Aquí es jutgen idees

Hi ha dies que arribem a la presó passades les nou. És extenuant. Cada dia el mateix. La vida en un bucle

Les nits abans d’anar a judici dormo malament. Els nervis. Ens llevem d’hora, a les sis. Durant cinc segons se senten els cops a les parets de les nostres cel·les -contigües- que fem per despertar-nos els uns als altres. Per si de cas. És una de les múltiples expressions de solidaritat que hi ha entre nosaltres. A Soto del Real els set som una pinya. Com mai. Sortim del mòdul 10 per anar al d’ingressos. Allí ens esperen els efectius de la Guàrdia Civil, sempre els mateixos, que ens conduiran a l’Audiència Nacional. Avui la “cel·la de transició”, una estança d’uns 25 m2, està plena de presos de tota mena i condició. Hi esmorzem, amuntegats. Me’ls miro. Desenes de biografies impactants, per dures, per dramàtiques, per heroiques. En algunes ens hi capbussarem, d’altres seran només rostres fugaços. Som els primers a marxar. Los políticos. Los catalanes.

Sempre que entrem o sortim de la presó hem de huellar, posar les empremtes en un petit giny per acreditar qui som. Jo sempre em poso l’últim: la màquina no em reconeix. M’expliquen que tinc les empremtes “deteriorades”. Ho provem quatre, cinc, sis cops. Dec ser una mena d’holograma. Finalment, canviant de mà, surt.

La furgoneta és la part més dura. Pel mareig. El Quim i jo som els que ho passem pitjor. Dependrà del conductor i del trànsit. Entre 30 i 40 minuts. Eterns. Sempre ens acompanya el so de la sirena, que, paradoxalment, em relaxa. Estem tancats en una mena de gàbia opaca sense cap referència exterior. Amb el pas del temps t’hi vas acostumant.

I arribem a l’Audiència Nacional, on la Guàrdia Civil ens lliura a la Policia Nacional. Per bé que ho fem cada dia, no ens deixa d’impressionar la visió de vuit policies uniformats, en rengle, esperant-nos en un passadís blanc hospital per escorcollar-nos i transvasar les nostres pertinences de la bossa verda de la Benemérita a la bossa blanca del CNP. L’atzar decideix quin policia ens escorcolla-de cara a la paret amb els braços oberts- amb més o menys zel, més o menys cordialitat.

Segona furgoneta. Ara de la Policia Nacional, la que es veu a la televisió entrant de cul en una porta blanca del Tribunal Suprem. És més agraïda. Hi ha finestres tintades que ens permeten veure l’exterior, el Madrid que es va llevant. Fem tres viatges. Sempre en el mateix ordre. Primer, el Raül, l’Oriol, el Quim i jo. Segon, els tres Jordis. Tercer, la Carme i la Dolors.

Entrada al Suprem. Passadissos llarguíssims. A cada porta, a cada cantonada, a cada escala hi ha destacat un policia, generalment de paisà, per evitar que algú ens pugui veure. Cada dia les mateixes cares als mateixos llocs.

Finalment entrem a la sala on ens estarem mentre no comenci la vista. Ja són les vuit o un quart de nou. És una sala de juntes presidida per un retrat generós d’Alfons XIII. Elrei foragitat per la força de les urnes reviu al Tribunal Suprem, tota una declaració d’intencions. Hi ha sis finestres immenses que estan tancades per raons de seguretat. No veiem la llum del sol en tot el dia. Hi fa fred. Tanmateix, és un espai que ja ens l’hem fet nostre.

A les deu ens fan pujar a la sala de vistes. Hi ha tot l’ attrezzo muntat, ja hi ha els magistrats, el ministeri fiscal, l’Advocacia de l’Estat, Vox i els nostres advocats. El públic entra després i intercanviem esguards amb la gent que ens estimem.

Acabem les sessions entre les sis i les vuit dels vespre. Haurem de fer aquest mateix periple en ordre invers. Hi ha dies que arribem a la presó passades les nou. És simplement extenuant. Cada dia el mateix. La nostra vida en un bucle. Però el més rellevant és el que passa dins d’aquella sala on ja van judicar el president Companys. Després de quasi dos mesos, hem reforçat la convicció que estem immersos en un judici de naturalesa política.

Li tocarà a qualsevol que discrepi

La declaració del tinent coronel Baena va ser especialment reveladora: des del 2015 s’està plantejant una causa general contra l’independentisme. Aquí no es persegueixen ni es jutgen fets, sinó idees. A l’estat espanyol s’accepta que es pugui ser independentista sempre que no es vulgui assolir la independència. És irrellevant que s’hi vulgui arribar d’acord amb els itineraris democràtics del dret intern o del dret internacional. La independència ha esdevingut una idea il·lícita. I s’ha de perseguir.

Primer es defineix el marc, “un clima insurreccional” o “un concert il·lícit d’actuacions en forma de full de ruta”. Tot seguit es despleguen els mecanismes de la policia política i es construeixen els atestats incriminatoris amb tot el biaix o la fabulació que calgui. El poder judicial ho acabarà afinant. Davant d’aquest escenari, el problema no el tenim només els independentistes catalans, el té l’estat de dret a Espanya. Ara som nosaltres; després, qualsevol que discrepi.

Més enllà, a mesura que avança el judici veiem que les formes aparentment exquisides de Marchena són directament proporcionals a l’arbitrarietat de les seves resolucions. La decisió d’impedir que es puguin visionar vídeos per contradir els testimonis de l’acusació malmet severament els nostres drets de defensa. Visionar-los, amuntegats i fora de context, en la fase documental desactiva la seva força provatòria. Més arguments per a Estrasburg.

I, malgrat tot, no ens vinclaran. Ens en sortirem, perquè l’esperança és més poderosa que la por.

Més continguts de