Sense acord de pau a la vista en les negociacions entre Rússia, Ucraïna i els EUA
Putin amplia les demandes a les converses de Ginebra, a una setmana del quart aniversari de la invasió
MoscouDe l’Aràbia Saudita a Suïssa: ha passat exactament un any de la primera reunió entre representants russos i nord-americans per posar fi a la invasió d’Ucraïna. En aquella ocasió, Volodímir Zelenski va lamentar que es pretengués decidir com acabar la guerra sense comptar amb Kíiv. Un any després, a punt d’entrar en el cinquè any del conflicte, un podria considerar que unes converses trilaterals amb tots dos bàndols i la mediació dels Estats Units, com les que han arrencat aquest dimarts, són un progrés. Ara bé, la inflexibilitat de Vladímir Putin, les resistències de la part ucraïnesa i la pressa de Donald Trump per anotar-se un nou triomf internacional sense tenir en compte el fons de l’enfrontament anticipen un 2026 de més guerra i més negociacions de pau.
Els Estats Units sovint circumscriuen els dos grans esculls per arribar a un acord a la qüestió territorial i a les garanties de seguretat per a Ucraïna, elements sobre els quals no hi ha hagut cap acostament de posicions en l’últim any. Moscou vol el reconeixement internacional de la sobirania russa del Donbàs i no aclareix en quina situació quedarien les parts ucraïneses de Kherson i Zaporíjia, mentre que Kíiv aspira a un acord que congeli les fronteres a la línia del front. Paral·lelament, Zelenski insisteix que l’entesa amb Trump per establir mecanismes que dissuadeixin Rússia d’una futura agressió és total, amb el petit inconvenient que Rússia ja ha avisat que no l’acceptarà.
A més, però, els negociadors nord-americans tendeixen a obviar que hi ha altres elements tant o més delicats que encara s’han de començar a discutir. Són les anomenades “demandes polítiques”, que formen part del nucli original de les raons que van portar Putin a llançar la invasió a gran escala. Per exemple, la destitució de Zelenski per imposar un govern afí al Kremlin, l’aixecament del veto als partits prorussos, la protecció de la llengua russa i de la branca de l’Església ortodoxa russa a Ucraïna i el desarmament de les formacions d’extrema dreta ucraïneses. Doncs bé, Putin s’ha proposat tornar a posar sobre la taula totes aquestes exigències designant com a cap de files de la delegació russa a Ginebra Vladímir Medinski.
L’actual president de la Unió Russa d’Escriptors, exministre de Cultura d’una lleialtat absoluta a Putin, és un dels artífexs del revisionisme històric del Kremlin, impulsor de l’adoctrinament patriòtic a les aules i negacionista de l’estat ucraïnès. A les converses entre Rússia i Ucraïna a Istanbul, la primavera passada, les seves lliçons pseudohistòriques i el seu to desafiant van irritar la delegació ucraïnesa. És per això que la seva presència no augura cap progrés a les negociacions a tres bandes que han de concloure aquest dimecres.
De tota manera, les parts coincideixen en destacar que, si bé les qüestions delicades continuen encallades i ara encara es podria ampliar el llistat de desacords manifestos, les anteriors rondes de negociacions a Abu Dhabi no van ser en va. Segons fonts de tots els bàndols, les delegacions, formades per militars, hi van discutir com aplicar tècnicament un alto el foc en cas de pau. Una tasca que els participants en les converses descriuen com a “fosca, però necessària”, tot i que no eclipsa el fet que, mentre no hi hagi un acord final sobre els altres grans temes, cap alto el foc serà viable perquè a Rússia no li convé.
Dubtes a la delegació ucraïnesa
El convenciment obstinat del Kremlin contrasta amb els dubtes dels dirigents ucraïnesos, conscients del patiment acumulat dels seus ciutadans. Tal com publica The Economist, dins de la delegació ucraïnesa hi ha partidaris de fer concessions i aprofitar l’oportunitat que brinda Trump. El líder d’aquesta facció és Kirilo Budànov, l’actual cap de gabinet de Zelenski, mentre que els defensors de mantenir una línia més dura estan influïts pel seu predecessor, Andrí Iermak. Segons aquesta informació, Zelenski navega entre aquestes dues aigües, per bé que públicament no es mostra disposat a regalar ni un pam de territori ucraïnès.
Un dels principals arguments del sector pactista és que rebutjar un acord ara podria implicar haver d’acceptar-ne un de pitjor en el futur. Aquest és el relat que promou el mateix president dels Estats Units quan repeteix que a Ucraïna “li convé asseure’s a la taula de pressa”, inferint que Putin ja hi és assegut de grat. Això, malgrat que el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, admetia aquest cap de setmana que no sap si Rússia té voluntat real d’avançar cap a la pau. Com a prova, un nou atac massiu contra la infraestructura energètica ucraïnesa, amb més de 400 míssils i drons, poques hores abans de començar les negociacions.
Kíiv també confia que les converses de Ginebra condueixin a una reunió entre presidents per abordar obstacles més espinosos. Moscou continuarà dilatant aquest escenari amb el raonament que els caps d’estat només han de rubricar els acords i apostarà per persistir en els debats tècnics. La realitat, però, és que Putin només assumiria coincidir amb Zelenski per signar la rendició d’Ucraïna.