TGV Brussel·les-París: ni rastre de controls de seguretat

BarcelonaDes del minut zero del 22-M, el govern belga ha rebut crítiques de totes bandes: per no haver fet cas dels indicis d’una amenaça real, per errors en la identificació de sospitosos, per no haver evacuat el metro després del primer atac a l’aeroport, perquè en el moment més dramàtic es va espatllar el sistema d’informació i els serveis d’intel·ligència es van haver de connectar per WhatsApp. El tòpic d’un país disfuncional, dividit i descoordinat s’ha fet més evident, emfatitzat per com s’hi han rabejat els companys de la premsa francesa. França va patir el 2015 els pitjors atacs de la seva història i tots els terroristes involucrats eren belgues.

Però, lluny de la baralla veïnal, des de fora s’adverteix cert desgavell, descontrol, com si els atemptats haguessin trencat les costures de l’estat, desbordat per la situació. Durant els dos dies posteriors als atemptats, la capital de la Unió Europea va ser una ciutat militaritzada, amb el màxim nivell d’alerta per l’amenaça d’atemptats imminents. Però divendres es va rebaixar i els soldats i els policies van deixar d’aparèixer arreu metralleta en mà. Amb tot, la situació era qualificada d’extremadament delicada perquè continuava havent-hi detencions i escorcolls sense parar. Per això sorprèn que dissabte una infraestructura tan sensible com el tren d’alta velocitat que uneix les capitals belga i francesa tingués literalment les portes obertes. Via lliure per anar de Brussel·les a París còmodament en un ferrocarril que, en canvi, just després dels atemptats va quedar bloquejat durant unes hores.

Amb previsió

Dissabte, 7 del matí. La companyia ferroviària havia advertit els clients que arribessin amb força antelació a l’estació per passar els controls i pujar al tren a l’hora. Una hora és un temps prudent. A l’exterior de l’estació de Midi només hi havia un camió i quatre soldats mal comptats. Res a veure amb la imatge de dimarts a la nit, quan els viatgers sortien i es traslladaven a un escenari de control i vigilància absoluts.

Així que, sense haver passat cap control, ni de bitllet, ni de torns, ni d’arcs detectors, començar a esperar a les 7.02 hores es feia llarg. El tren cap a Montpeller i amb parada a l’aeroport internacional Charles de Gaulle de París sortia a les 8.17 i encara no apareixia ni anunciat a les pantalles d’informació. Els viatgers passaven com podien el fred d’aquelles hores en una estació desangelada i omplien les dues sales d’espera.

A les 8.05 s’informava de l’andana on era el tren i els viatgers carregaven les maletes. Encara ningú no havia demanat que se li mostrés el bitllet ni tampoc hi havia cap control d’equipatge. Tampoc aquí hi havia arcs detectors. Gairebé ni policia. Res de res. No hi havia vigilància de cap mena, així que, tot i que a les pantalles s’advertia que encara no es podia pujar al comboi, la gent hi entrava i buscava el seu seient.

En el trajecte fins a l’aeroport de París només hi havia una altra parada, a Lilla, i a les 9 ja hi érem. Una família que acabava de pujar-hi es va trobar els seients reservats ocupats per dos individus que després d’acceptar la confusió van buscar la seva plaça, que no era ni en aquell vagó. No va passar cap revisor per fer cap control de bitllets. El comboi va fer via cap a París i, puntualment, a les 9.52 hores, el TGV 9812 va aturar-se a l’andana. No va passar el revisor i, en el trànsit cap a la terminal aèria del Charles de Gaulle, altre cop les portes es van obrir sense barreres ni controls. Era París el 26 de març.