emmiralla en el passat

El 2017, embriagats per l’eufòria del referèndum i sense haver-se embarrancat encara en la tortuosa negociació del divorci, durant una conferència de la Commonwealth sobre les futures oportunitats de negoci que s’obririen després del Brexit, alts funcionaris de Whitehall -el cor de l’administració britànica- van encunyar el concepte Imperi 2.0. Definien d’aquesta manera els nous temps, un cop la retirada de la Unió Europea (UE) s’hagués fet realitat.

Amb penes i treballs, el dia ha arribat. Al llarg dels pròxims mesos, i fins al final del període de transició, el 31 de desembre d’aquest any, Londres haurà de triar el camí a seguir, tant en política exterior com, en termes generals, en política comercial i industrial. Així, els hipotètics pactes a què arribi amb els Estats Units, d’una banda, i amb la Unió, d’una altra, definiran les pròximes dècades del país, si no es veu sacsejat per qüestions internes -possible independència d’Escòcia- que en canviïn radicalment el paisatge.

El Regne Unit, doncs, busca un nou lloc al món. Però no ho fa des del referèndum del 2016, sinó des que es va acabar la Segona Guerra Mundial i, a diferència del que s’esperaven les seves classes dirigents, en lloc de veure’s recompensat per formar part dels triomfadors va anar perdent pes i influència a mesura que els diferents processos de descolonització posaven punt final a l’aventura imperial iniciada al segle XVII. Des d’aquest punt de vista, els quasi 46 anys de pertinença del Regne Unit a la UE han sigut poc més que un parèntesi que trencava la tradició històrica del país.

Quin camí triarà? Segons l’historiador Robert Burnes, de la Universitat Saint John a York, “certament el primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, prioritzarà l’enfortiment de l’anomenada relació especial amb els EUA, però probablement també es faran esforços per restablir lligams històrics amb les antigues colònies britàniques de la Commonwealth”.

Una ficció “per fer més coses”

Després del final de la Segona Guerra Mundial, i fins al primer intent britànic d’unir-se a la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1961) -intent rebutjat-, la Commonwealth i les distintes mutacions que ha anat experimentant ha sigut la taula de salvació dels britànics per continuar mantenint la ficció d’un poder imperial. Ara hi volen tornar. No per casualitat Boris Johnson deia en l’última campanya electoral: “Enllestir la qüestió del Brexit ens permetrà fer més coses a l’escenari internacional”. Quines, exactament?

Des del 2016 fins ara, un eslògan que s’ha anat difonent sovint des de Downing Street -ja fos amb Theresa May o amb Johnson- ha sigut el de la “Gran Bretanya global”, vertebrada amb una renovada aliança amb Washington, d’acord amb Burnes, i amb la invocació nostàlgica d’una renovada Commonwealth.

Però és realista la construcció d’aquest nou imperi 2.0? Comercialment és discutible. El Regne Unit exporta el 45% de la seva producció industrial a la Unió Europea, a més de beneficiar-se, fins ara, de l’accés de la City als mercats de capitals europeus, un accés que es pot veure compromès segons què s’acabi pactant amb Brussel·les. A les llunyanes excolònies, Londres en ven només el 18%. Capgirar la proporció no serà gens fàcil, entre altres raons perquè les antigues colònies estan molt més interessades en vendre que no pas en comprar.

Com sosté també el professor Richard Whitman, de la Universitat de Kent, “la relació del Regne Unit amb la UE determinarà la futura direcció de les relacions comercials, de la política exterior, de la de seguretat, del desenvolupament i del comerç internacional”. ¿Està preparat el país per a tants canvis com hi haurà?

Els partidaris del Brexit -una fe com una altra- han defensat sense defallir que sí.