Shadi Sadr: “El debat nuclear iranià desvia l’atenció dels drets humans”

BarcelonaEl règim iranià ha anunciat la intenció de nomenar per primer cop una dona ambaixadora. Un intent del govern de Hassan Rouhani de marcar el seu perfil moderat als ulls d’Occident. Però Marzieh Afkham -que seria ambaixadora a l’est d’Àsia- necessitarà el permís del seu marit o el seu pare per poder viatjar. I és que, més enllà de gestos, la situació de les dones a l’Iran continua sent nefasta, segons les paraules de l’advocada i activista iraniana Shadi Sadr. Ella va fugir de l’Iran el 2009, després de ser detinguda per haver participat en les manifestacions que denunciaven frau electoral en la victòria de Mahmud Ahmadinejad. L’acusaven de ser la “líder femenina del que anomenaven la revolució del vellut iraniana per [suposadament] derrocar el govern”. “En 24 hores em vaig veure a Turquia amb la meva filla de 9 anys”, relata. Avui viu a Londres, on ha fundat Justice for Iran per continuar lluitant pels drets humans al seu país natal. Des d’allà, ha seguit de prop les negociacions per a un acord nuclear que han tornat a posar el focus sobre el seu país, però que han oblidat els drets humans.

Com veu l’acord nuclear?

Em deixa un sentiment agredolç. Si la fi de les sancions millora l’economia, podria reactivar la societat civil. Però en tinc dubtes, perquè hi ha molta corrupció a l’Iran i perquè el govern, de qui depèn el sistema econòmic, està invertint molts diners en conflictes armats a la regió.

I l’acord no parla de drets humans.

Hi va haver una proposta per incloure la qüestió dels drets humans en la negociació, però l’Iran ho va rebutjar. Però no només això. Des que va arrencar la nova ronda de negociacions, els països europeus, i especialment la UE, van suspendre totes les seves activitats en aquest tema. Acostumaven a denunciar públicament cada cop que hi havia un cas de violació de drets a l’Iran, però, tot i que aquests casos han continuat, la UE ha deixat de parlar-ne. A més, la normativa de la UE estableix que cada any hi haurà una reunió per actualitzar la llista de sancions econòmiques a l’Iran pel tema dels drets humans, però l’última va ser el març del 2013. Des que Hassan Rouhani va assumir el poder, l’agost d’aquell any, no n’hi ha hagut més.

Com ho han justificat?

Europa ho justificava dient que calia esperar la resolució del tema nuclear i que no volien ofendre el govern de l’Iran. Però, ara que l’acord està tancat, temem que els països europeus perdran tot l’interès a parlar dels drets humans a l’Iran. Per afavorir les oportunitats de negoci amb l’Iran, tancaran els ulls a tot el que està passant al país.

Rouhani té un perfil moderat i reformista, però ¿han millorat els drets humans amb el seu govern?

No. L’últim informe del relator de l’ONU deia que la situació no ha millorat i en algunes zones ha empitjorat. Amb Ahmadinejad no ens calia provar que era un violador de drets humans, perquè ell ja actuava de manera estúpida, però Rouhani sembla moderat, té un altre llenguatge i fa servir Twitter, per exemple, quan per a tota la població està prohibit.

Què suposaran els nous projectes de llei que afecten les dones?

El Parlament ha tramitat dues lleis. La primera prohibirà l’esterilització voluntària. Això vol dir que la llei de planificació familiar del 1993, l’única favorable a les dones en tots aquests anys, desapareix i les dones pobres deixaran de tenir accés als anticonceptius gratuïts. L’altra llei augmentarà la discriminació laboral: per cobrir certs llocs de treball tindran prioritat, per ordre, els homes amb fills, els homes casats amb fills i les dones casades amb fills.

A què es deu aquesta involució?

Tot respon a una ordre del líder suprem. Fa 3 anys va rebre un informe que deia que si les taxes de natalitat continuaven com fins ara, la població iraniana es reduiria a la meitat en 80 anys. Ell es considera a si mateix el líder de la població xiïta al món i menys població significa menys poder i menys soldats, en un moment en què tots els veïns sunnites estan creixent demogràficament.

Com és ser dona a l’Iran?

Des que neixes fas front a molts tipus de discriminació. Fins i tot si creixes en una família educada, la discriminació és patent en l’espai públic i a les lleis. La vida d’una dona val la meitat que la d’un home. Un exemple: segons la llei de l’ull per ull, a l’Iran, si et tallen una mà pots fer tallar la mà a qui t’ho ha fet. Però si ets dona i l’agressor és un home, li hauràs de pagar la meitat de la mà.